Després d’una mamografia amb resultats òptims, la ginecòloga considera oportú fer una ecografia per corroborar-ho tot i completar la revisió anual. Quatre setmanes més tard, la pacient torna al centre mèdic i després d’esperar-se una estona, la infermera l’acompanya a una saleta esquifida. “Tregui’s la roba de cintura en amunt, estiri’s aquí i posi les mans al clatell”. Després li col·loca un tros de paper per tapar-li els pits. Abans d’abandonar el despatxet l’avisa: “De seguida vindrà el doctor”. Té raó. El metge no triga. Diu bon dia i confirma a l’ordinador el nom i cognoms de la pacient. És un home al llindar de la jubilació, educat i professional. “Edat?” “Quaranta-set”, respon ella. “Fills?” “Una”. “Treballes?” “Sí”. L’interrogatori s’ha acabat.

El doctor agafa un pot de gel per fer lliscar el mànec de l’ecògraf amb més facilitat pels pits de la pacient. “Brrrflt! Brrrflt!”, fa el pot mentre el metge dibuixa dos cercles al voltant dels pits amb aquella substància freda i llefiscosa. Mentre pressiona amb fermesa el transductor sobre la mamella dreta, el metge pregunta: “De què treballes?” La pacient valora ràpidament la possibilitat de respondre-hi amb una alternativa falsa. Si diu que és gestora normalment no li acostumen a fer més preguntes. Però com que pensa que la pregunta deu ser per valorar possibles derivades mèdiques de l’ofici decideix ser sincera: “Soc periodista”. El metge, sense deixar de prémer la sonda amunt i avall contra els pits, per primera vegada aparta els ulls de la pantalla de l’ecògraf i la mira. Potser vol constatar si té una famosa estrella de la televisió a la consulta i no se n’ha adonat. Com que la senyora no li sona gens, el metge amplia la pregunta mentre passa amb tenacitat l’aparell amunt i avall pel pit dret: “¿A quin mitjà de comunicació treballes?” La pacient ara ja té clar que la curiositat no és estrictament científica, però no té escapatòria.

Ella respon amb diligència. “Ah! Molt bé!”, diu el doctor com si la felicités per les fites professionals assolides. “I quina especialitat tens?”, pregunta mentre pressiona amb seguretat el mànec, ara fent moviments horitzontals. Remunta cap a l’aixella i fa cercles. Insisteix sobre el mugró dret. La pacient fa una mica de ganyota perquè la sensació d’aquella sonda aixafant-li els pits és molesta. “Soc crítica de televisió”, diu tement que la resposta estimularà la conversa. “Ah! Molt bé!”, repeteix amb sorpresa el metge tot canviant de teta. L’home prem amb vigor el transductor contra la mamella esquerra i deixa anar: “Jo els migdies miro el Com si fos ahir”. “Ah! Molt bé!”, li torna la pacient mentre li aixafen la teta. Amunt, avall, dreta, esquerra. Lateral. Amunt de nou, ara avall. “¿Tu saps què va passar amb aquella noia que va atropellar l’home misteriós?”, demana ell. “No, no. Ni idea...”, lamenta la crítica de tele tot serrant les dents mentre li esclafinyen la meta.

Ara l’aixella. I amunt i avall. Torna al pit. Cap aquí, cap allà. “I tu què en penses, de Telecinco?”, diu el metge insistint sobre el mugró esquerre. “Ja s’ho pot imaginar...” El metge riu. “I has de mirar el Sálvame?”, pregunta divertit tot burxant, canviant de direcció. “De vegades...” Haver de parlar del Sálvame mentre li matxuquen les metes és al·legòric. “Jo miro molt La 2”, diu el doctor per deixar clar que ell no mira el Jorge Javier. “Que bé...”, el felicita la pacient esperant que el suplici no s’allargui gaire. “Ja està! Tot correcte. Ja et pots eixugar”, li diu el metge tornant-li aquell tros de paper que la infermera li havia posat abans a sobre. La pacient s’asseu i intenta treure’s aquell gel llefiscós i eixugar-se la pell. El metge s’acomiada i abandona la saleta: “Ja et llegiré!”, diu tancant la porta. “Això espero!”, li contesta la pacient.