Reportatge
Diumenge 16/09/2022

Els últims guardians dels boscos ferits

La destrucció dels boscos primaris tropicals és un problema ecològic mundial. Al capdavant d’aquesta batalla hi ha homes i dones que pateixen les conseqüències més dures de la desforestació i que lluiten diàriament per a tota la humanitat, que s’hi juga el futur

Alejandra Cukar i Edu Ponces
12 min
Tosha Dibadi, un llenyataire local, talant un arbre de més de trenta metres d’alçada al cor de la selva del Congo a la regió d’Equador. A sota, una pila d’arbres esperant ser transportats en una explotació forestal a la selva del Congo. Territori arrasat per la mina de carbó de l’empresa KPC a Indonèsia. La concessió d’aquesta empresa cobreix 90.000 hectàrees que originalment eren bosc primari tropical. L’explotació minera fa servir explosius i gran maquinària per extreure el carbó mineral, que és a les capes mitjanes del terreny on hi havia bosc primari. En un poblat sateré-mawé un grup de nens es banyen al capvespre. Per aquest mateix riu han vist passar centenars de barcasses carregades de fusta talada il·legalment. Una família banyant-se en un rierol prop de l’explotació minera de KPC a l’est de Borneo. Els químics que utilitzen les mineres contaminen les aigües superficials i subterrànies.

Ja fa temps que l’Adriano Karipuna va deixar de sentir-se segur al seu poble, prop del riu, en plena Amazònia brasilera. Aquest lloc bucòlic, llar de la seva família des de molt abans que hi arribessin els blancs, ara és ple d’amenaces: la seva terra és un imant de madereiros, criadors de bestiar, acaparadors de terres, empesos per la cobdícia. Ja ha perdut el compte de quantes amenaces de mort ha rebut. El pressionen perquè deixi passar les màquines que tallaran arbres centenaris i convertiran aquesta terra en camps de pastura. Ell resisteix com pot, amb por, envoltat de la família i armat només amb una vella escopeta.

Durant l’última ronda de vigilància per les seves terres amb el seu germà André, a l’agost, van topar amb un incendi provocat amb diversos focus. També van localitzar camins il·legals oberts a través de la selva. Aquests camins que perforen les àrees protegides de l’Amazònia són el primer pas de la conquesta de les terres de bosc primari que cada any perd centenars de milers d’hectàrees al Brasil. Després vindran les excavadores i els camions carregats de troncs en direcció cap a algun port. O, simplement, el foc.

Una pila d’arbres esperant ser transportats en una explotació forestal a la selva del Congo.

L’Adriano, com tants altres indígenes, sap que si perd el seu hàbitat també desapareixerà la seva forma de vida. I sap també que en aquesta lluita està en joc un ecosistema vital per a tot el planeta. Resisteix per la seva pròpia supervivència, però també perquè se sap guardià de l’última frontera. “Estem rodejats d’invasors. La por que tenim és ser assassinats al nostre propi poble”, diu, amb un matxet a la mà.

És una por que recorre els boscos primaris de tot el món. Es repeteix a l’Àfrica Central i al Sud-est Asiàtic, on hi ha els boscos més importants del món després de l’Amazònia. Allà també l’explotació dels recursos fa dècades que comporta un retrocés dels boscos. I els seus habitants també són amenaçats.

Els boscos tropicals primaris, els que no han estat tocats mai per l’ésser humà, són essencials per al món tal com el coneixem. Emmagatzemen el 68% del carboni del món, regulen la temperatura mundial i influeixen en les pluges i els patrons climàtics a escala planetària. Tot això, tan evident per als científics i repetit tantes vegades, semblen paraules buides. Les dades globals (publicades per Global Forest Watch) són esfereïdores: l’any 2021 van desaparèixer 3,75 milions d’hectàrees de bosc primari tropical. Això equival a deu camps de futbol per minut. En el temps que es necessita per llegir aquesta pàgina han desaparegut els arbres que omplirien deu vegades el Camp Nou.

