Fotos: RAMON USÓPER ALS MEMBRES DE LA MEUA GENERACIÓ, la paraulaTxernòbil evoca un espectre catastròfic tan intens com perfectament boirós. El que es va esdevenir en aquesta població ucraïnesa, 118 quilòmetres al nord-oest de Kíev, un dia d’abril de l’any 1986, és, com s’ha dit, l’últim gran esdeveniment de la història de la humanitat no retransmès per televisió. En aquell moment, però, les autoritats soviètiques no van considerar oportú informar-ne el món, ni la seua pròpia població. Precisament un mes abans dels fets havia estat nomenat secretari general del Partit Comunista de la Unió Soviètica, després de la mort de Konstantín Txernenko, un jove dirigent d’aires nous, Mikhaïl Serguèievitx Gorbatxov.

Aquest home, que anys després sorprendria el món amb la seua política de glàsnost (transparència informativa) i perestroika (reestructuració), no va saber reaccionar davant la catàstrofe nuclear. Era un tipus especialment clarivident (al capdavall, va propiciar l’autoimmolació del comunisme soviètic), però no tant per haver comprès, llavors, que Txernòbil suposava la fi d’una manera d’entendre el món. La Central Elèctrica Nuclear V.I. Lenin, en esclatar, posava la primera pedra -un roc formidable i inesquivable- d’un seguit d’esdeveniments històrics que culminarien, en una altra reacció en cadena, amb la implosió de la Unió Soviètica.

Les causes de l’accident, d’acord amb l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica, estan relacionades amb una prova realitzada per augmentar la seguretat del reactor número 4 de la central. Sembla que es va tallar el subministrament de vapor a la seua turbina per esbrinar quant de temps continuaria generant electricitat. Això, però, va ocasionar una pujada de potència extremadament ràpida i es va produir una explosió causada per la formació d’un núvol d’hidrogen dins del nucli. El sostre del reactor -de cent tones de pes- va explotar i una massa furiosa de productes de fissió va envair l’atmosfera.

Era el 26 d’abril del 1986. A les 01 hores, 23 minuts i 48 segons d’aquella fatídica jornada va esclatar el nucli del reactor 4. Davant la magnitud de la catàstrofe, les autoritats locals van organitzar l’evacuació de la zona. A pocs metres del reactor s’aixecava Prípiat, una població nova de trinca construïda per als seus treballadors. 45.000 persones en van ser bruscament evacuades amb el que duien al damunt. Eren 45.000 privilegiats pel règim, amb una edat mitjana de 28 anys i un índex de natalitat exultant (un miler de naixements a l’any). Avui dia la ciutat fantasma que va ser Prípiat -devorada per la vegetació, silenciosa i inerta amb els seus habitacles intactes precipitadament abandonats sota l’amenaça radioactiva-és la icona més famosa d’aquest esdeveniment.

Ara ja són ben conegudes les imatges de les seues cases abandonades -amb els estris de la vida quotidiana congelats un moment abans de l’apocalipsi-, el fastuós Palau de la Cultura Energètica devorat pel rovell, l’avinguda de les Glòries convertida en una patètica glorieta per la voracitat vegetal, el parc d’atraccions (els autos de xoc, la nòria), que no es va arribar a estrenar. Aquestes instal·lacions noves de trinca esperaven ser inaugurades cinc dies després, l’1 de maig, el Dia dels Treballadors. Precisament la perspectiva de l’habitual parada pública a Kíev en aquesta jornada singular amb les noves que venien de la central va esgarrifar el règim, que va optar per un indecorós silenci que s’allargassaria en unes setmanes plenes de rumors fantasmagòrics.

En els primers moments de l’explosió (400 vegades la potència de la bomba d’Hiroshima) les autoritats van proveir una riuada humana agònicament destinada a cobrir el desastre. Aquests herois van ser anomenats liquidadors. Ivan Semenyuk en va ser un. Ell va formar part d’una d’aquelles colles que van construir el primer sarcòfag de formigó per cobrir el vessament radioactiu. Els temps febrils i incerts d’aquella bogeria no han deixat, en el seu rostre, més que una vaga empremta d’incredulitat. Ivan recorda. Recorda que als treballadors els donaven vodka, iode (per prevenir el càncer de tiroides) i caviar, petits luxes per als que potser no ho contarien. Recorda, també, que finalment ell i la seua dona, Maria, van ser impel·lits a abandonar la petita aldea de Parixev, a pocs quilòmetres de la central, on havien viscut tota la vida. Els van reubicar a la regió de Kíev, però el 1988 van tornar clandestinament al que ja es coneixia com “la zona”, l’àrea de trenta quilòmetres al voltant del reactor accidentat, on les condicions de vida eren suposadament impossibles.

