El mes de febrer passat, l’artista britànic Joe Bloom va col·locar una curiosa instal·lació a la Torre de Londres que, quatre mesos després, ha esdevingut viral a les xarxes socials, que és on es pot gaudir del resultat. Bloom i el seu assistent van col·locar un telèfon fix, analògic, dels de tota la vida i que ja han desaparegut, al mig del pont. L’experiment encara continua. Conviden els vianants a conversar amb Bloom, que s’espera a cinc-cents metres de distància amb una càmera. L’artista fa unes breus preguntes inicials per estimular la retòrica de l’interlocutor escollit a l’atzar, que explica qualsevol cosa de la seva vida. N’hi ha que parlen dels problemes que tenen a la feina, d’altres expliquen la seva il·lusió per un nou projecte a la facultat, uns admeten les dificultats que tenen per adaptar-se a la ciutat o exposen circumstàncies familiars que els amoïnen. Bloom no només enregistra el so. També els grava amb una càmera des de la llunyania. Primer un pla més tancat, que mostra el vianant a la barana del pont, mirant el paisatge amb l’auricular vermell a l’orella. De mica en mica va obrint el pla, per recollir tot l’entorn urbà que envolta l’interlocutor, convertint-lo en un ésser diminut que es barreja entre la gent i la immensitat de Londres. És com si passéssim de la història més concreta, més personal, més íntima, al sistema global, als engranatges més anònims de la ciutat, a la indefinició col·lectiva. Un cop Bloom va acabar de consolidar el format de la proposta artística, va penjar a Instagram cadascuna de les històries, al compte @aview.fromabridge.

Bloom intenta intervenir-hi el mínim possible, fent que el seu silenci estimuli el desig de parlar de l’altre. Hi ha històries emocionants, com la d’una mare que, mentre parla per telèfon, gronxa el cotxet del fill. Explica les dificultats i les pors que t’acompanyen quan tens una criatura. Explica que el seu fill va néixer el 7 d’octubre i que, en les hores d’espera per parir, anava veient a la televisió les imatges dels atacs de Hamàs a Israel i com, des d’aleshores, ha anat creixent el conflicte i l’horror. Bloom ha portat el seu experiment a diferents ponts de Londres perquè, segons ell, són elements de transició i tenen un efecte simbòlic en el cervell de les persones.

L’artista ha explicat al Guardian que ha fet servir un auricular clàssic de color vermell per homenatjar el telèfon de casa la seva mare. Les llargues converses que tenia la dona asseguda al sofà subjectant aquell objecte van fer reflexionar Bloom sobre com les noves comunicacions han desvirtuat els vincles que s’establien en aquestes llargues xerrades on no feies altra cosa sinó centrar-te en el diàleg. Parlar i escoltar sense més distraccions. Els whatsapps, els correus electrònics i els missatges de veu han fomentat intercanvis més àgils d’informació, però ens han fet perdre l’essència de la conversa i tota la càrrega emocional implícita en aquestes llargues xerrades. Bloom també vol reivindicar un contingut amb més substància a les xarxes, que més enllà de l’impacte tinguin un valor social i facin pensar a qui senti curiositat pel seu projecte. Bloom té raó quan diu que veure ara, en pel·lícules antigues, personatges que conversen lligats a un cable de telèfon li desperten la nostàlgia. I, segurament, aquest sentiment potser no té tant a veure amb l’acte de conversar sinó, sobretot, amb una altra època on la gestió del temps semblava diferent de l'actual. Parlar durant una llarga estona era una necessitat anímica i cap pantalla t’informava dels minuts i segons que portaves invertits en la conversa, gairebé com si fos un retret.