Estic en un box amb dues de les meves germanes. La meva mare ha tingut crisi de salut i l’han traslladat en ambulància des de la residència a un hospital. Té demència i el cervell cada cop li funciona pitjor i fa que algun mecanisme del cos no vagi com hauria d’anar. Tot està controlat, ja li han donat la medicació adequada i aviat podrem acompanyar-la a la residència de nou. Però me la miro i m’emprenyo amb la vida. Aquella dona que acostumava a ser la meva mare ara és una velleta fràgil, desorientada i malalta i ella, que llegia Tolstoi, ja només juga amb una nina a cuidar-la. Jo no vull això per a mi. No ho vull. No cal. Ni per a mi ni per als que haurien de fer-se càrrec de mi. I respiro alleujada perquè fa dos anys vaig signar un testament vital amb instruccions exactes del que he triat per a mi en moltes circumstàncies. La demència també.

Vaig nomenar administradores del meu testament vital a una de les meves germanes i a l’Imma, la meva millor amiga i còmplice i companya de vida, i ella, al seu torn, va fer el mateix amb mi i la seva germana. En vam parlar molt i encara en parlem, tant amb ella com amb altres amics. I no només de com volem acabar la nostra vida i de la defensa d’una mort digna. També de com cuidar-nos abans no arribi aquest moment. De com cuidar-nos entre nosaltres perquè molts de nosaltres estem solters i alguns tampoc no tenen fills.

Massa vegades em pregunten si estic sola. I sempre se m’escapa el riure. Responc que no tinc parella, però no estic sola! Per començar perquè quan estic amb mi mateixa, estic la mar de bé. Em faig companyia i m’agrada fer de tot amb aquesta dona de cinquanta-cinc anys que soc jo. Aquest estar bé no ha caigut del cel, però la feina feta ha valgut la pena.

Però el més important és que igual que tantes altres dones (i sí, també alguns homes), fa anys que teixeixo xarxa social. Tinc la gran fortuna d’haver nascut en una família bonica de molts germans i, a sobre, vaig decidir tenir tres fills i sé que puc comptar amb tot aquest gran clan. Però per a mi són igual d’importants aquelles persones a qui considero les meves amigues. Hi ha més dones però també alguns homes. I potser deu ser cosa de l’edat, però molts estem solters. O alguns tenen parella, però saben que qui sap més endavant què pot passar. I parlem de com tenir-nos. D’avisar-nos. D’estar disponibles per ajudar-nos. De poder-nos trucar a l’hora que sigui si ens cal un cop de mà. Si a mitjanit passa res. D’acompanyar-nos a hospitals i a on faci falta. De cuidar-nos els uns als altres. I no només ara, sinó de sostenir-ho en el temps, perquè ens estimem. I perquè ens hem escollit.

No sé si la meva solteria serà permanent. Ja he escrit i repetit moltes vegades que m’encantaria poder viure una relació de parella, lliure, madura, oberta i bla, bla, bla. I si això no passa, o mentrestant això no passa, en l’ara i en l’aquí, estic en pau i sé i em sento molt, molt acompanyada.