Quan Dante volta per l’infern del seu viatge iniciàtic dedica uns quants hendecasíl·labs -la bellíssima traducció catalana de Sagarra els respecta- a “aquells tirans” que “varen fer com el llop amb les ovelles”. La perfecta definició dels torturadors, vàlida al segle XIV i als nostres dies. Amb terribles mètodes que, com els versos que els blasmen, aguanten el pas del temps.

El franquisme va vigilar de no deixar per escrit cap rastre de la ignomínia, però se li va escapar una nota adreçada al governador civil de Barcelona, en la qual el policia encarregat de punxar Ràdio Espanya Independent, la popular Pirenaica, reconeixia els maltractaments: “ Dedicáronse a dar una información detallada de las diferentes torturas que la policía aplica a los nacionalistas vascos, sobre cuyo particular la prensa española guardará la mayor reserva ”. Datada el 15 de desembre de 1970, es referia als processats d’ETA per la mort del comissari Melitón Manzanas, barroer exemple de torturador, i a la denúncia concreta i minuciosa de Mario Onaindia dels horribles maltractaments que li havien infligit.

La versió espanyola del que ara és conegut com la bossa era encara pitjor que les seves actualitzacions en format waterboarding dels marines americans a l’Iraq i a Guantánamo. Es deia la banyera, perquè era on els policies submergien els caps dels infortunats fins que arribaven al límit de la hipòxia i l’angoixa. També es feia en una galleda, a vegades amb l’escarni afegit dels orins dels policies més psicòpates. També era molt freqüent el que s’anomenava la cigonya : els detinguts, amb sort vestits, eren emmanillats amb els canells darrere dels genolls flexionats a la gatzoneta, amb cops constants i un dolor esgarrifós. Els elèctrodes en cossos mullats -en aquest cas la maldat es projectava als genitals- eren una altra aberrant forma de fer patir, compatible amb apagar cigarrets a la pell socarrimada. Una taula d’autòpsies reciclada feia les funcions convenients per al santcrist : la víctima en decúbit supí era lligada per les cames de tal manera que el mig cos superior pengés. Baixava la sang al cap, que esclatava amb una migranya infinita, acompanyada de cops a mà i a màquina: tovalloles xopes, guies telefòniques, porres rígides i flexibles... I la culata del revòlver, a punt per al macabre joc de la ruleta russa.

La funció de la tortura era arrencar confessions que menessin a més detencions, i desarticulacions organitzatives i d’aparells de propaganda. Aguantava qui podia i com podia, sense més recursos que el físic d’esperar la pèrdua del sentit per desmai, o mecanismes de defensa psicològics per valorar quin mal similar podrien patir tants companys delatats. Miguel Núñez, un dels noms per als annals de la resistència a la tortura, s’imaginava que la rònega sala del martiri era un teatre i que l’estava mirant tothom a qui podia denunciar. Miguel Núñez va ser un dels testimonis de torturats que vaig anar recollint, perquè aquella història tan fosca, de crims de lesa humanitat, no quedés a mercè dels negacionistes, incapaços a hores d’ara ni tan sols de suportar un recordatori a la porta de la comissaria de Via Laietana.

A Gregorio López Raimundo el van agafar el 1951. Sis mesos amb el cos fet tot ell un hematoma, record perenne dels pitjors dolors dels cops amb cordes retorçades i manilles fent torniquet als canells. El 1959, a l’estudiant Helios Babiano el van deixar fet un nyap, i en el pitjor estat, sostingut per dos policies perquè no s’aguantava, el van acarar als seus pares, militants compromesos en la lluita antifranquista. A la mare, la sindicalista Manola Rodríguez, la van tancar al calabós amb Maria Rosa Borràs, la primera dona militant del PSUC a la universitat, en estat similar al del seu fill, i li van dir que si estava així era perquè ell l’havia delatat. Jordi Pujol va denunciar al jutge, el 1960, una hora de cigonya i cops indiscriminats que li van provocar hemorràgies nasals i cardenals als glutis. Un any després, al també estudiant Vicente Cazcarra li van fer de tot tres dies eterns en sessió contínua. El corro : puntades de peu i cops de puny al mig d’un cercle de torturadors que se’l passaven com una pilota. A les plantes dels peus li pegaven amb un regle de cantons metàl·lics, i de cintura cap amunt amb porres de goma, amb les mans clavades a terra sota els peus que les aixafaven.

La pràctica de la tortura va disminuir en quantitat des que el franquisme es va voler rentar la cara pensant en l’aliança amb el president americà Eisenhower, el mític Ike que havia liderat la derrota del nazisme. Però es registren casos duríssims fins a les acaballes del règim. Als primers 70 maltracten l’intel·lectual independentista Jordi Carbonell i el líder del PSUC a la universitat, Jordi Dagà. El febrer de 1975, el militant del Front d’Alliberament de Catalunya (FAC) Pere Mora ingressa greu a l’Hospital del Mar: cremades, anèmia aguda per les hemorràgies internes, ronyons fets malbé. El maig de 1976, Pep Martínez Barceló, de Bandera Roja, aconsegueix la primera i única condemna de policies per tortura. Ho ha novel·lat en un llibre recent, titulat amb el nom del policia que el va estossinar: Atilano. Sí, es deia Atilano.