Periodisme
Diumenge 09/10/2021

Christina Lamb: “Violar és més barat que un kalàixnikov”

7 min
Christina Lamb “violar és més barat que un kalÀixnikov”

El primer cop que Christina Lamb va entrar a l’Afganistan els mujahidins lluitaven contra els soviètics. “Més enllà de les batalles, m’interessava com la gent intentava tirar endavant”, explica. Guardonada amb l’Orde de l’Imperi Britànic per la reina el 2013 i escollida millor corresponsal britànica en cinc ocasions, Lamb acaba de publicar Nuestros cuerpos, sus batallas (Principal), un llibre on uneix, en el temps i en l’espai, històries de com la violència contra les dones ha estat una arma de guerra que, en lloc de reduir-se, s’ha fet cada cop més freqüent. Segons un informe de les Nacions Unides, per cada violació coneguda en una zona en conflicte n’hi ha 20 que no seran mai documentades.

Un casament pot canviar-te la vida. En el seu cas va ser un casament al Pakistan, oi?

— Sí. De jove volia escriure novel·les, ser escriptora. Llavors treballava en una televisió local de Birmingham. Feia tot just dos mesos que hi era quan vaig rebre una invitació per anar al Pakistan, on no havia estat mai, al casament de Benazir Bhutto -primera ministra del Pakistan del 1988 al 1990, i del 1993 al 1996-. L’havia entrevistat quan era becària alFinancial Times. Bhutto era llavors al Regne Unit, exiliada, i l’editor en cap no va poder anar a un dinar que ella organitzava. Com que sabia que m’agradava l’Índia -un país que havia visitat-, va oferir-me ocupar el seu lloc. La gent de Bhutto esperava l’editor en cap, però va aparèixer una becària. Per sort, vaig seure al costat d’un membre del Partit del Poble del Pakistan, que va oferir-me entrevistar-la. Vaig fer-ho just el dia que anunciava el seu casament amb Asif Ali Zardari. El pis era ple de flors. Uns mesos més tard, quan ja treballava a la televisió de Birmingham, vaig rebre la invitació més bonica que he vist mai, amb lletres daurades. No havia estat mai al Pakistan i el casament semblava sortit de les Les mil i una nits. Però també era un casament ple de gent conversant sobre com derrocar el govern militar. Gent que havia estat detinguda, que lluitava per la democràcia. Vaig veure clar que no volia tornar per cobrir notícies locals de Birmingham. I vaig quedar-me a la zona, tot i que els editors amb qui vaig contactar em deien que no els interessava el Pakistan. Els interessava l’Afganistan. Així que vaig creuar la frontera amb els mujahidins, que lluitaven contra els soviètics. Van fascinar-me les històries d’aquella terra. Ja no podia aspirar a escriure novel·les quan era tan fascinant poder explicar les històries que trobava.

Era aquella època en què es parlava de batalles i tàctiques, però no sempre s’explicava com un conflicte afectava tota la societat...

— Cert. Però jo sempre m’he sentit més interessada en el que els passava a les dones que no pas en les batalles. Mai m’he sentit còmoda enmig d’un combat [somriu]. M’interessava parlar amb la gent gran, amb les dones i els joves. Però els meus caps preferien parlar de la guerra, esclar.

La violència contra les dones, com a arma de guerra, sempre ha existit. Al llibre explica que percep un canvi els últims anys.

— Si, deu fer uns sis o set anys vaig adonar-me que cada cop hi havia més històries similars. Això va portar a preguntar-me si, més enllà del fet que més dones estiguin perdent la por de parlar, hi havia alguna cosa més. Així neix el projecte del llibre. Més que un llibre era un intent d’entendre el que està passant. Ho feia per mi mateixa, també, perquè estava enfadada. Potser sona una mica idealista, però de tant en tant cal fer coses pensant que pots aconseguir un canvi. Em sentia una mica culpable per no haver dedicat mai cap investigació profunda a la violació com a arma de guerra, i al fer-ho va sorprendre’m no trobar cap llibre d’aquest estil. Sí que hi ha excel·lents treballs sobre casos concrets, com ara Bòsnia, però cap llibre que connecti les històries i es pregunti, de passada, per quina raó no hi ha iniciatives que busquin dur aquests crims als tribunals internacionals.

Per quina raó hi ha més violacions que mai?

— La violació és una de les formes més efectives de provocar el pànic, sempre ha passat. És una manera d’atemorir els enemics, força la gent a fugir de determinades àrees, i és l’arma més econòmica. Un milicià m’explicava que violar és més barat que un kalàixnikov. Però els últims anys s’ha fet de manera organitzada, com hem vist amb el cas de les noies yazidites esclavitzades per l’Estat Islàmic. I el pitjor de tot és saber que serà molt difícil veure els culpables davant del jutge. Molta gent pensa que tot plegat responia a un qüestió de fanatisme religiós, però també hi havia neteja ètnica organitzada contra una minoria, els yazidites, tal com havia passat en llocs com Ruanda. Llavors tenim el cas de Boko Haram a Nigèria, on s’hi afegeix ja un altre matís: el de la misèria. Segrestant s’asseguren trobar dones per als soldats sense haver de pagar dot. El context és diferent en cada lloc, però el mètode és semblant. Vaig parlar amb una dona, la Graciela, que va ser convertida per la força en concubina d’un coronel durant la dictadura argentina. I ella, llegint sobre les noies yazidites, em deia que sentia haver viscut el mateix. Però no li havia passat al desert. Li havia passat al mig de Buenos Aires.