Ha passat, de llavors ençà, més d’un quart de segle. Ara sec amb Ivan i Maria al voltant del vodka casolà que ell fabrica ( només 60 graus), al pati de davant de sa casa. Ens envolten els seus camps, les seues gallines. La terra suposadament contaminada de Txernòbil, la radiació letal que ha passat a la cadena tròfica. El verí que hauria d’haver matat Ivan i hauria d’haver matat Maria. Però heus-los ací, polits i dempeus (a Maria li falta el braç esquerre, però és per causa d’un accident amb el tractor). Ell té 80 anys i ella en té 78. No s’adaptaven a l’allotjament que els van donar a Kíev, així que van tornar al seu llogarret natal. Primer van penetrar-hi clandestinament. Després, quan les autoritats s’hi van resignar, els van atorgar un permís de residència i els van permetre cobrar les seues pensions. Ell cobra 3.500 hrívnies al mes i ella 1.500. Tot plegat, uns 160 euros. A banda, reben una ajuda per adquirir aliments “no contaminats”, però tothom sap que Ivan i Maria mengen el panís que cultiven, les hortalisses, les pomes, les gallines i els conills del seu rodal. Tenen dos fills, un de 58 i l’altre de 43 anys, però viuen fora d’aquesta zona.

Per què Ivan i Maria poden viure tranquil·lament en un lloc així, sense cap xacra directament atribuïble a la radiació, és un altre dels misteris de Txernòbil. En realitat, el vell costum soviètic de la desinformació continua cobrant-se els seus tributs. A hores d’ara, ni tal sols hi ha unes xifres oficials inapel·lables sobre els efectes de l’accident al llarg del temps i de l’espai. Es parla -sense cap confirmació estadística- que durant la construcció del primer sarcòfag -l’instant heroic- s’hi van veure involucrats 600.000 militars i 400.000 civils, dels quals van morir la meitat. Després vindria l’agonia lenta dels supervivents, l’augment de casos de càncer (quants?: impossible saber-ho), l’increment de naixements de nens amb síndrome de Down.

Esperaríem que, d’acord amb aquest panorama, Ucraïna s’haguera convertit en una abanderada de l’eliminació de l’energia nuclear. No és així. Ara mateix al país hi ha quinze reactors nuclears operatius i dos més en construcció. El març del 2011 un tsunami va causar l’accident nuclear més important, després del de Txernòbil, a Fukushima (Japó). Tampoc això sembla haver apaivagat l’interés d’aquest país (del seu govern, almenys) per la fissió de l’urani. L’espècie humana, la més intel·ligent -diuen- de totes les que poblen el planeta...

L’any 2005 un grup d’experts sota el patrocini de l’ONU i l’Organització Mundial de la Salut va voler oferir una conclusió definitiva sobre les conseqüències de la catàstrofe de Txernòbil. L’informe subsegüent, titulat El llegat de Txernòbil: impactes sanitaris, ambientals i socioeconòmics, oferia unes conclusions inaudites. Segons aquest text, al llarg de vint anys només 59 persones havien mort per causes directament relacionades amb l’explosió del reactor; en el futur, 3.940 persones més se’n veurien afectades. Álvaro Colomer, que es fa ressò d’aquestes dades al seu llibre Guardianes de la memoria (2008), es pregunta fins a quin punt un informe així no devia estar influït pels interessos del poderós lobi nuclear internacional. Al capdavall, uns altres experts expliquen que les deu tones de material expulsades en aquella terrorífica matinada d’abril van deixar-hi partícules de cesi-137 (vida mitjana: 30 anys), estronci-90 (vida mitjana: 90 anys), carboni-14 (vida mitjana: 5.760 anys) i plutoni-239 (vida mitjana: 24.000 anys). Però llavors, com poden haver viscut allí Ivan i Maria des del 1988?

