Izium (Ucraïna)Hi ha un racó al món, com molts altres, on la història mai farà net. On les paraules, els llibres o qualsevol obra no podran descriure els seus horrors i l'únic que ens quedarà serà un clot i una creu de fusta com a testimonis. Aquest lloc, a Ucraïna, es troba a la població d'Izium, a la província de Khàrkiv, on hi ha una de les principals fosses comunes de la història recent d'Europa. Fins a 451 persones hi van ser enterrades en un bosc amagat, per evitar la seva putrefacció als carrers, arran dels obusos i els esclats que els russos van fer servir per entrar en aquesta població, majoritàriament de camperols i treballadors, durant els primers mesos de la invasió. Les vergonyes a la guerra es tapen amb unes altres vergonyes i, després de la retirada de l'exèrcit, les forces armades ucraïneses van descobrir un terreny erm que encara avui resta intocable com a memòria de la barbàrie contemporània.

La lluita de Volodímir Vakulenko

D'aquestes creus de fusta, la 319 correspon a la de l'escriptor de literatura infantil Volodímir Vakulenko. Natural de Kapitolivka, una pedania del districte d'Izium, Vakulenko va ser trobat amb signes de tortura i amb dos trets de bala disparats amb una pistola Makarov. Al seu costat comparteixen cementiri improvisat veïns i veïnes, infants, ancians i fins a disset soldats ucraïnesos morts durant l'ofensiva. Això va passar entre finals de març i agost de 2022. Equipaments com el conservatori del poble i la biblioteca pública van ser objecte de la destrucció d'aquell atac, així com el 70% de les construccions de la ciutat i els edificis. Quan el setembre del mateix any les tropes del país van alliberar Izium, van descobrir el cementiri i van començar les identificacions genètiques per esbrinar qui eren els morts. El 29 de novembre es van fer oficials els resultats de les mostres d'ADN i es va confirmar que Vakulenko era entre els difunts de les fosses.

"Va decidir fer-se escriptor tard, quan tenia uns 30 anys, durant el segon matrimoni. Era intolerant i dur amb la corrupció i les injustícies, però tou amb els joves i nens, sobretot amb els que necessiten atencions especials. Era una persona molt atenta amb aquells que patien dolor", explica la seva mare, Olena Ihnatenko. L'escriptor desaparegut, que havia assolit una certa popularitat amb la seva obra d'il·lustracions i poesia infantil, tenia cura, tot sol, del seu fill adolescent amb TEA, en Vitali. Tant aquest com el seu altre fill apareixen en la dedicatòria del seu primer llibre d'èxit.

Però, malgrat que els russos estaven assetjant i entrant a foc a Izium els primers mesos de l'escalada bèl·lica del 2022, ell va decidir quedar-s'hi, tal com explica l'Olena. Va haver-hi un moment en què ho havia empaquetat tot i estava decidit a marxar-ne, però en l'últim moment va decidir quedar-s'hi. "Tothom coneixia el seu activisme i les seves opinions proucraïneses, era molt tossut. I va començar a escriure el seu diari secret, no tenia gairebé ni paper ni nosaltres sabíem de la seva existència, perquè era més que perillós el que feia". Vakulenko no va fer publicacions a les xarxes ni va mostrar el seu al·legat en format digital, perquè tenia por que es pogués editar, manipular o fins i tot esborrar. Les seves paraules les va plasmar en una llibreta de quartilla, amb un bolígraf blau i vermell i amb correccions i paraules guixades. La seva transcripció, a posteriori, va ser complicada perquè semblava un text xifrat de 36 pàgines.

Amb l'ocupació i arribada dels russos, va començar la persecució. Un dia, mentre era al pati amb el seu fill Vitali, uns soldats s'hi van acostar i hi van parlar. Se'ls van emportar detinguts i van escorcollar tota la casa, i poc després els van alliberar. Dos dies després, els russos hi van tornar i se'l van emportar a punta de pistola. Era un 23 de març. Amb la seva desaparició va arribar el calvari de l'Olena, que va començar a preguntar sobre el seu fill a les autoritats russes. "Ells em deien que no em preocupés, que estava bé i que no passaria res". Malgrat les investigacions i les visites reiterades al comandant rus, ella encara no sabia que el Volodímir ja era mort.

El llegat de Victòria Amelina

Mesos després de la retirada russa i del descobriment de les fosses, l'escriptora ucraïnesa de 36 anys Victòria Amelina va arribar al districte d'Izium, exactament al poble de Vakulenko, Kapitolivka. Ella formava part, entre més iniciatives, del PEN Ucraïna i del projecte Truth Hounds, que es dedica a documentar els crims de guerra a les poblacions que havien estat ocupades. Malgrat que havia obtingut un cert reconeixement amb un parell de novel·les -en castellà es pot trobar Un hogar para Dom, publicada per Avizor-, va decidir posar la seva ploma a disposició del periodisme d'investigació. Va entrevistar el pare de Vakulenko, el Volodímir, i aquest li va indicar que el seu fill havia amagat un manuscrit sota un cirerer al pati de l'últim domicili on havia viscut. Amelina va desenterrar les arrels de l'arbre fruiter i va rescatar la llibreta. Aquí comença una història sobre literatura i repressió que ha quedat per a la posteritat i per a la memòria col·lectiva d'Ucraïna.

