"Aquesta és la jaqueta i, veus, aquests són els pantalons", comentava Yoko Ono. "Em volia concentrar en això, ressaltar les parts bones". Eren les 10.45 d'un dia de tardor de no fa gaire i Ono seia al darrere de la botiga del Soho de l'empori de roba de moda Opening Ceremony, amb ulleres de sol i un dels seus barrets de copa de marca, mentre ensenyava a un periodista una sèrie d'esbossos que havia entregat a l'equip de disseny amb qui estava treballant.

Va resultar que els pantalons en què estava concentrada tenien un forat a la zona de l'entrecuix i que, quan deia les parts bones, es referia a... bé, ja ho enteneu. Ono va assenyalar un altre esbós. Aquesta vegada hi havia fletxes que apuntaven als mugrons amb unes indicacions que deien: "Forats per posar-hi flors (fresques)".

L'última celebritat a entrar al joc del disseny va pensar per primera vegada a crear roba masculina quan es va enamorar de John Lennon, durant els anys 60. Li encantava el seu aspecte, tant vestit com despullat, i, en certa manera, la torbava el fet que gairebé sempre fossin les dones les que eren vistes com a objectes sexuals pels dissenyadors. "Els homes sempre volien que estiguéssim guapes i ens ho traguéssim tot", diu Ono. "I nosaltres mai vam poder gaudir de la sexualitat dels homes d'aquesta manera". En aquell moment es va plantejar fer-hi alguna cosa, però es va adonar que el món no estava precisament en sintonia amb les seves preferències pel que fa a la roba.

Disseny de roba masculina

Però, esclar, els temps van canviar. Les dones es van incorporar massivament a la feina. Les fronteres de la moda es van desdibuixar. L'homosexualitat va passar a formar part de la normalitat. El cos masculí es va convertir en una mercaderia per a la publicitat. I quan ja entrava a la setantena, Ono va fer amistat amb joves dissenyadors de moda que no la veien com la dona que va provocar la ruptura dels Beatles sinó com una matrona de l'elegància, un recordatori de com era Nova York abans que l'envaïssin els executius dels fons d'inversió.

Així doncs, quan va conèixer Humberto Leon, un dels fundadors d'Opening Ceremony, a Tòquio fa uns tres anys i li va dir que feia molt de temps que somiava dissenyar una línia de roba masculina, Leon no va deixar passar l'oportunitat de treballar-hi. "Sempre ha estat radical", comenta. "Empeny els límits més enllà". Les peces preferides de Leon són unes que porten campanes penjant. "N'hi ha una que és un collaret de plexiglàs que es porta amb dues campanes i es col·loca on hi hauria els pits", explica. "A sota, hi diu: «Fes-les sonar per cridar la mama»". Una altra és un cinturó de cuir negre on diu: "No em toquis" i porta una campana a prop del melic per mantenir a ratlla els que se sentin inclinats a fer -ho. "Crec que a la gent li encantarà", augura Leon.

Que són una mica poca-soltes? Pot ser. Però la col·laboració arriba en un moment en què Ono, que segueix vivint al bloc de pisos Dakota a l'Upper West Side de Manhattan, viu una segona joventut en l'escena artística i cultural. Com a artista visual ha obtingut un reconeixement més ampli. Al juny es va celebrar una retrospectiva de la seva obra a la Serpentine Gallery de Londres. Durant els Jocs Olímpics de l'estiu passat va col·laborar amb Selfridges, uns grans magatzems londinencs, en una instal·lació d'art públic titulada Imagine please. Al mes de setembre ja havia tornat a Nova York per a una instal·lació de vídeo a Times Square. Mentrestant, Ono no ha deixat d'aparèixer a les notícies, ja sigui per la seva lluita contra la fam al món o per haver entregat el seu premi anual per la pau a Pussy Riot, el grup de punk rus condemnat per vandalisme a Moscou.

"Sé el que és passar gana", va afirmar Ono a la revista Rolling Stone fa poc. "En els temps de la Segona Guerra Mundial era petita. Vam haver de fugir i refugiar-nos al meu país. Passàvem gana i no vull que les criatures visquin aquesta experiència".

Ono també s'ha convertit en una presència habitual dels cercles socials de Nova York. Assisteix a actes per recaptar fons i a festes de moda, com la que es va celebrar al setembre al Guggenheim pel llançament del perfum de Lady Gaga.

No està gens malament, tenint en compte que a Ono li falten pocs mesos per fer 80 anys. Tal com ella explica, senzillament es dedica a fer el que sempre ha fet, intentar mantenir-se activa i fer del món un lloc millor. I, tal com expliquen els seus amics, és el moment ideal. El descontentament al Pròxim Orient, la recessió a Europa i els reptes polítics als Estats Units han fet que la gent estigui més receptiva al seu missatge senzill i mancat d'ironia sobre l'amor als altres i la necessitat que cadascú aporti el seu gra de sorra per assolir el canvi social.

"Em sembla que el seu missatge de pau té un gran ressò en aquests moments", afirma Catherine Morris, comissària del Centre per a l'Art Feminista Elizabeth A. Sackler del Museu de Brooklyn, on recentment s'ha homenatjat Ono. "El compromís amb l'activisme polític que ha mantingut al llarg dels anys li dóna credibilitat".

Ono no sembla ni plantejar-se prendre's un respir. D'una banda, fa poc que ha fundat amb el seu fill, Sean Lennon, de 37 anys, Artists Against Fracking (Artistes contra la Fracturació Hidràulica), un grup que s'oposa a aquest mètode d'extracció de gas. Com és costum, el missatge d'Ono té un caire apocalíptic. "Bàsicament, si no hi posem remei, morirem tots", comenta.

Música amb el fill

D'altra banda, està acabant un àlbum. Serà una proposta eclèctica, que inclourà "blues, rock'n'roll, rock dur, rock suau, tot d'estils diferents", explica. L'àlbum també és una col·laboració amb el seu fill. Ono n'ha gaudit molt, perquè creu que té un talent extraordinari ("Sóc molt afortunada, perquè quan el duia a dins i quan va venir al món no sabia que seria un gran músic per als meus àlbums") i perquè, als seus ulls, ell té un domini molt més ampli de "la tecnologia moderna".

Alguns li havien dit que no hauria de treballar amb ell, que és el pitjor que es pot fer com a mare. Però això no la va dissuadir. "És una bona manera de veure el teu fill", afirma. "Perquè arriba un punt en què, amb 30 anys, tenen la seva vida". Tenir-lo en nòmina, semblava voler-nos dir Ono, era una manera genial que li tornés les trucades. A més, al capdavall, comenta Ono, el seu fill té sempre clar qui mana: "Jo, evidentment. Perdona?"