El primer que trobes quan fas recerca o preguntes sobre com vivim les dones la maduresa és la famosa frase “A partir de certa edat les dones deixem de ser visibles”. A mi mateixa me l’han dit dones properes. I me la crec i no me la vull prendre a la lleugera. La societat és edatista i masclista i la bomba de neutrons per convertir-nos en invisibles està servida. Però alhora, quan la sento, em revolto. Sé que és veritat, però no em dona la gana comprar el discurs.
La vivència és real. Dones que se senten invisibles perquè l’edat les perjudica en el mercat laboral o perquè no representen cap novetat com sí que ho representa la joventut. Que no se senten desitjades. Ni tampoc tingudes en compte. Que encara se senten més infantilitzades que mai perquè a sobre de ser dones es fan grans. L’apocalipsi zombi de la invisibilitat sembla que està servida. Només que penso que no ens podem quedar de braços plegats. Almenys jo no puc.
Com en tantes altres situacions que em regala el patriarcat, utilitzo la tècnica del driblatge se-me'n-fot. La situació hi és, no la nego, però aplico un gir de cintura per esquivar-la mentre miro cap a la banda contrària amb un somriure per informar que la situació se me’n fot. Per ara em funciona, i no m’havia sentit mai tan vista a la vida com ara i en més d’un sentit. Ni punt de comparació a quan tenia vint anys, o trenta o fins i tot quaranta. Els meus cinquanta-cinc són la bomba. No sé si la tècnica em funcionarà sempre, però per ara cola bastant. Això sí, tot plegat demana calma, humor i una actitud activa. Però sobretot demana que nosaltres mateixes ens veiem. I que ens veiem bé. Que ens veiem amb totes les coses bones que tenim. Que ens ho creguem. I a partir d’aquí anar a totes (o algun trosset ni que sigui).
Quan ho explico sovint em diuen que en el meu cas és diferent, que estic feta d’una pasta especial. I no sé què dir. Potser sí. Però alhora crec a cegues en la capacitat de les dones de fer-se un lloc al món. Perquè som qui mou aquest món. Si totes les dones alcéssim les mans alhora i deixéssim de fer el que fem durant cinc minuts, el planeta s’aturaria segur. Per tant, tenim molt més poder del que pensem. I la capa d’invisibilitat que se’ns vol aplicar (i que se’ns aplica) la podem llençar al punt verd de reciclatge per a qui la vulgui. No és obligatori que ens la quedem, podem alçar la veu, podem reivindicar que hi som, ens podem unir, podem donar un significat nou a què és ser una dona madura, una dona que es fa gran. Podem viure-ho bé. Podem gaudir del moment amb passió i alegria. Podem exigir que se’ns tracti igual que als homes en tots els aspectes i que, per exemple, es tingui en compte la nostra singularitat en l’àrea de la salut i la investigació mèdica.
I podem sortir del refotut clixé i ser com som en realitat: dones vives i potents que tiren endavant. Dones amb els cabells vermells o amb els cabells blancs. Dones de tota mena i situació que diuen en veu alta i ferma que són aquí.
