Barcelona¿Pot un objecte explicar, per si sol, tota una pel·lícula? I tant que sí! Recordeu, si no, el Sant Grial i l’Arca de l’Aliança d’Indiana Jones, el trineu i la bola de neu de Ciutadà Kane, el segell de Xarada, la baldufa d’Origen, les píndoles de Matrix, la sabata de La ventafocs o l’espasa làser de La guerra de les galàxies. Objectes que són imaginari col·lectiu, que ells sols ja són mítics, ja expliquen la pel·lícula a la qual pertanyen i parlen per ella. ¿Quin bon cinèfil no recorda també el motocarro de Plácido, aquell rudimentari vehicle que el protagonista –el grandíssim i enyorat Cassen– ha de pagar a terminis i que utilitza per publicitar la campanya d’ajuda als pobres empesa pel règim franquista? Doncs bé, quin gust poder disposar des d’avui també d’un altre objecte per explicar Plácido. Un objecte més cinematogràfic impossible: una claqueta.

Plácido és un film històric, un clàssic de Luis Garcia Berlanga nominat a l’Oscar a millor film de parla no anglesa, una obra mestra del cinema espanyol que, sempre és bo recordar-ho, es va rodar a Manresa. Plácido, a banda de la seva pròpia història argumental, té també una història política. Com tants films de l’època, va haver de surfejar sobre un problema afegit: la fastigosa censura. La pel·lícula és una crua, punyent i molt afilada crítica al règim franquista i a la terrible mirada paternalista que tenia sobre les classes socials més desafavorides. La campanya estatal “Siente un pobre en su mesa” orbita sobre tot l’argument del film. El govern, com a suposada mesura d’ajuda, estimulava les famílies més acomodades –més ben dit, menys desafavorides– a “adoptar” pobres, pidolaires, rodamons i tota mena de persones sense recursos i convidar-los a un àpat. Berlanga ho retrata amb mestria, amb gran eloqüència, mala bava i aquell estil tan seu, tan empeltat d’humanisme, amb l’ajuda, esclar, del seu més fidel guionista, el gran Rafael Azcona. Doncs bé, estava clar que al règim aquella mirada crítica no el satisfaria gens ni mica. Berlanga i Azcona van cimentar amb el pas dels anys diversos diplomes cum laude en habilitat per esquivar la censura. Però el títol Siente a un pobre en su mesa inicialment previst per al film no va passar els filtres ordits pels organismes oficials del servei de cinematografia. Es van haver de buscar, doncs, títols alternatius. El primer va ser Los bienaventurados, que semblava una bona opció i amb el qual es va aconseguir iniciar la producció i el rodatge. Un rodatge, per cert, que el productor, el català Alfredo Matas, va fer tot el possible perquè tingués lloc a Catalunya. L’argument del film reclamava que la localització fos una ciutat de províncies amb una notable densitat de població. La capital del Bages va ser l’escollida. Llavors rondant els 50.000 habitants, la ciutat es va entregar entusiasmada al rodatge de Plácido, que ha quedat incrustat en la memòria col·lectiva com un episodi estimat i rellevant de la història recent de l’indret. De fet, fa dos anys la ciutat va commemorar amb actes, xerrades i exposicions els seixanta anys de l’efemèride, un rodatge que va comptar amb la decisiva implicació dels manresans, ja que hi ha un bon grapat d’escenes d’exteriors en què els extres juguen un paper fonamental.

Un objecte revelador

Arribem a l’instant decisiu d’aquesta història. El meu amic Joan Ginjaume, fabulós botiguer del passatge Arcàdia de Barcelona, incansable rastrejador de tresors per nodrir les ànsies i els somnis de tota mena de col·leccionistes, em va trucar fa poc amb un anunci prometedor: “Tinc un objecte cinèfil que em sembla que t’agradarà molt”. De seguida hi vaig fer cap i, en efecte, tenia un tresor a les seves mans. Una petita claqueta de fusta amb un adhesiu enganxat: Los bienaventurados. Dir: Luis G. Berlanga. Caram, això és Plácido! En efecte, un objecte amb vida i memòria que testimonia el títol provisional que la censura tampoc va acceptar i que finalment es va canviar per una tercera opció més blanca i innòcua impossible: el nom del personatge protagonista, Plácido. Fa de mal dir, però m’atreviria a suggerir que si no és una peça única poc li falta. I d’on va sortir? Al Joan li va portar una senyora amb una sola pista: la seva germana va tenir a veure, d’alguna manera inconcreta i indeterminada, amb la producció de la pel·lícula. La claqueta, segurament amb un tiratge curt, es devia regalar com a objecte commemoratiu de cortesia durant el rodatge o la preproducció. Els anys han passat, Plácido s’ha consolidat com un clàssic perenne i s’ha explicat i historiat del dret i del revés. Quin goig poder contribuir a explicar-lo d’una manera nova, amb un petit objecte rescatat del temps i amb vocació de posteritat.