Territori arrasat per la mina de carbó de l’empresa KPC a Indonèsia. La concessió d’aquesta empresa cobreix 90.000 hectàrees que originalment eren bosc primari tropical.

Adriano Karipuna viu aquesta devastació en carn pròpia, cada dia. El seu poblet es troba en una de les anomenades Terres Indígenes, en teoria protegides per l’estat brasiler. Però la veritat és que des de fa anys els karipuna han assumit la vigilància de les 153.000 hectàrees que la llei reconeix com el seu territori. Documenten els atacs i les invasions amb l’esperança que l’estat actuï, però la realitat és que en els últims tres anys el seu territori és el vuitè més desforestat de tot el Brasil. “Fins i tot recorrent a totes les instàncies governamentals possibles, els karipuna continuen sent ostatges del crim organitzat. És evident la incapacitat de l’estat brasiler per frenar la proliferació dels delictes ambientals organitzats a l’Amazònia. La seva terra és una illa verda envoltada de desforestació que acabarà sent engolida per les finques agrícoles i el mercat de terres”, diu Danicley Aguiar, portaveu de la campanya Amazònia de Greenpeace.

El carbó amenaça Borneo

La veritat és que els territoris forestals gestionats per població indígena tradicionalment conserven millor la diversitat i la coberta forestal. I els estats són, des de fa dècades, actors fonamentals en els processos de desforestació. Ho saben molt bé els dayak basap, un poble indígena que habita a Borneo, l’illa més gran del continent asiàtic. Ells, a milers de quilòmetres del poble d’Adriano Karipuna, també viuen en un bosc primari ferit.

En Pak Benang i la Saniah són un matrimoni indonesi que intenta viure com han viscut els dayak basap durant set generacions: caçant cérvols i senglars, cultivant arròs i verdures. Explotant el bosc de manera sostenible. Però els últims quinze anys la producció de carbó a Indonèsia ha augmentat de manera exponencial, alimentada per una concessió desmesurada de llicències i per la mineria il·legal. En un passat no tan llunyà la província de Kalimantan Timur, on viuen en Pak i la Saniah, estava quasi del tot coberta per bosc primari tropical. Actualment, el 43% del territori està en mans de les empreses mineres, segons Greenpeace Indonèsia.

El resultat és el que solen patir tots els indígenes que viuen a la selva: desforestació, amenaces, expulsions. “Ja no cacem. Ja no hi ha cérvols. Fins i tot els micos van a la carretera a demanar menjar als cotxes que passen”, explica Benang des del petit refugi que té davant la seva plantació. També han deixat de tenir mel: “La llum de les mines espanta les abelles i la pols que aixequen cobreix els pètals de les flors”.

L’explotació minera fa servir explosius i gran maquinària per extreure el carbó mineral, que és a les capes mitjanes del terreny on hi havia bosc primari.

En Pak i la Saniah viuen al petit poble de Tebanang Lembak. Però com la majoria de famílies indígenes dayak basap, tenen una plantació, els seus arbres fruiters i una petita cabana en una clariana situada a la zona profunda del bosc. Un cop per setmana recorren el camí (de dues hores amb moto o 6 hores a peu) entre les dues cases per tenir cura del camp i donar menjar a les gallines. A la nit expliquen històries mirant el cel i dormen a la cabana enmig dels sons del bosc. Però al matí els fonaments de la cabana tremolen amb les detonacions d’explosius de la mina. Una mina que han de travessar cada vegada que fan el trajecte. Una mina propietat de l’empresa més gran de carbó d’Indonèsia, Kaltim Prima Coal (KPC) i que des del 1982 envaeix sense aturador els boscos primaris ancestrals dels dayak basap.

“Talar la nostra terra ancestral”

Indonèsia utilitza el carbó (de llarg, la font d’energia més contaminant) per generar el 60% de l’electricitat que consumeix i és l’exportador més gran de carbó per a ús energètic del món. El novembre del 2021, arran de la situació de crisi energètica, Espanya va comprar 100.000 tones de carbó a Indonèsia i el Kazakhstan per produir electricitat.

