Cap Nord (Noruega)Fa poc que he tornat del cap Nord, de l’extrem septentrional del continent. M’ha agradat veure com, en el camí en cotxe des de Rovaniemi (Finlàndia), les fulles dels arbres ja groguejaven i la llum esbiaixada de la tardor envernissava amb tons daurats els paisatges hipnòtics de Noruega. Era la quarta vegada que hi anava i m’hi he trobat molt poca gent. “La setmana que ve tanquem –em va dir un noruec que lloga cabanyes al poblet de Skarsvåg, a prop del cap–. Aviat nevarà i ja no s’hi podrà arribar en cotxe”.

Autoestop

Confesso que m’atrauen els llocs límit. Sento que em carreguen d’energia i em reforcen la mirada interior. Deu ser per això que vaig anar al cap Nord per primera vegada quan tenia vint anys, el 1973. Estava treballant de rentaplats a Estocolm quan un dia vaig pensar que estaria bé anar més enllà del cercle polar àrtic. Vaig deixar la feina i vaig fer autoestop uns dies fins a arribar al cap Nord, on encara no s'havia construït el gran centre comercial que hi ha ara. Hi havia tan sols una caseta de fusta on una dona sami venia postals i souvenirs.

Vaig arribar a la punta nord d’Europa amb el Peter, un amic neerlandès amb qui vaig fer autoestop l’últim tram del viatge. Quan per fi hi vam arribar, ens vam mirar i vam dir: “Bé, ja hi som!”. En efecte, havíem arribat al final del trajecte. Més enllà tan sols hi havia un mar de color gris i, mil quilòmetres més al nord, les illes Svalbard.

Vam seure en una roca amb el Peter i ens vam quedar mirant com el sol baixava a l’horitzó. Un quart d’hora abans de la mitjanit van arribar quatre autocars carregats de turistes: van metrallar el sol amb les càmeres just en el moment en què l’astre s’ho repensa i, en comptes de pondre’s, remunta la trajectòria. Feta la foto, van tornar satisfets a l’hotel i el Peter i jo ens vam quedar sols al cap Nord. Una estona després, quan ja ens preparàvem per dormir entre les roques, va aparèixer un belga que ens va dur en cotxe al poble de Hammerfest, on vam passar la nit.

Recordo d’aquell viatge que m’envoltava una agradable solitud còsmica, la bondat dels desconeguts que em van dur en cotxe, la bogeria d’uns hippies que em van acollir a la seva camioneta i la buidor que vaig sentir quan ja tornava. Havia vist el sol de mitjanit, però em preguntava què podia fer a partir d’aquell moment.

Estiu i hivern

La segona vegada, trenta anys després, vaig anar al cap Nord en autocaravana. Era estiu, ja havien construït el centre comercial i una gentada atabaladora competia per fer-se fotos a la punta d’Europa. De tota manera, em va agradar tornar a veure aquells penya-segats i sentir com el vent sacsejava l’autocaravana on vaig dormir, a l’aparcament del cap. La pluja i el vent es van conjurar per fer-me sentir que, malgrat tot, era en un lloc on la força de la naturalesa em convertia en molt poca cosa.

La tercera vegada va ser molt diferent. Hi vaig anar en ple hivern, el febrer del 2011. Vaig salpar del port de Tromsø en un vaixell de la companyia Hurtigruten i, després d’un parell de dies navegant, vam desembarcar a Honningsvåg, a una trentena de quilòmetres del cap Nord. El termòmetre marcava 15 sota zero i el paisatge era tan blanc que imposava un silenci inquietant.

A l’hivern tot està gelat i és obligatori anar en comboi de Honningsvåg al cap Nord, amb una màquina llevaneus obrint pas. A banda i banda tot era blanc. Era la desolació, un viatge a l’extrem glaçat d’Europa. Quan va començar a bufar el torb, va aixecar núvols de neu que van cegar el paisatge i em vaig sentir fora del món.

Arribats al cap Nord tothom va córrer cap a la gran bola del món que marca la fi del continent, damunt d’un espadat de 307 metres. S’hi van fer fotos i selfies i vaig sentir com trucaven als amics per dir coses com “jo soc al cap Nord i tu no”. Després entraven al centre comercial a beure un cafè i a comprar samarretes que acreditessin que havien estat al cap Nord.

