BarcelonaA finals del 2013, Corporate Europe, una organització de Brussel·les que vigila el poder dels lobis a la capital comunitària, va filtrar el document intern d’una reunió entre responsables de comunicació de la Comissió Europea i el Consell de Ministres. Feia només quatre mesos que els Estats Units i la UE havien començat a negociar un futur tractat de lliure comerç i ja sabien que ho feien amb l’opinió pública europea mobilitzada en contra. El document que havien de discutir els caps d’estat i de govern reconeixia que cap altra negociació comercial de la UE "ha sigut objecte d’un nivell d’escrutini públic tan gran", ni ha despertat tan interès mediàtic i social.

L’estratègia comunicativa de la Comissió tenia tres missatges urgents: controlar el relat de com s’explica el TTIP, què és i què no és aquest acord; deixar ben clar que la transparència formarà part de la negociació, com a mínim del bàndol europeu, i buscar el suport de tots els estats membres perquè s’impliquin amb el mateix compromís i missatge en la defensa de la negociació.

No cal ser gaire perspicaç per adonar-se que, d’aquell document inicial, la Unió Europea no ha aconseguit sortir-ne gaire ben parada. Començant perquè molts estats membres han deixat la Comissió pràcticament sola explicant les bondats de l’acord. Els governs han optat per un perfil baix, intentant no afegir un element més a la llista de descontentaments que molts acumulen entre el seu electorat. En només tres anys, el que havia començat com una campanya de venda innocent amb l’eslògan "Ocupació i creixement" ha acabat convertida en "l’acord més controvertit que ha negociat mai la UE".

Explicar l’obertura de mercats comercials amb els Estats Units en un territori adobat per l’antiamericanisme dificulta, encara més, la comunicació de les negociacions del TTIP.

Segons la Fundació Bertelsmann, només un 17% dels alemanys donen suport avui a aquest tractat, contra el 55% que ho feien el 2014. L’últim estudi del nord-americà Pew Research Center sobre la imatge dels Estats Units al món també identificava Alemanya com el país de la UE on hi ha més reticències contra els EUA. Un 45% dels alemanys hi són "desfavorables", per un 27% dels francesos o els espanyols.

Rem Korteweg, investigador del Centre for European Reform de Brussel·les, advertia fa poc, en un debat a Londres, que el preu d’acabar aprovant el TTIP podria ser el d’una Unió Europea "més vulnerable, més fragmentada i en risc de fer créixer encara més l’antiamericanisme i l’oposició a l’obertura de mercats".

La difícil comunicació del TTIP evidencia alguns dels problemes de fons en la relació entre les institucions europees i la ciutadania. El primer és la confiança. Des que la crisi econòmica, les noves tecnologies i l’augment de l’euroescepticisme han acabat amb la idea d’una Unió que es construeix de manera vertical i pel consens silenciós de la ciutadania, la confiança en la UE com a garant del benestar ha quedat, com a mínim, erosionada. L’altre és la legitimitat de les decisions que es prenen a Brussel·les. El dilema que ha d’afrontar avui la UE és si pot aprovar un acord comercial amb una part important de la seva població mobilitzada en contra. Però també la credibilitat global de la Unió Europea està en joc en aquesta negociació. Com adverteix l’investigador Peter van Ham, del Clingendael Institute de l’Haia, "el problema és que si el projecte del TTIP falla la credibilitat i la capacitat de la UE com a força multiplicadora capaç de negociar acords comercials valuosos per als seus estats membres patirà greument".