Aquest any s’ha celebrat el 80è aniversari de l’ONCE, una organització modèlica en la promoció de les persones amb limitacions visuals, fundada el 1938, en plena Guerra Civil, després d’un congrés celebrat a Santander. No obstant, aquella iniciativa no era pas nova, i en part es va inspirar en un projecte anterior nascut a casa nostra l’any 1934, el Sindicat de Cecs de Catalunya.

A Barcelona, des del 1820, hi havia centres d’atenció i de beneficència que donaven ajut als cecs. Tradicionalment, aquest col·lectiu s’havia vist obligat a viure de l’almoina pública, i molts d’ells aprenien a tocar un instrument musical per guanyar-se la vida en una cantonada, o recitaven romanços de cordill. Aquest intens patetisme va començar a canviar a principis del segle XX, quan es van començar a organitzar les primeres rifes puntuals. Però amb l’esclat de la República, un grup de joves invidents van crear la Federació de Cecs de Catalunya. I en contra del parer dels més grans, van decidir organitzar una rifa diària. Pretenien oferir una feina digna a aquells homes que vivien al carrer, i invertir els guanys a donar-los estudis.

Aquí entra en escena Roc Boronat i Font, un polític d’Estat Català implicat en el complot de Prats de Molló, que havia tornat del seu exili a França i Bèlgica. Sembla ser que, durant la dictadura de Primo de Rivera, l’havien apallissat a comissaria i li havien fet perdre momentàniament la vista. De tornada va ser un dels fundadors d’ERC, i va ser escollit per aquest partit com a comissari del departament de Beneficència Municipal, des d’on va transformar la Federació de Cecs en el Sindicat de Cecs de Catalunya, l’any 1934. Hi va estar poc al capdavant; per culpa dels Fets d’Octubre va ser empresonat i no va ser amnistiat fins al 1936, gràcies al triomf en les eleccions del Front Popular.

Mentrestant, els cecs que s’hi afiliaven pagaven una quota d’una pesseta al mes, rebien diàriament 300 cupons i cobraven dotze pessetes al dia per vendre’ls. El 18 de juny del 1934 va sortir a la venda el primer cupó dissenyat per la dibuixant Lola Anglada. Cadascun costava 10 cèntims, amb un premi de 25 pessetes per sèrie. Per ser acreditat com un venedor del sindicat era necessari ser major de 16 anys, no tenir altres mitjans de vida i tenir un mínim de dos anys de residència a Barcelona. Inicialment, tenien la seu al número 1 del carrer del Notariat, on la premsa recull que un matí hi van trobar un lladre amagat dins d’un estoig de contrabaix, que en resultar detingut per la policia va declarar que era allí perquè no tenia lloc on dormir. El sorteig va tenir tant d’èxit que, uns mesos després, es van traslladar al número 7 del passatge de la Pau, on van ser pioners a oferir educació i formació laboral als cecs catalans, amb l’objectiu de fer-los visibles i millorar les seves condicions de vida.

Els seus projectes aviat es van diversificar: un dispensari, una biblioteca Braille, classes de moltes menes, campanyes de lluita contra el tracoma o l’edició de plànols de la ciutat en relleu. L’any 1936 el govern va fusionar el cupó dels cecs amb el dels paralítics, que es va seguir venent durant tota la Guerra Civil. Només van plegar quan, el gener del 1939, la seva seu va passar a mans de la Delegación Provincial de la Organización Nacional de Ciegos Españoles de Barcelona.

La nova organitzadora del cupó diari va continuar gestionant una fàbrica de productes químics que el sindicat tenia al mateix passatge de la Pau, fins que van tancar a finals dels anys seixanta. Roc Boronat moria per aquelles mateixes dates al seu exili mexicà.