En el seu moment tothom va parlar de casos com les noies de Chibok segrestades per Boko Haram o les yazidities. Després, silenci.

— És un dels defectes del periodisme. Tots perseguíem la mateixa notícia quan va esclatar. Va passar amb les estudiants segrestades per Boko Haram a Nigèria, on durant dues setmanes érem molts periodistes treballant sobre el territori. Set anys després gairebé ningú torna a la zona per saber com estan les supervinents. O per parlar de les noies que segueixen segrestades. M’agrada tornar als llocs, per veure què passa un cop una notícia deixa de ser actualitat.

En un capítol explica com els periodistes fan cua per entrevistar una dona rohingya que ha estat violada per soldats birmans. ¿Com hauria d’afrontar un periodista un cas així?

— L’últim que vull fer és traumatitzar encara més una dona que ha viscut un infern com aquest. T’han violat centenars de cops, travesses la frontera fugint i el primer que et trobes són periodistes fent-te preguntes per saber detalls escabrosos. No és fàcil. El que he fet és treballar amb organitzacions que estan sobre el terreny per explicar l’objectiu de la meva feina i poder parlar amb dones que ja han rebut ajuda psicològica. He après molt en aquest procés, ja que com a periodistes no hem estat entrenats per afrontar situacions així. A part, podem fer mal a nivell legal. Mira el cas de Nadia Murad, l’activista yazidita. Ha concedit tantes entrevistes que de vegades els detalls que explica no són exactament iguals, cosa que se li pot girar en contra davant d’un tribunal. O es pot fer servir per negar els fets.

Al llibre parla amb dones, de Guatemala a les Filipines, de Ruanda a Bòsnia, que no han parat fins a aconseguir que es faci justícia.

— És fàcil desesperar-se, perdre la fe quan en ple segle XXI han passat fets com aquests. ¿Com és que cap soldat de Boko Haram o cap soldat birmà han estat jutjats pels crims contra les dones yazidites o rohingyes? Calen dones molt valentes, com les àvies de Guatemala, que van aconseguir un triomf als jutjats 36 anys després dels crims. Els va tocar haver d’explicar la seva història 22 cops davant un jutge. Ningú hauria de passar per aquest infern. La justícia segueix sent una excepció, no la norma. Si no hi ha un lideratge internacional serà difícil canviar les coses i només tindrem victòries locals gràcies a dones excepcionals.

El llibre no se centra en crims actuals, també mira cap al passat. Una manera de reescriure aquesta història que sempre ha estat escrita pels guanyadors i que ha oblidat tanta gent...

— Sempre diem que la història l’han escrita els guanyadors. I són homes. De fet, en un país com Espanya, on hi han tants morts de la Guerra Civil encara enterrats en fosses comunes, no es parla prou de les violacions durant el conflicte, que també van ser una arma de guerra per part de les tropes franquistes. Quan el llibre es va publicar a Alemanya vaig rebre moltes cartes amb històries sobre les violacions de les tropes soviètiques. Al ser crims comesos pels guanyadors, eren històries silenciades. El llibre parla de la violació com a arma de guerra, i sovint costa fer justícia per la falta de proves, però en el cas de les yazidites, per exemple, aquestes noies eren venudes com a objectes, com un cotxe, i ho tenim tot documentat. Però no es fa justícia.

¿Hi ha el perill que moltes persones pensin que es parla de crims llunyans, que no ens interpel·len directament?

— No podem dir que són coses que passen lluny. Ens va passar al mig d’Europa, a Bòsnia, entre veïns que tenien una bona educació. En altres zones sovint veus com els criminals són protegits pels nostres governs, ja que els interessa que manin. La violació és un crim en què la víctima molts cops es pregunta si ha fet res malament, se sent culpable. Passa en un context de guerra i passa a casa nostra. Casos com el de la Manadaserveixen per canviar la percepció general. Ajuda a aconseguir que les dones siguin conscients que cal parlar-ne obertament. Poder fer justícia ja és molt difícil en països on les dones tenen accés a una bona educació, a un advocat i a la premsa. Doncs imagina’t com pot arribar a ser als països on d’entrada se’ls nega l’accés a l’educació. A més, en molts casos els culpables són els que manen. Els que tenen una arma.

És un llibre dur però necessari. ¿Exagero si dic que és especialment important que el llegim els homes?

— Sí, és un llibre dur, però no podem ignorar aquestes històries. Les hem ignorat massa temps. Com a periodista em frustra que costi tant trobar espai per publicar aquests temes. Sobre els homes, és un punt interessant. Pensa en l’Afganistan. Durant anys, amb els diners occidentals es feien classes per explicar a les dones quins eren els seus drets. Però ningú educava els homes. Fa uns anys vaig trobar-me amb un grup de noies afganeses que jugaven a futbol. Van convidar-me a un entrenament, a les quatre de la matinada! Primer vaig pensar que volien evitar la calor, però no era així. La raó és que s’entrenaven d’amagat dels homes. S’amagaven dels pares i germans. Al sortir de l’escola on s’entrenaven, el guàrdia de seguretat em va dir que aquelles noies eren “putes” perquè jugaven a futbol. I no era un talibà! Sense educar els homes, poca cosa es farà. Els homes han de formar part de la solució, cal parlar-hi. De fet, està documentat que als exèrcits i milícies amb presència de dones uniformades es produeixen menys aquests tipus de crims.

stats