Paul David Hewson (Dublín, 1960), conegut mundialment com a Bono, fa 1,65 i està casat amb la seva nòvia de tota la vida. Dues dades, potser anecdòtiques, però que trenquen del tot amb l'estereotip d'estrella del rock. La baixa estatura l'acomplexa força i per això calça sempre botes amb taló, que, juntament amb la seves sempiternes ulleres fosques, configuren la seva imatge icònica.

Un dels últims gegants del rock d'estadis dels 80 és alhora un home compromès i actiu políticament. La seva lluita contra la pobresa a l'Àfrica i a favor de la cancel·lació del deute extern dels països del Tercer Món l'ha dut dues vegades a les portes del premi Nobel de la pau. Una figura tan immensa genera al seu voltant elogis i rendicions però també acusacions d'egocentrisme i messianisme. Però del que ningú el podrà acusar mai és d'oportunisme: va ser pioner en la implicació del rock en la lluita pels drets humans i no se n'ha desvinculat mai. Aquest gener s'estrena la pel·lícula Long way to freedom, basada en el llibre homònim de Nelson Mandela, que inclou una cançó inèdita d'U2, Ordinary love.

Bono transcendeix el seu grup, però no seria qui és sense la banda irlandesa que l'ha fet madurar i li ha atorgat personalitat. Tots els indicis apunten que el 2014 serà l'any de la tornada d'U2 als escenaris. El disc que s'està coent en uns estudis de Londres ha patit nombroses pròrrogues i interrupcions: l'última, el viatge de Bono a Sud-àfrica per assistir al funeral de Mandela. Hi ha qui pensa que el líder està més pendent de la seva projecció mundial que no pas de la música, però un comunicat oficial signat pels quatre membres de la banda (Bono, Edge, Adam Clayton i Larry Mullen) dóna carta de naturalesa a aquest esperadíssim retorn, després de cinc anys de silenci. Hi ha expectació per saber com afectarà el futur de la banda el canvi de mànager: l'històric Paul McGuinness ha estat substituït per Guy Oseary, el mateix que guia la carrera de Madonna.

És, sense cap mena de dubte, un dels grups que més fans arrossega arreu del món, tot i que té un directe mil·limetrat que no dóna lloc a sorpreses. Ningú espera ja un Joshua tree o un Achtung baby, però és igual. Són aquí, són molts i esperaran el que calgui. Per calmar l'anaconda que comença a créixer a l'estómac dels seguidors, un llibre de publicació recent: U2 en España, de Xavier Balart, que repassa tots els concerts que el grup ha fet a l'Estat i que revela històries i anècdotes inèdites, moltes viscudes en primera persona. Una llarga relació que amb tota probabilitat viurà un nou episodi aquest 2014.