Per què vestíem com vestíem quan érem joves?
El 13 de setembre a la plataforma Disney+ es va estrenar In 'Vogue': los años 90, un documental dividit en set capítols on se’ns explica, amb tot detall i amb uns narradors d’excepció (Naomi Campbell, Tom Ford, Anna Wintour, Kate Moss, Gwyneth Paltrow, Hillary Clinton...), els secrets de l’estètica de la joventut postboomer. Un temps, el de finals de segle XX, que va representar el moment en el qual es van forjar molts elements indispensables per comprendre per què vestim com vestim actualment.
El documental arrenca amb la irrupció de la cultura grunge com a alumna avantatjada del punk, la qual, amb la seva roba trencada i multicapa, les camises de llenyataire amb botes Dr. Marteens i la impostura de passotisme i apatia absolutament estudiada, responia a la total decepció envers un capitalisme neoliberal que havia promès a la joventut un futur esperançador que no va arribar mai. El pessimisme i deix autodestructiu del grunge també va precipitar un nou estereotip de bellesa femenina, deixant enrere les escultòriques models dels 80 –Naomi Campbell, Linda Evangelista o Claudia Schiffer– i apostant per cossos extremadament prims i amb tints malaltissos. El màxim exponent de la nova feminitat va ser Kate Moss, a la qual es va culpabilitzar de fomentar la xacra de l’anorèxia que va explotar en aquell moment i que ara mateix viu un preocupant reviscolament.
També devem als noranta la unió indissoluble entre el món de la moda i el de les celebritats del cinema, que van comprendre la importància de construir estèticament el seu personatge tant dins com fora de la pantalla. D’aquí va derivar la fascinació pel fenomen de les catifes vermelles, les quals, amb el seu glamur embriagador, sovint fan ombra als mateixos certàmens de cinema. També llavors les estrelles de la pantalla gran van començar a inundar les portades de les revistes de moda; un terreny fins llavors exclusivament circumscrit a les models, fins que Gwyneth Paltrow va protagonitzar la portada del Vogue d’agost del 1996.
Les fronteres entre la moda i el cinema van caure, però també ho van fer les del món de la música. En un moment en el qual la personalitat dels cantants era tant o més important que les seves qualitats musicals, especialment amb la irrupció del fenomen dels videoclips, estava clar que la moda hi jugaria un paper protagonista. En aquest canvi de paradigma, el hip-hop va ser determinant i amb ell també va arribar el gust pel luxe pretensiós i la logomania que governa avui dia la nostra manera de vestir. Com afirma el dissenyador de Harlem Dapper Dan al documental: “Si Ralph Lauren posava un cavall [referint-se al logotip de la marca], jo posava el ramat sencer”. L'onada del hip-hop també va comportar l’apoderament i la glamurització de la vida al gueto (gheto fabulouse), que és, en definitiva, un dels pals de paller de la tendència choni que ens inunda actualment.
Els noranta també van catapultar el dissenyador Tom Ford, que, al capdavant de Gucci, va encapçalar el retorn del clixé del glamur i de la sexualitat al món de la moda, després de l’estètica malgirbada del grunge. Una sexualització tan manifesta que va arribar fins a la romantització de la violència de gènere en moltes campanyes publicitàries i que, en l'actualitat, encara estem en procés de corregir.
Està clar que els noranta, amb sèries com Sex and the city, celebritats com Madonna i dissenyadors com John Galliano o Alexander McQueen, van ser un punt d’inflexió per a la cultura popular en general i per a la moda en particular, com queda magníficament explicat al documental. Una època en la qual Vogue era la mestra de cerimònies que dirigia cada tendència al seu gust. Un poder que s’escarrassen a explicitar a In 'Vogue': los años 90, possiblement perquè ja han perdut la batuta amb la qual feien ballar tothom al seu so.