Hem inaugurat la temporada del cafè amb gel. Però també l’època que et serveixen uns tristos glaçons mig desfets que no poden assumir la tasca de refredar un cafè fumejant i sobreviure surant dins el got. Els habituals del cafè amb gel hem desenvolupat un sisè sentit per calcular a ull nu si la proporció de gel serà suficient per refredar el cafè, mantenir-se com un imponent iceberg dins el vas i rebaixar prou la temperatura perquè el cafè serveixi per fer passar la calor.

Durant segles el gel va ser un element molt cobejat per l’ésser humà. A Egipte, Mesopotàmia i l’Antiga Grècia també consten sistemes d’emmagatzematge de gel. Durant l’Imperi Romà l’anaven a buscar a les muntanyes glaçades fent tota mena d’invents amb sacs d’arpillera i pells d’animals perquè no es desfés. Utilitzaven el gel amb finalitats terapèutiques, per preparar beuratges refrescants i conservar aliments. En el Renaixement el seu ús ja era habitual i els habitacles subterranis per conservar-lo eren força comuns. Però va ser a partir del segle XIX que se’n va normalitzar el consum.

Això va passar gràcies a la tossuderia de Frederic Tudor, un home de Boston que va tenir la genial idea de servir el gel amb forma de petits cubs. Tot va començar durant un picnic familiar, fent broma amb el seu germà, l’escriptor William Tudor, sobre la possibilitat de servir begudes molt fredes al Carib. Però la fantasia va estimular l’esperit de negoci en un home que va ser un visionari: es va adonar que transportar el gel i fraccionar-lo podia fer-lo milionari. Tudor va pensar de quina manera podia obtenir blocs de gel dels llacs glaçats de Massachusetts i enviar-los als llocs més calorosos del planeta. L’home va ser víctima de tota mena de burles. Va ser considerat un boig, un farsant i un venedor de fum. Fins i tot la premsa el va presentar com un somiatruites que acabaria arruïnat. I el cert és que les primeres aventures empresarials enviant gel a Cuba, Martinica o l’Equador van ser un desastre. Es va endeutar comprant vaixells, bona part del gel es desfeia durant les tres setmanes de trajecte i un cop arribava a port la gent desconfiava de l’aigua glaçada perquè consideraven que espatllaria les seves begudes. Però amb un pacient treball de màrqueting, les relacions públiques amb els governs locals i l’enginy per trobar sistemes que facilitessin la tasca de tallar els blocs de gel va aconseguir transformar aquella quimera en un negoci d’èxit. Tudor va passar a ser conegut com l’Ice King, el rei del gel, i va fundar la Tudor Ice Company. Va obrir cases de gel arreu del món i va popularitzar els glaçons als Estats Units com a complement indispensable dels refrescos.

Sisplau, feu honor a aquest somiatruites. A l’hora de servir un cafè amb gel, penseu en Frederic Tudor i l’epopeia que va viure durant anys perquè els blocs glaçats de Boston arribessin a Martinica quan encara no hi havia ni electricitat ni infraestructures de transport consolidades. Si ell va aconseguir obrir una casa de gel a Hong Kong el 1845 amb gel originari de Massachusetts, segur que ara podeu aconseguir portar un parell de glaçons en condicions des del congelador fins a la taula de la terrassa.