Diumenge  /  Ara Tu 02/02/2014

Un segle d'arquitectura

El monumental 'Atlas de arquitectura mundial del siglo XX' (Editorial Phaidon), acabat de publicar, consigna 750 edificis emblemàtics d'arreu del món triats per experts.

Antoni Ribas Tur
5 min
A vegades l’arquitectura ha evolucionat més a cop de tragèdia que de moments feliços | REUTERS

Un edifici és el testimoni de la vida del lloc on és i del seu temps. Reflecteix des del talent de l'autor fins a les condicions econòmiques i polítiques que el van fer possible, passant per com l'obra s'adequa a la funció que ha de complir i com el reben els usuaris i el públic. "Organitzem l'espai perquè l'home visqui. Si s'ignora l'home, l'arquitectura és innecessària", diu l'arquitecte Alvaro Siza. "L'arquitectura és vida, o almenys és la vida mateixa prenent forma", deia Frank Lloyd Wright, l'autor del Museu Guggenheim de Nova York. "Per tant -afegia també Wright-, és el document més sincer de la vida tal com va ser viscuda". "La bona arquitectura hauria de ser una projecció de la vida mateixa i això implica un coneixement íntim dels problemes biològics, socials, tècnics i artístics", assegurava Walter Gropius, el director de la Bauhaus. Amb tot, "l' arquitectura no és el més important", assegurava Oscar Niemeyer, l'autor de Brasília. "El més important és la vida, la gent, abraçar els altres, viure en pau".

Al llarg del segle XX l'arquitectura va tenir un gran impacte en la vida de les persones i també es va transformar a nivell estètic. En l'últim segle, "les condicions de vida estàndard de la majoria de la població, d'aquells que no es poden permetre gastar molt en el seu habitatge, han millorat molt", diu Emilia Terragni, l'editora del monumental Atlas de la arquitectura mundial del siglo XX (Phaidon). "Hi ha hagut un desenvolupament increïble -afegeix- en el camp de l'habitatge social, les escoles, els hospitals i les instal·lacions esportives. Tot això ha millorat molt les nostres vides". "A més de la inquietud artística, l'arquitectura hi és per oferir solucions, per crear espais i situacions", afirma Òscar Guayabero, "paradissenyador" i comissari d'exposicions. "Si aquests espais i situacions no tenen qualitat, l'edifici no està complint les funcions per a les quals va ser dissenyat".

L'Atlas de arquitectura mundial del siglo XX recull 750 edificis d'arreu del món seleccionats per 150 historiadors, acadèmics, conservadors i directors de museus, arquitectes, urbanistes i enginyers. N'hi ha 26 de l'Estat, com el Museu d'Art Romà de Mèrida, de Rafael Moneo; el cementiri d'Igualada, d'Enric Miralles i Carme Pinós; la Ciutat de les Arts i les Ciències de València, de Santiago Calatrava; la Casa Batlló, la Casa Milà i la Sagrada Família, d'Antoni Gaudí. "Arquitectes menys obvis, com el mateix Gaudí i el mexicà Luis Barragán, van tenir una influència molt forta en una arquitectura més regional i menys internacional", subratlla Terragni. A més, els autors de l'atles han posat una atenció especial en l'arquitectura no occidental més enllà del diàleg i la influència que hagi pogut tenir amb Occident.

Malauradament, a vegades l'arquitectura ha evolucionat més a cop de tragèdia que de moments feliços. L'ascensor es va inventar a finals del segle XIX després que un gran incendi assolés Chicago i s'hagués de reconstruir la ciutat en alçada. El 2001, els atemptats que van acabar amb les Torres Bessones van suposar la fi d'una era i van qüestionar la seguretat dels gratacels. Alemanya és un altre exemple de com l'arquitectura ha reflectit les vicissituds històriques d'un segle molt convuls: "Hi podem veure el desenvolupament de l'arquitectura de les avantguardes, amb la Bauhaus. Tot seguit, trobem l'arquitectura nazi de l'arquitecte Albert Speer i, finalment, l'arquitectura del Berlín occidental dels anys 50 i 60, que era un manifest contra l'arquitectura del règim del Berlín oriental", explica Terragni.