El diari de Volodímir Vakulenko contenia certes notes amb descripcions i cròniques tràgiques sobre el començament de la invasió a gran escala al febrer i març. Un dia abans del seu segrest, el Volodímir va enterrar el diari sota el cirerer del jardí i va demanar al seu pare que quan les forces ucraïneses alliberessin Kapitolivka, el recuperés.

La Victòria va considerar que, a banda de la publicació del manuscrit de Vakulenko, calia conservar-lo com un tresor nacional. Exposat al Litmuseum (Museu Literari) de Khàrkiv, després dels últims bombardejos que va patir aquesta ciutat d'un milió i mig d'habitants, la directora, Tetiana Piliptxuck, va decidir, com han fet els curadors amb moltes de les col·leccions artístiques i nacionals, traslladar-lo a un emplaçament secret, a recer del saqueig o de la destrucció. Des de la invasió russa, més de 120 treballadors del sector cultural i unes 300 instal·lacions (com ara conservatoris, cases museu, centres d'art, llibreries i biblioteques) han estat objecte dels míssils i drons russos. Objectius que representen fortaleses per a la identitat i llengua ucraïneses.

Amelina veia en el text de Vakulenko una reverberació, una continuació, un bri de la coneguda Renaixença Executada, una generació esplendorosa de pintors, escriptors, poetes, actrius i actors i intel·lectuals en llengua ucraïnesa que durant els anys 20 i 30 del segle XX van emergir a la ciutat de Khàrkiv. Stalin, durant la gran purga del 1937 -coneguda com a Iejovixtxina-, es va encarregar d'assassinar-ne 300 i de repressaliar-ne vora 30.000. El dictador no només els va executar, sinó que la seva principal tasca va ser esborrar tot el llegat d'aquest moviment cultural i nacionalista, del qual un bon gruix d'obres ha desaparegut per sempre. Actualment, la nova generació d'artistes i literats ucraïnesos reivindica el seu nom i fins i tot l'edifici conegut com a Slovo -paraula en ucraïnès-, que funcionava als anys 20 com una comuna artística al centre de Khàrkiv d'aquest col·lectiu irrepetible per molts motius, és ara una residència per a creadors que necessiten un espai per produir i viure.

El descobriment de Victòria Amelina va convertir Vakulenko en un màrtir de la documentació, de la literatura ucraïnesa que tants cops s'ha vist esborrada i empresonada per un gran país rus que en renega, i en un heroi d'aquells que els ucraïnesos esmenten quan la gent pronuncia la salutació nacional Slava Ukraïni! Heróiam slava! Un camí que va seguir la mateixa Amelina el 27 de juny del 2023, quan un míssil balístic rus va impactar en una pizzeria a la ciutat de Kramatorsk, a 24 quilòmetres del front, i la va ferir de gravetat. Entre els afectats hi havia també l'escriptor Héctor Abad Faciolince, que formava part d'una delegació colombiana que acompanyava Amelina. L'autora, com la majoria de les víctimes d'aquest atac, van morir pocs dies després a causa de les ferides. L'impacte del míssil Iskander-K va deixar 13 víctimes mortals, inclosos tres adolescents, i 65 persones ferides.

Una última visita

Ara una altra delegació arriba a la població de Kapitolivka per felicitar les festes a l'Olena i cantar a l'uníson la nadala Dobri vetxir tobi (Que tinguis una bona nit). Entre aquests visitants hi ha escriptors francesos i uns altres provinents de Kíiv i de Crimea. La majoria són activistes culturals que formen les files del PEN Ucraïna, l'organització nacional que forma part de l'Associació Mundial d'Escriptors. Venen de visitar la mateixa capital, Izium, on la bibliotecària -que col·loca la Bíblia en l'apartat de ciència-ficció- els ha agraït la donació de llibres que han fet. Declaren que, malgrat ser una població russòfona, després del setge de l'exèrcit rus i la seva retirada han començat a passar a l'ucraïnès i demanen llibres en la llengua nacional. La biblioteca va ser una de les primeres instal·lacions a obrir després de la fugida dels russos.

El PEN fa temps que organitza aquestes missions culturals, malgrat el risc de moure's prop del front i que les carreteres estiguin destrossades pel pas de tancs i pels esvorancs dels obusos. Sempre van amb caixes per deixar uns quants llibres en ucraïnès. A Kapitolivka, a la seva petita biblioteca, hi ha un retrat de Vakulenko que presideix la sala on tothom sosté unes espelmes mentre canten "Que el Nadal et porti consol, alegra't! Oh, alegra't, terra, el Fill de Déu ha nascut". La mirada de l'Olena sembla descoratjada, cansada i preocupada, perquè als setanta anys s'ha quedat sense fill, i amb el seu marit hauran de cuidar tot sols un adolescent amb un futur incert. Quan s'acomiada diu una frase que pot semblar gastada, però que en aquest context té una força incommensurable: "Mentre el meu fill i la Victòria siguin llegits com a autors, seran recordats, i això és el més important".