El viatge vital i sonor d’Aziza Brahim

Aziza Brahim porta unes trenes frondoses lligades en una cua. Somriu tímidament i parla castellà amb un punt d’accent cubà. Va néixer a mitjans dels setanta en un camp de refugiats al desert rocós d’Algèria. No ha trepitjat mai el Sàhara Occidental. És la tercera germana d’una família de deu, i la filla petita d’un pare que no va arribar a conèixer. La invasió marroquina els va agafar per sorpresa i els va separar per sempre. Asseguda en una cafeteria de Barcelona, on viu, explica que el dret a conèixer el propi país és una de les seves principals reivindicacions. Tan senzill que sembla. Ho canta en la seva llengua natal al seu quart disc, Abbar el Hamada, el segon editat per la discogràfica alemanya Glitterbeat. L’àlbum, que va sortir a la venda a principis de març, està dedicat a tots els que es veuen obligats a fugir de casa i es troben desemparats en un món que no els acull ni els dóna veu.

Avui és encara una desconeguda a Catalunya, però acumula una carrera de més de vint anys, amb un premi a la millor banda sonora per la pel·lícula Wilaya al Festival de Cine de Màlaga, i gires per alguns dels festivals més importants d’Europa, entre els quals el Womad d’Anglaterra, el projecte ideat als anys 80 per Peter Gabriel amb la voluntat de difondre ritmes d’altres latituds. Aquí, el nou disc es presentarà el 8 d’abril al Teatre Zorrilla de Badalona, en el marc del festival Blues & Ritmes.

LA IDENTITAT ÉS POLÍTICA

Si Brahim no ha tocat més a Espanya, diu, és segurament per qüestions polítiques. Sap que només revelar la seva identitat ja és fer política, com tot allò que envolta el seu país. Així, a més de les dificultats materials, s’ha trobat un camí ple de traves per les pressions en les més altes instàncies. El maig de l’any passat, per exemple, Brahim va anar a tocar a Hèlsinki, Finlàndia, en un festival de música impulsat amb diners públics. L’ambaixada marroquina no es va prendre bé que ella fos al cartell i va queixar-se al Parlament: demanava que se suspengués el concert. Davant de la negativa del govern es va intentar mobilitzar part de la comunitat marroquina per boicotejar l’acte, però quatre guardaespatlles van acompanyar la cantant en tot moment. Va acabar tocant.

Per a ella, el compromís i la música són indestriables. Li ve de família. La seva àvia no sap llegir ni escriure, però és coneguda als campaments com la poeta del fusell, perquè a través dels versos va combatre durament els setze anys de guerra que van venir després de la invasió. Componia per al grup nacional saharaui, se n’anava amb ells de gira, es batia en competicions socials de poesia i cada dia relatava la duresa i el patiment que vivien els seus. L’àvia li va transmetre l’activisme, però també l’amor per la poesia i el cant. Una infància marcada per la musicalitat. Cada divendres es reunien al campament amb els veïns i cantaven: només veus i percussions. Utilitzaven bidons d’aigua, gibrelles posades de cap per avall i picaven de mans, cosa “molt important per al groove de la música del desert”.

“Em considero d’un país nòmada i una nòmada musical”, diu Brahim. Per a ella, Abbar el Hamada és un disc amb les arrels al Sàhara Occidental, però que recorre també les regions veïnes de l’Àfrica, recull elements de la mediterrània i incorpora matisos que va aprendre de la música afrocubana. És un calaix de sastre ple de les empremtes d’un llarg periple vital. Perquè amb onze anys també es va separar de la seva mare i va viatjar fins a Cuba.

EL PODER DE LA SOLIDARITAT

Se n’hi acabava d’anar una de les seves germanes grans, amb qui es portaven un any. Es trobaven molt a faltar i, encara que no tenia ni idea que havia de travessar l’Atlàntic per arribar a Cuba, Aziza va dir a la seva mare que volia acompanyar la seva germana. Van apuntar el seu nom en un paper i va ser seleccionada en un dels convenis entre el govern cubà i l’estat saharaui a l’exili. Cuba els oferia educació i, a canvi, els infants havien de contribuir d’alguna manera a fer prosperar el país. Els va tocar viure a l’illa de la Juventud, on cada matí treballaven al camp: agafaven un matxet i desbrossaven o recollien fruites. Encara recorda com li costava llavors aixecar l’eina. No només perquè era petita, sinó també per l’alimentació que tenia.

Durant vuit anys va esmorzar aigua ensucrada i els àpats importants consistien només en sopa i arròs. “Vaig passar gana a Cuba, però també en passava als campaments”. El país acabava d’entrar en el període especial després que la Unió Soviètica s’hagués col·lapsat el 1991, el mateix any que es prometia al Sàhara Occidental un referèndum d’independència. A Cuba va aprendre castellà en un ambient menys dur que el que l’esperava al campament. Treia bones notes i seguia cantant amb els companys saharauis. “Era un poble generós amb aquells que necessitaven la seva ajuda per eradicar l’analfabetisme”, reflexiona.

Potser perquè ha viscut aquesta solidaritat, i perquè el País Basc és el lloc de l’Estat on ha tocat més vegades, li va xocar i doldre veure com el 2014 el Parlament de Catalunya negava el dret a l’autodeterminació del seu poble amb els vots de CiU. No ho va entendre. “Si defensem la legalitat internacional, la defensem per a tothom i no en funció de fins on volem arribar i dels aspectes econòmics”, critica. Però a Brahim, lluitadora incansable, ja no la sorprèn res. Quan a Cuba va arribar el moment d’escollir els estudis universitaris va voler estudiar música i l’hi van denegar. Algú amb les seves notes havia d’escollir una carrera que li permetés tenir influència en un hipotètic Sàhara Occidental lliure. Els desenganys apareixen així, i va decidir tornar al campament amb la família.

DE CUBA A ESPANYA

A la tornada, es va incorporar en agrupacions musicals del Sàhara Occidental i la victòria en un concurs va fer que entrés a tocar amb el grup nacional, amb el qual va girar per algunes zones de l’Àfrica. Una discogràfica espanyola la va veure, i amb 21 anys va arribar a Madrid amb un contracte per a tres discos. Però desavinences amb el segell van fer que no n’acabés gravant cap. Les promeses s’esfumen així i, de cop, va trobar-se sense permís de treball en un país ple de racisme. En moltes de les feines que va aconseguir ni tan sols li pagaven, els companys li feien el buit i no tenia dret a queixar-se. Estava tan decebuda que durant un temps va voler abandonar la música per sempre, però les expectatives de la família, el suport dels amics i el seu esperit de superació van fer que tirés endavant. El 2008, havia estalviat prou per pagar-se ella sola un EP, Mi canto, el punt de partida d’un ressorgiment imparable.