El pati com a inspiració

Com una escultura metàl·lica, una estructura de bigues de ferro col·locades en angle pentina el passadís d'aquesta antiga bugaderia del barri de Gràcia de Barcelona. Passadís és una manera convencional de referir-se a una estança que, en realitat, defuig les etiquetes clàssiques. És passadís perquè és la zona per on s'ha de transitar per endinsar-se al cor de l'habitatge. Però aquí no hi ha estances acotades ni planificades en un sentit clàssic, perquè el conjunt s'entén com un espai multifuncional on, per sobre de tot, s'estimula la convivència, de persones i d'usos. I això és el que marca el caràcter d'aquesta planta baixa amb altell projectada i habitada per l'arquitecte Carles Enrich, que hi viu amb la seva companya.

Un espai dinàmic de forma allargada que s'estén com un gran rectangle perpendicular al carrer, sense portes (tret de la del bany), sense una marcada especificitat dels espais, que poden reconvertir-se fàcilment en una altra cosa si convingués. En l'actualitat l'habitatge s'organitza en zona d'entrada, despatx-vestidor sota l'altell-dormitori, cuina, sala i menjador, pati i, al fons, un gran estudi amb el seu propi bany, concebuts com una habitació satèl·lit nascuda de l'aprofitament de l'antic traster. El pati és al centre de l'habitatge, i és una estança més, zona de pas fins a l'estudi i espai inspirador de tot el projecte, que s'hi aboca per amarar-se'n de la llum, de la calidesa del jardí desmaiat, del benestar de tenir una zona verda incorporada a l'hàbitat domèstic.

Quan Carles Enrich buscava un lloc on establir casa seva, tenia clares diverses coses. Volia que fos a Gràcia, per reformar i amb pati. Va trobar el que buscava just abans del cataclisme immobiliari. Sap que ara n'hauria pagat molt menys. Però no ho diu amb ressentiment. No tindria sentit fer-ho, perquè al cap i a la fi s'ha modelat a mida una llar que respira calidesa i confort. I, a més, fent casa seva n'ha après molt, del seu ofici. La va començar l'any 2008; quatre anys més tard, planeja com adaptar-la a les noves necessitats de la família, a l'espera del primer fill. I en aquest període no ha parat de fer-hi obres per millorar-la.

"Moltes parelles es compren pisos de tres dormitoris i en deixen dos sense ocupar en previsió del futur. Això vol dir que hi ha una part de la casa que no utilitzes, per si de cas més endavant et canvien les circumstàncies. Jo tinc una altra manera d'entendre el lloc on vius, crec que s'ha d'anar emmotllant a les diferents situacions i necessitats per poder-ne gaudir sempre al 100%", assegura. En el seu cas, ha anat construint sense idees fèrries i preconcebudes, deixant que fos el mateix espai el que s'anés revelant per si mateix. Perquè tot va començar amb un exercici de buidatge, d'eliminar tot el que hi havia per partir de zero des de l'encant immaterial dels espais molt viscuts. "Quan el vaig comprar era un local amb cèdula d'habitabilitat perquè estava previst també com a habitatge. S'utilitzava bàsicament com a magatzem, i reunia diverses habitacions petites sense ventilació ni llum. Ho vam apuntalar bé, i vam enderrocar tot el que hi havia", diu el Carles.

Quan es va repicar l'arrebossat de les parets en va emergir una pedra preciosa que ara és a la vista i decora les parets amb la bellesa d'un material tan senzill com ben preparat per dotar de calidesa els interiors. El mateix va passar al sostre: sota un revestiment anodí van emergir els revoltons ceràmics amb bigues de fusta, que es conserven singularitzades ara pel reforç de bigues de ferro. A la part on la casa s'aboca al carrer, l'excavació del terra va oferir una alçada extra que es va aprofitar per instal·lar el despatx-vestidor -a sota- i l'altell, concebut gairebé com un moble volat.

Al fons, en un dels laterals de la cuina-sala-menjador, una corredora molt generosa comunica amb el pati i assegura l'entrada de llum natural a l'interior de l'habitatge. Està instal·lada sobre un marc de grans dimensions, i tal com explica el Carles és gairebé un prodigi haver-lo pogut fer arribar fins aquí. "Es va fer al taller i quan els operaris el van portar fins aquí vam confirmar que l'estretor de l'entramat dels carrers de Gràcia pot complicar molt algunes actuacions arquitectòniques. El marc hi va passar de miracle, però jo crec que si hagués estat només una miqueta més llarg no s'hauria pogut portar fins aquí".

No hi ha cortines per tamisar la llum, i no fan cap falta en un habitatge on la claror i les vistes s'entenen com a part essencial de la decoració. Quan el Carles es desperta els matins, el primer que veu és el pati, el mateix paisatge que l'acompanya quan treballa a l'estudi. "Ara està una mica descuidat", es disculpa, però la barbacoa portàtil, els diferents racons per seure (la taula de teca amb cadires, el perímetre de fusta que delimita les jardineres, el chill-out del costat de la finestra) demostren que aquí s'hi fa molta vida.

El Carles pensa una explicació al perquè a casa seva s'hi està tan bé. "Es va crear un ambient molt bo entre tota la gent que ha participat en el projecte. Jo no imposava res, escoltava els industrials i ells m'oferien el seu punt de vista. Tothom hi va participar amb moltes ganes, i crec que aquest bon ambient ha calat", diu. Sigui per la raó que sigui, aquesta casa acollidora que encara no s'ha acabat del tot acaba de rebre un premi al millor interiorisme de l'Associació de Joves Arquitectes de Catalunya. Ara el Carles s'enfronta al repte de com adaptar-la a l'arribada del seu primer fill.