El 2014 farà cinquanta anys de la publicació d'Els altres catalans , el fenomen literari de Francesc Candel (Casas Altas, País Valencià, 1925 - Barcelona, 2007) que, per primera vegada, parlava de manera clara i oberta del xoc lingüístic i social que van suposar les diverses onades immigratòries cap a Catalunya, abans i durant el franquisme. Els anomenats murcianos , apel·latiu que, igual que la paraula xarnego , ficava en el mateix sac andalusos, extremenys, gallecs..., la gran massa anònima i desconeguda, no autòctona, que s'havia instal·lat a la perifèria de Barcelona (Can Tunis, Somorrostro, Pequín, i tants altres).

Max Cahner, en nom d'Edicions 62, emmirallat per l'èxit de Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster, havia anat a veure un tal Candel per encarregar-li un llibre que es titulés Nosaltres, els immigrants . Candel va dir que ni parlar-ne, que havia de prevaler el títol original d' Els altres catalans , d'un article que havia publicat a la revista La Jirafa . El llibre es va vendre com els xurros, però no era gens amable. Afrontava un fenomen delicat, perillós, que fins aleshores no s'havia tractat. A Cahner li havien apedregat el 600 quan havia anat a visitar Candel al Plus Ultra (la barriada de la Zona Franca de Barcelona on vivia).

Malgrat tot, amb una claredat d'exposició esbalaïdora, Candel tractava el tema tabú sense embuts, amb la mateixa audàcia que havia provocat la ira de la gent de les Cases Barates, pel realisme brut i la sinceritat esbalaïdora que havia usat a Donde la ciudad cambia su nombre (1958).

Clatellades a tort i a dret

A Els altres catalans , Candel fa el mateix: reparteix clatellades a tort i a dret; també n'hi ha per als autòctons que no defensen la seva llengua. En el llibre, un amic, també immigrant, li diu: "Aquí en Barcelona no es necesario hablar en catalán ". "Te raó", afirma l'autor, que tampoc s'exclou de les crítiques. Ell mateix reconeix i lamenta no expressar-se bé en català, malgrat els anys que fa que viu a Catalunya. Descriu una escena familiar memorable en què la seva filla li demana: " Háblame en catalán para que yo lo aprenda ". Candel, desolat perquè no el sap prou, li demana per quina raó ho vol i queda astorat quan la nena li respon: " Porque soy catalana ".

La lectura actual d' Els altres catalans sorprèn per la seva vigència. Candel s'esplaia en el desconeixement total del català en les barriades immigratòries ("Les confrontacions sempre castiguen la llengua petita"), però recalca la castellanització estranya, fins a cert punt ridícula, de les grans famílies catalanes de la zona alta de Barcelona.

En el capítol Detalls heterogenis entorn de la parla catalana , Candel torna a renyar amb vivesa els catalans que, per norma, canvien al castellà quan topen amb un immigrant. "Actualment -escriu-, el que dol més és contemplar la passivitat del poble [...], i no solament pel que fa a les coses catalanes, aquí, a Catalunya, sinó totalment i en tots els aspectes".

Candel no deixa de sorprendre's quan descobreix que a penes parla català, però que a Can Tunis l'acabaven aprenent perquè "allò [el català] estava latent en l'ambient, a l'aire que respiràvem i a l'aigua que bevíem, que era una mena de cosa miraculosa, màgica, tel·lúrica i ancestral alhora", en un temps en què, recordem-ho, estava prohibit ensenyar-lo a l'escola.

Aquesta resistència sorda de la llengua autòctona enfront del domini aclaparador del castellà, el fascina, l'admira. L'escriptor que s'havia convertit en " la voz de los sin voz ", de cop entén que el menyspreu i la migradesa general cap a la llengua catalana també formen part d'una injustícia social que cal combatre.

Encara més, Candel, com a intel·lectual que dedica la vida a denunciar les injustícies i vexacions a què estan sotmesos els immigrants i les classes treballadores, a Els altres catalans pren consciència de trobar-se al bell mig d'un fenomen i d'una intenció política ferma, premeditada i greu, que històricament i de manera clara des de Primo de Rivera ha utilitzat les onades immigratòries cap a Catalunya per espanyolitzar i eliminar el destorb del català. És un moment del llibre impressionant. Candel s'adona que havien vingut per diverses raons, però sobretot per formar part d'una conxorxa centralista totalment perversa per castigar la cultura que els acollia.

"Aquí hi cap tothom"

El moment del llibre en què Candel descriu el "deliciós garbuix" idiomàtic que parlen els immigrants és sensacional. Encara ho és més quan verbalitza que, "aquí hi cap tothom", a diferència de les terres que havien hagut d'abandonar, Andalusia, Extremadura, Múrcia, etcètera. Tot plegat, a raó d'un esforç humà titànic, un èxode dramàtic, autènticament massiu; "no sense dificultats", esclar, recalca, segurament sense saber que les reflexions d'Els altres catalans ajudaven i de quina manera a evitar una confrontació oberta català/castellà, tan desitjada i premeditada.

El periodista i escriptor Toni Soler remarcava fa uns dies en aquest diari: "S'està menystenint l'esforç d'integració de centenars de milers de catalans procedents del sud espanyol. S'està llençant a la brossa l'obra i missatge de Candel, que va omplir de dignitat el terme immigrant , i que ens va ensenyar el camí per fer de Catalunya un únic poble".

Un fracàs de Franco, un fracàs de Wert

A Candel li hauria agradat, per cert, la frase que va deixar anar un dels guardonats en el Certamen Literari Francesc Candel 2013: "Jo sóc un fracàs de Franco; la meva filla serà un fracàs de Wert", es va lamentar. Candel també recorda el cas d'un altre català, que li diu " A mi me da lo mismo una cosa que la otra ", parlant del sentiment català o espanyol, però al mateix temps descobreix que aquesta persona no pot suportar que malparlin de la terra que l'ha acollit: "L'Enrique -escriu- no pot sofrir que li critiquin Catalunya". Es refereix a una massa important, anònima, que "en reflexionar un dia sobre el que som, forçosament ens surt el català". Acte seguit, afirma: "L'Enrique se sent més català del que imaginava".

Fa pensar en la frase estrella d' Els altres catalans : "I l'home acaba estimant la terra on viu, sobretot -fixem-nos-hi bé, perquè això és molt important-, si aquesta terra no li és hostil; i és aquesta generositat la que, al capdavall, el venç i se'l fa seu".