Sona una altra explosió als camps de Pak Benang. És part del paisatge sonor habitual, com també els ocells que encara no han fugit d’aquestes terres. El procés d’extracció del carbó comença amb les excavadores que destrueixen tota la vegetació, continua amb explosius que foraden el terra i destrueixen les capes superficials de terra fèrtil, i s’acaba amb un bany de químics que separa el carbó dels altres minerals per després filtrar-los i contaminar les aigües subterrànies. KPC té permís governamental per arrasar 91.000 hectàrees a Borneo gràcies a una concessió que expirava l’any 2021, però que acaba de rebre una pròrroga de deu anys.

En un poblat sateré-mawé un grup de nens es banyen al capvespre. Per aquest mateix riu han vist passar centenars de barcasses carregades de fusta talada il·legalment.

“El bosc que van talar era la nostra terra ancestral”, diu Pak Benang. Però l’empresa té la llei de la seva part. Pak Benang a Indonèsia, com Adriano Karipuna al Brasil i tants altres, ha fet tot el que ha pogut per evitar-ho. Ell va ser l’únic membre dels dayak basap que va gosar presentar una denúncia judicial per usurpació de terres contra la minera KPC i contra el govern regional. El jutge es va pronunciar en contra seu. “Durant segles, si volíem netejar la terra, fèiem rituals per demanar la protecció dels nostres avantpassats. Però han envaït i desforestat el nostre bosc sense dir ni mu. Què ens queda? Pols. Mengem pols cada dia”.

La selva del Congo, font de vida

Lundi Bokoko viu a 10.000 quilòmetres de la casa de la Saniah i en Pak Benang, però comparteix les mateixes preocupacions. La desaparició dels boscos primaris tropicals ha marcat la seva vida. Bokoko és un líder pigmeu i, per tant, membre d’una de les comunitats més depenents del bosc que hi ha al món. La selva és la seva llar. Els pigmeus viuen, treballen, mengen i moren a la selva. Respiren selva. A la República Democràtica del Congo aquesta ètnia ha desenvolupat una forta identitat cultural i espiritual vinculada als massissos forestals que representen el 60% dels boscos de la conca del riu Congo. “Quan talen els arbres, els animals en fugen i no podem sobreviure. És com si ens arranquessin una part de la nostra vida”, diu en Lundi, assegut a l’interior de la seva casa feta de tova, canyes i palla.

El seu poblet no sinó un conjunt de casetes travessades per una carretera de terra i fang per la qual només circulen camions carregats de troncs i alguna moto. Aquesta carretera va ser la porta que els va connectar a un món nou, del qual s’havien mantingut aïllats durant molt de temps. La carretera va portar excavadores, camions i buldòzers. El comerç de fusta nativa d’aquestes selves africanes és un gran negoci. Allà on en Lundi caçava ja no hi ha menjar. Quan un camió arriba, la fauna local fuig i deixa els habitants de la selva sense aliment.

Una família banyant- se en un rierol prop de l’explotació minera de KPC a l’est de Borneo. Els químics que utilitzen les mineres contaminen les aigües superficials i subterrànies.

Així i tot, els pigmeus que lidera Lundi Bokoko continuen sortint a caçar. És el que saben fer. Van en grup, armats amb fletxes, tal com en el passat sortien els seus pares i avis. Gairebé no tenen esperança, perquè saben que els cérvols i els senglars ja són molt lluny. Aspiren a trobar cucs als pocs arbres que queden drets i alguns petits mamífers, dels que viuen en caus. Utilitzen foc i fum perquè en surtin i els cacen amb fletxes. Almenys tindran alguna proteïna.

Les comunitats pigmees, històricament marginades, constitueixen el grup més gran de caçadors recol·lectors de l’Àfrica i probablement del món. La seva cultura és un dels grans tresors intangibles de la humanitat. Experts locals calculen que sense una protecció activa dels estats i sense una regulació efectiva de les explotacions forestals, els boscos primaris del Congo desapareixeran en menys de vuitanta anys. Lundi Bokoko té un pressentiment: “És impossible que els meus fills es criïn com em vaig criar jo. Crec que serem l’última generació de pigmeus del bosc”.