El que em va sorprendre d’aquell viatge va ser que el cap Nord era molt diferent del de l’estiu i que a les 3 de la tarda ja es va fer de nit. Al centre d’informació em van dir que cada any hi anaven unes 200.000 persones i que alguns visitants els feien preguntes com ara: “Quan sortirà l’altre sol?”. Es creien que a l’estiu hi havia un sol de dia i un sol diferent de nit (el sol de mitjanit).

Hores després, quan una aurora boreal va omplir el cel de colors, em va semblar sentir la música del món i em vaig sentir l’home més feliç de la Terra.

Viatge de tardor

Com deia al principi, he tornat fa poc del cap Nord. Vaig volar a Rovaniemi, a la Lapònia finlandesa, amb el meu nebot Eduard, amb qui fa temps que teníem un viatge pendent. Vam conduir set-cents quilòmetres fins al cap Nord i pel camí vam travessar boscos i llacs, vam dormir en casetes de fusta, vam suar a la sauna, ens vam banyar en llacs d’aigua freda i vam menjar salmó i ren.

Finlàndia viu uns mesos tranquils a la tardor. L’estiu queda enrere i encara falta per al desembre, quan arriben molts turistes amb nens que porten la carta al Pare Noel i es fan fotos a la ratlla que indica el Cercle Polar Àrtic.

Va ploure durant el viatge, però la pluja es posa bé als països nòrdics. Les petites illes dels llacs apareixien difuminades, com terres màgiques escapades de la mitologia finlandesa recollida en el poema èpic Kalevala.

Buscadors d’or i samis

El viatge va ser com una road movie, amb parades a motels que semblaven escapats d’un llibre de Sam Shepard, llargues converses i molts records. Quan vam passar per Tankavaara vaig recordar que en el viatge del 1973 em van agafar dos estudiants suecs que anaven a buscar or. Vaig passar dos dies amb ells, però no vaig trobar ni una palleta. Ara Tankavaara s’ha convertit en un parc temàtic al voltant de l’or.

Quan vaig continuar cap al nord aquell estiu, a prop d’Ivalo em va recollir un sami que em va confessar que l’entristia veure com s’anava apagant la seva cultura. Em va portar a les tendes on vivien i em va mostrar el ramat de rens. A la tardor, però, de samis en vam veure ben pocs.

Per repassar la història sami val la pena, en qualsevol època, visitar el Siida, el museu sami d’Inari. Allà es pot veure el vincle que aquests nòmades tenen amb la naturalesa i els trets principals de la seva cultura, repartida per terres de Finlàndia, Noruega, Suècia i Rússia.

El març del 2011, en un viatge anterior, vaig veure en aquest museu una exposició de fotografies de tots els parlants d’una variant de la llengua sami. Per desgràcia eren només un centenar. Quants en deuen quedar, ara? A la vora del llac, se celebrava aquells dies una cursa de rens sobre el llac glaçat i era emocionant veure com els samis seguien amb atenció les evolucions dels esquiadors que guiaven els rens.

Hi havia un bon ambient el març del 2011 a Inari, amb actuacions musicals i gent que bevia i s'ho passava bé. A la tardor, però, Inari semblava un poble en stand by, adormit.

L’últim tram

Hi ha 380 quilòmetres d’Inari al cap Nord, amb llargues rectes que discorren entre boscos i aiguamolls. A partir de l’entrada a Noruega, per una frontera invisible, s’arriba entre rius d’aigua brava i boscos a Lakselv i al fiord de Porsanger. Els últims 190 quilòmetres els vam fer vora el fiord, enmig d’un paisatge pelat i per una carretera amb uns quants túnels, l’últim dels quals ens va dur, sota l’aigua, a l’illa de Magerøya, on es troba el cap Nord.

Després de deixar enrere Honningsvåg, amb grans dipòsits de combustible i indústries de pesca, la carretera es va endinsar en la desolació gairebé irreal que acaba al cap Nord. Un cop allà, vam comprovar que al nord de Noruega hi viu molt poca gent, però que el paisatge és d’una bellesa que fa mal als ulls.

A la nit, al poblet de Skarsvåg, vam anar a la muntanya per si teníem la sort de veure una aurora boreal, però “la diva esquiva”, tal com l’anomenen allà dalt, no es va mostrar. Ens va saber greu, és clar, però al mateix temps vam pensar que Lapònia no s’acaba mai i que tard o d’hora tornaríem al cap Nord.