De l'impacte local al global

"Perquè un edifici tingui un impacte global, primer l'ha de tenir en el seu entorn", subratlla l'arquitecte i professor de la Universitat Rovira i Virgili Roger Miralles. Un arquitecte tan icònic com Le Corbusier, diu Miralles, "no utilitzava un llenguatge local i tenia una visió molt faraònica", però tot i amb això "posava molta atenció en l'entorn dels edificis". A l'hora d'elaborar el seu cànon personal d'obres i arquitectes, Miralles té molt en compte aquesta sensibilitat dels arquitectes cap a l'entorn. La seva tria inclou la cripta de la Colònia Güell, d'Antoni Gaudí; el Teatre Metropol, de Josep Maria Jujol, i la capella de Sant Joan i Sant Fructuós, de Pere Blai (segle XVI), a la façana sud del Palau de la Generalitat. Per a Miralles aquesta línia s'allarga fins a arquitectes com Josep Maria Sostres, l'autor de l'antiga seu del Noticiero Universal, a Barcelona, Josep Antoni Coderch, que va dissenyar l'edifici d'habitatges per a l'Institut Social de la Marina a la Barceloneta, i Enric Miralles, autor del cementiri d'Igualada i de la reforma del Mercat de Santa Caterina.

"Aquests arquitectes ens ensenyen a utilitzar els materials. Cadascun d'ells, en el temps en què van viure, van donar una visió contemporània dels materials que utilitzaven". Miralles destaca que aquest respecte cap a l'entorn i els materials és molt perceptible també en països com França, Itàlia o Grècia, en aquella arquitectura inspirada en l'edificació tradicional, "sense arquitectes". L'arquitecte i professor afegeix que "les bones arquitectures del segle XX han tingut aquesta atenció pel que és local". Miralles destaca que ara els arquitectes tornen a "mirar el paisatge" a l'hora de projectar els seus edificis.

Cinc edificis emblemàtics de tot un segle

Davant aquesta allau d'obres, l'editora resumeix un segle d'arquitectura en cinc edificis. Cronològicament, el primer és l'Empire State, com a "símbol d'una ciutat construïda verticalment". Tot seguit hi ha la seu de la Bauhaus, de Walter Gropius, emblema "d'una nova manera de comunicar l'arquitectura com a eina per a la llibertat i la democràcia". Terragni continua amb dos projectes materialitzats amb pocs anys de diferència. El 1960 es van inaugurar els edificis de la nova capital del Brasil, Brasília, d'Oscar Niemeyer, i el 1960 la terminal de l'aeroport John Fitzgerald Kennedy a Nova York, d'Eero Saarinen. Mentre que el primer és "un exemple d'una de les poques ciutats que es van construir al llarg del segle XX des de zero", diu l'editora, l'altre és un dels exponents "d'una nova arquitectura per a una nova funció. Les formes aerodinàmiques de l'edifici reflecteixen l'acció de volar". La tria acaba amb el Museu Guggenheim de Bilbao, de Frank O. Gehry. "Va tornar a cridar l'atenció sobre la ciutat i va introduir una nova forma de turisme".

Guayabero, per la seva banda, afegeix que "els arquitectes sempre han tingut una aura de creadors". "Així i tot, la segona meitat del segle XX ha sigut una mena de parèntesi estrany. A partir dels anys 70 i 80 ha viscut aquesta eclosió de l'arquitecte com a estrella -subratlla-, que és una excepció desafortunada perquè ha fet molt mal a la mateixa arquitectura". L'extrem més evident d'aquesta tendència poden ser les obres fastuoses de Santiago Calatrava, envoltades de polèmica. "En canvi -subratlla Guayabero-, crec que Gehry, un altre arquitecte del qual se sol parlar en aquesta línia, no està tan equivocat. El Guggenheim de Bilbao respon a l'encàrrec que li va fer el govern basc de construir una icona i els espais expositius funcionen". Hem demanat a sis arquitectes catalans que triïn un edifici cabdal del segle XX.

stats