A ls arquitectes de l’estudi Twobo, que són Pablo Twose, María Pancorbo i Alberto Twose, els encanta l’estètica setantera. Tant els agrada que conten que quan van entrar per primera vegada en aquesta casa unifamiliar dissenyada fa 50 anys per l’arquitecte Lluís Gelpí Vintró (Barcelona, 1927-2016), es van quedar sense paraules: “Percebies l’aroma dels anys 70 en els materials, en els llums de Miquel Milà i en la geometria de les parets obliqües que t’abraçaven sense mai no saber on et trobaves exactament”. També confessen que els nous propietaris, una parella jove amb una nena, els van donar tota la llibertat per interpretar aquella obra i els van transmetre el desig d’habitar la casa d’una manera més lliure. 

Avui, acabada la reforma de la que ja és coneguda com la Casa Tangram, s’entén molt bé per què se li ha donat aquest nom. Basta observar el plànol que es reprodueix amb aquest article per veure que els de Twobo han fet com qui juga al vell joc xinès, aquell trencaclosques de figures geomètriques que s’han d’encaixar i que té moltes possibilitats de composició. De fet, la casa original de Gelpí Vintró ja ho era, una d’aquestes composicions geomètriques sempre singulars a l’arquitectura.

En aquest cas ja era –i és– una successió d’hexàgons i octògons que originalment eren petits espais tancats, habitacions més o menys espaioses que, tanmateix, cada una d’elles i també el conjunt estaven definits a la manera tradicional (un espai per a la cuina, un per al menjador, cada dormitori també tenia el seu espai tancat). La diferència és que ara, després d’interpretar la voluntat dels propietaris de viure i moure’s més lliurement, en uns espais més flexibles i menys convencionals –però també la dels arquitectes responsables de la reforma, que han volgut multiplicar la relació entre els espais–, la Casa Tangram avui és una successió d’espais relacionats els uns amb els altres. És un habitatge molt ric en comunicació visual, però també física, gràcies a l’eliminació de bona part de les portes, a obrir un hexàgon o un octògon just al punt que permet entrar-hi des de lluny amb la mirada perquè sap com cridar-te l’atenció. Cuina, menjador, sala, zones d’esbarjo o d’estudi, però també dormitoris, vestidors i, sobretot, els banys, estan tots tan relacionats entre ells com ho estan amb l’exterior. És tot un fluir d’espais que, només passejant-hi, t’obre un munt de recorreguts i mirades possibles. 

Així, per exemple, el prisma enrajolat exteriorment de verd vidriat que tanca un vàter s’obre a un altre costat per mostrar el lavabo a la banyera exempta, però també a la gran dutxa que, un poc més enllà, es veu que es deixa abraçar per un octògon enrajolat de groc. Passa també a la sala, un gran espai multifuncional amb un mur igualment enrajolat de verd que mig amaga i mig mostra el menjador, o el que dona pas a la cuina, un espai de geometria tan complexa com atractiva. 

Si la Casa Tangram avui és qualque cosa més que el que ja era en origen, és perquè els de Twobo no només han respectat l’arquitectura i molts elements de l’habitatge dels anys 70, sinó que alhora que reforçaven l’estètica d’aquella dècada també adaptaven la casa a la manera de viure actual. I sí, s’hi troben molt bé els maons que recobreixen les façanes però que també entren a l’interior; s’hi troben molt ben caracteritzats els còmodes sofàs d’obra al voltant de la xemeneia i als peus dels grans finestrals. Tot sembla trobar-se molt bé entre aquell passat proper i la interpretació que avui se n’ha fet. I tot encaixa, com en un Tangram.