No hi ha maquillatge, i si n’hi ha és mínim. A la casa del centre de Terrassa a la qual diuen Sant Marian, els seus autors no han amagat gairebé res, ni dels materials ni sobretot dels treballs que s’hi han fet. No han amagat que l’habitatge resultant és la unió de dues cases de cos: mirant-les de fora, des del carrer o des del pati del darrere, es veu que van ser dues cases veïnes unides per una paret mitgera. Tampoc no amaguen, sinó que exhibeixen amb honestedat, tot el que queda d’aquelles velles cases –les preexistències– i cada element nou que hi han incorporat per aconseguir una millor habitabilitat. A tot arreu de les cases es mostren les ferides i també els pegats; es mostren les coses tal com eren i tal com són, i es mostra com conviuen entre elles, sigui de manera harmònica o sigui xocant.

L’autoria d’aquest projecte de rehabilitació de dues cases per fer-ne una de sola és d’Arqbag, una cooperativa d’arquitectura amb estudi al mateix campus de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès, a la qual estan lligats els seus membres. La seva és una autoria molt tècnica, d’aquelles que responen amb solucions arquitectòniques a cadascun dels problemes o reptes que es plantegen. Si a través d’aquest exercici els d’Arqbag han aconseguit un resultat d’una estètica que es mou de manera singular entre l’harmonia i el caos, és un valor a afegir que fa encara més feliç la resolució de l’obra.

Tot en el procés d’unió de les dues cases de cos es resol de manera pràctica. Si una de les dues cases estava en molt mal estat, és aquesta la que s’aprofita per buidar-la –fins i tot eliminant-li l’escala, substituint-la per un nucli central de banys i serveis que també serveixen per travar l’estructura que travava la mateixa escala– i així poder crear nous espais. Si ha calgut millorar la circulació per la nova casa i replantejar la manera de viure-hi, deixant enrere les estructures típiques de les cases de cos (estretes, molt compartimentades i fosques), els d’Arqbag, a més de buidar una de les cases, han obert passos a la paret mitgera que compartien els dos vells habitatges; un mur que ara, despullat, mostra la vella ceràmica amb la qual es va construir antigament. I amb aquests nous passos i amb tots els espais més amples i més ben comunicats, la circulació per la casa agafa múltiples recorreguts i la manera de viure-hi és molt més variada, amb un grau de flexibilitat que fa que es pugui adaptar a les necessitats canviants de la família.

Aquelles dues cases de cos, d’uns 4 metres d’amplada cada una, ara són un únic habitatge de vuit metres d’ample, distribuït en tres plantes: baixa, pis i golfes. Els passos oberts a la mitgera de la planta baixa obren una comunicació entre la cuina, el menjador i la sala que els converteix pràcticament en un espai unitari. A baix també hi ha un dormitori, encara que la majoria dels espais destinats a la intimitat són a la planta pis: fins a quatre dormitoris i el bany. A les golfes, un estudi. Però tot, o gairebé tot, pot canviar, perquè s’ha canviat l’esquema habitacional més convencional per un que respon a la multiplicitat i variabilitat contemporànies.  

I al vell mur de peces de ceràmica s'hi confronten parets i extradossats fets de blocs de terra compactada. I s’aprofiten les portes antigues i, al costat, se’n posen de noves. Es conserven tantes bigues com es pot, però si se’n necessiten de noves, es posen al seu costat. I al mig s’hi situa una lluerna per il·luminar el centre de la casa i que corri l’aire. Hi ha vidrieres de metall i n’hi ha de fusta. La façana està repicada per tornar a l’estructura original, però si se li ha d’afegir un pegat, no s’amaga. És una obra també feta damunt l’obra, validant cada peça. I tot encaixa, i s’hi viu millor.