De Shakespeare a Agatha Christie, de T.S. Elliot a Winston Churchill, de Kipling a Robert Burns, de la samarreta de la selecció de rugbi anglesa als detalls quasi d’orfebreria de l’arquitectura i la decoració de la catedral d’Exeter (340 quilòmetres al sud-oest de Londres), o els de la Robing Room del Palau de Westminster -on descansa la reina quan obre els anys parlamentaris-, la rosa està “arrelada a la cultura i a la història del país, als contes de fades i al cor d’aquestes illes”.

Ho comenta la periodista, columnista i especialista en història de la jardineria Carol Klein, autora de diferents llibres sobre la matèria i també d’un exitós programa de televisió de la BBC dedicat als secrets dels jardins més desconeguts del Regne Unit. Símbol nacional anglès, mostra d’orgull, tret definitori; símbol universal també, d’amor, de voluptuositat, de sensualitat i de religiositat; de risc i de revenja, de dolçor i fins i tot potencialment de dolor, la rosa empelta tots els aspectes de la vida britànica. Apareix en monedes, s’utilitza en l’elaboració de medecines, és figura recurrent de la literatura, també de la música, de cants medievals o de lletres del segle XX.

Des de quan té aquesta importància? Deixant de banda herències més antigues, que es remuntarien a la província de Britània durant l’Imperi Romà, a les acaballes del segle XV, a la fi de la Guerra de les Dues Roses -terme per referir-se al conflicte entre les cases de York i Lancaster que és un préstec del XIX, a partir d’una obra de sir Walter Scott basada en una escena d’Enric VI, de William Shakespeare-, la rosa dels Tudor (pètals vermells i centre blanc, els colors de la rosa de Lancaster i de York, respectivament) esdevé des d’aleshores emblema de la tradició anglesa; també de la unió política següent a la pau després d’una guerra civil que s’havia allargat trenta-dos anys (1455-1487).

Però dos segles més tard la rosa va perdre l’estatus de flor símbol del país quan es va començar a considerar passada de moda. La rosa, de fet, explica una petita part de la història de l’Imperi Britànic: la història de la globalització abans de la globalització. La rosa va ser una de les primeres víctimes del comerç mundial. Perquè noves flors, fins aleshores desconegudes, van començar a arribar a les illes provinents de les colònies: les tulipes en van agafar el relleu.

Amb tot, la rosa té una “enorme capacitat de resistència”, diu Klein. I l’aparició al final del segle XVIII de varietats híbrides, especialment la rosa de color groc, mai vista abans, va fer que tornés la febrada. L’esclat dels híbrids té lloc a partir del 1879, a càrrec d’un criador de bestiar, Henry Bennett, que, encoratjat pel seu èxit amb els animals, va provar sort amb les roses fins a produir les del grup anomenat Hybrids Tea. Un altre dels grans exemples del segle XX és David Austin. Mort el desembre del 2018 als 92 anys, Austin en va crear 240 varietats. Com la rosa Gertrude Jekyll, votada dos cops com la favorita dels britànics, i la Graham Thomas, de color groc, triada el 2009 com la millor del món.

La rosa és essència de l’ambigüitat, també de la del llenguatge. “Representa dos conceptes del tot oposats -afirma Klein-: la perfecció celestial i el desig terrenal”. Per extensió, és la imatge de l’ésser estimat, de la terra també estimada, o de les dues idees alhora.

Cantada per poetes i dramaturgs, Paul Weller, líder del grup The Jam, va publicar a l’àlbum All Mod Cons (1978)la cançó English rose, identificant la rosa com a cel i terra, com a dona i territori per tornar: “ No matter where I roam / I will return to my English rose ” (“No importa on vagi / tornaré a la meva rosa anglesa”). Shakespeare ho diu d’una altra manera a Romeu i Julieta. El nom tant és, el fet és la rosa: “[…] El que en diem rosa /encara amb un altre nom mantindria el perfum”. Es digui com es digui, fins i tot encara que sigui un Montagu, que és el que ens està dient Shakespeare per boca de Julieta, la rosa, en aquest cas el seu amor Romeu, és icona de bellesa, amor, dolor, valors universals… i també, sobretot, anglesos.