La “paradoxa de Txernòbil” (la vida -la puta vida- puixant i esplendorosa imperant arreu en la zona prohibida) ho impregna tot. Un detall que no ha passat desapercebut per als amics dels fenòmens paranormals, que tenen a Prípiat un paradís on sembla que pul·lulen ombres, trucades de telèfons inexistents i un estrany ocell amb forma d’home sense cap [sic]…

En realitat, el visitant inadvertit es queda sorprès quan arriba a un lloc que ha estat connotat amb tots els sinònims de l’infern i descobreix un bosc exuberant, un petit oasi al marge de la civilització poblat per persones comprensives i escèptiques. Ara ja es concedeixen regularment permisos per visitar la zona (una font d’ingressos no menyspreable per a l’estat ucraïnès, les finances públiques del qual no són precisament pròsperes). Les precaucions són elementals i selectes: un guia de l’exèrcit t’acompanya en tot moment i passes dos controls de detecció de radiació: als deu i als trenta quilòmetres del reactor, tal com abandones el perímetre acotat. El nostre guia es diu Serguei. És un tipus galtavermell, de 55 anys, un milhòmens amb aires de pinxo de taverna que es diverteix enormement passejant curiosos per la rodalia de les calderes de Pere Botero. Té un fill i un nebot lluitant contra els pro-russos al Donbass. Viu fora de la zona restringida, però s’hi passa el dia, setmana rere setmana, mes rere mes, any rere any. La pregunta és obligatòria: es troba bé de salut? “Em funcionen tots els òrgans perfectament -afirma-; les dones estan contentes”. Serguei ens porta als peus mateixos del reactor, precàriament cobert pel sarcòfag primitiu, ara ja en perill de noves fuites. A pocs metres s’aixeca, majestuós, el nou sarcòfag, construït per un consorci internacional liderat per l’empresa Novarka. L’espectacular coberta d’aquest nou recobriment està feta d’un acer especial, de fabricació francesa, i és l’estructura mòbil més important del món. Quan estarà acabat -ja està molt avançat- el desplaçaran fins a col·locar-lo sobre el sarcòfag vell. Això assegurarà -diuen- cent anys més de seguretat.

2.500 operaris treballen ara mateix en el nou sarcòfag. Viuen al poble de Txernòbil -que dóna nom a la central-, a les mateixes cases que van abandonar els operaris l’any 1986. L’única precaució aparent que prenen, a part dels controls mèdics periòdics que segurament passen, és alimentar-se amb queviures expressament portats de fora de la zona restringida. Una borsch (sopa de remolatxa) i un pit de pollastre arrebossat no els falten a les cantines de la localitat. Com tots els ucraïnesos, però, semblen provocadorament aliens al que va passar ací tres dècades enrere. A Kíev, de fet, he comprovat aquesta mateixa indolència: si la població local a penes sembla alterada per la guerra en marxa al Donbass, a 800 quilòmetres de la capital (on els pro-russos, amb el suport vergonyant de Putin, proven d’annexionar les províncies de Donetsk i Lugansk a la Federació Russa), per què haurien de preocupar-se per uns esdeveniments de fa trenta anys?

La drôle de guerre, a Kíev, se substancia en una vida animada a les terrasses dels bars i una desfilada indeturable de les dones més belles d’Europa, rosses profundes, morenes espectaculars. A Txernòbil, mentrimentres, Serguei ens porta a un antic radar de la Guerra Freda, ocult en el bosc profund i accessible només per una tortuosa pista forestal de sis quilòmetres. El monstruós enginy -Txernòbil-2, és el seu nom-, construït als anys 70, és únic en el seu gènere, amb excepció d’un altre de semblant a Sibèria. El coneixien com Els Ulls del Kremlin i estava destinat a detectar qualsevol atac nuclear procedent d’Occident. Ironies de la història, l’atac vingué de la pròpia rereguarda soviètica, però aquest no el va detectar l’enorme i ja inútil radar... En eixir d’aquesta instal·lació, Serguei agafa una poma d’un arbre silvestre i se la menja en dues queixalades estentòries. “Pomes radioactives -s’exclama-: són la meua Viagra!”...

Hem deixat per al final la visita al modest habitatge d’Ivan i Maria. Passarem algunes hores amb ells. El seu esguard resignat té a veure potser més amb l’edat que no amb la certesa d’haver dinamitat tota probabilitat estadística relacionada amb la supervivència. Són els últims de Txernòbil. A Parixev, abans del 86, hi vivia un miler de persones. Ara en queden quatre, mal comptades. El nom de l’aldea ja figura -no fos cas- al memorial dedicat a commemorar el nom de totes les poblacions liquidades després de l’accident (una vuitantena). Aquest cementeri toponímic està situat al costat d’una estàtua de Lenin, que sembla tan estupefacte com jo mateix per tot el que s’ha viscut ací. Parixev no existeix oficialment. Ivan I Maria, sí. I Serguei i tots els qui s’obstinen a poblar un territori que hauria de ser un infern i és, simplement, un dels llocs més estranys que he visitat mai.