"Escolti, vostè s'ha d'operar!" Així comença el José Aschl Sánchez el relat de com li van comunicar que s'havia de sotmetre a una intervenció del cor. I tot seguit afirma: "Em va sonar com si no ho digués per mi. Com si fos en una altra habitació, aquella conversa que sents però no escoltes, aliena, llunyana". Va rebre la notícia amb "incredulitat" i els dies següents els va dedicar a assimilar-la. Va trigar dos dies a dir-l'hi a la seva dona. Tenia 48 anys i mai abans havia estat malalt ni la malaltia congènita que li van detectar en una revisió rutinària a la feina havia donat símptomes. Tenia una vàlvula aòrtica bicúspide, una malformació congènita, i la vàlvula, a més, començava a funcionar malament. Aschl no ho va saber fins 549 dies abans que l'operessin. "Jo no notava res", diu.

"Vostè té un problema de naixement i l'única solució és quirúrgica", li va dir la doctora. A l'hospital s'hi va estar 12 dies. I aquestes dues xifres són el títol del seu primer llibre: 549, 12...? Si te dicen que hay que operar del corazón, en què relata la seva experiència. Una operació a cor obert no era per prendre-se-la a la lleugera. Reconeix que impressionava. "Era obrir-me, aturar el cor i deixar-me sense batec i canviar una vàlvula", explica. "I si no surt bé?" Era inevitable preguntar-s'ho, tot i que el percentatge de complicacions és baix. Però un cop assimilat, el José ho va acceptar amb tranquil·litat. "Vaig pensar que ja em preocuparia quan fos el moment, no era assenyat estar tot el dia capficat perquè, si ho fas, no vius", assegura. Va afrontar l'operació amb molt realisme. "Vaig fer testament però va ser un moment que recordo amb carinyo", diu. No pensava en la mort sinó en els seus fills, que ara tenen 20, 17 i 16 anys. "Ja els trobava a faltar abans de l'operació i vaig intentar disfrutar-los al màxim", diu. Per exemple, acompanyava la filla petita en el seu recorregut a la feina. "Perquè sent pare els moments per estar amb els fills molts cops no els tries tu, te'ls brinden ells i els has d'agafar al vol", explica.

Els mals moments passen

Per preparar-se per a la intervenció i davant el dubte de si posar-se una vàlvula artificial mecànica o una de biològica, va consultar amb persones que ja havien passat per la mateixa situació i amb cardiòlegs, com Valentí Fuster, i, finalment, va optar per aquesta última. Ara porta una vàlvula de vaca. No operar-se no era una opció. Però després de conèixer altres pacients que havien optar per solucions diferents va concloure que "no hi ha una solució òptima sinó que depèn de com visquis tu cada situació". Amb la vàlvula biològica no ha de prendre medicació però, per contra, el José sap que un dia s'haurà de tornar a operar. No li fa por ni tampoc li fa perdre la son. "Tinc bon record de l'experiència. Tot i els moments durs, és molt intensa i molt humana. Veus com és la gent de veritat: la generositat i la solidaritat naturals". La de la família i la dels amics, però també té un record especial per les infermeres de l'Hospital Clínic i pel seu company d'habitació. "Ell patia i tenia dolors a les cames, però sempre tenia una paraula amable per a mi", recorda. Al José el van operar al matí i a la tarda el van haver de tornar a intervenir per aturar una hemorràgia. Tornar a entrar al quiròfan per segon cop va ser, diu, el més dur. "Però són coses que poden passar -admet-. I, com deia la meva mare, els mals moments passen".

I va ser a l'UCI on es va decidir a escriure el llibre. Acabava de llegir De què parlo quan parlo de córrer, de Haruki Murakami, i va pensar que així com Murakami explica com es prepara i afronta les maratons, ell podia explicar com es va preparar i com va viure l'operació. "I potser serveix per ajudar algú", afegeix. A l'UCI va tenir molt de temps per pensar. "Estava com si m'hagués passat un camió per sobre, però ho disfrutava tot", reconeix. Estava viu. Va aprendre a concentrar-se en les petites coses. Recorda, per exemple, com es va passar hores sintonitzant una petita ràdio japonesa. "Tenia tot el temps del món i no tenia pressa ni estrès". Però aquests bons hàbits, amb el temps, reconeix que es van esvair. En canvi, n'hi ha que li han quedat. "Si no pots allargar els dies de vida, allarga la vida en els dies". Intenta que aquesta frase, que un dia va escoltar en boca d'una persona que havia superat una dura experiència, sigui el seu motor. Aprofitar cada instant. I viure'l plenament. "Ara estic més agraït a la vida. Reconec que aquest ha estat el canvi més gran", indica. "Em diuen que el llibre és molt positiu, i jo també ho intento ser. Havia de passar per una operació i ho vaig fer de la millor manera possible", conclou.