“Fred, gana, brutícia, humitat, molta humitat, i l’estupefacció de contemplar la passivitat de les autoritats i la indiferència de la població davant la desesperada situació dels refugiats”. Aquest podria ser un testimoni qualsevol dels kurds, iranians, iraquians o iazidites que aquests dies apel·len a la nostra consciència des de la localitat de Grande-Synthe, a la frontera entre França i Bèlgica i que ja ha sigut batejada com “el camp de la vergonya”.

Però no, aquest testimoni no és el d’un dels milers de refugiats que han arribat a Europa durant el 2015, sinó el d’un català republicà arribat el 1940 al camp de Ribesaltes, prop de Perpinyà. Han passat 75 anys i la història es repeteix: el fred, la gana, la brutícia, la humitat i l’estupefacció dels refugiats davant la passivitat de la rica Europa i la indiferència de la seva població. Els tenim cada vegada més a prop i tanmateix la nostra fibra més sensible ja és capaç de suportar-los a les pantalles de televisió sense incomodar-nos gaire.

La situació és tan greu que Metges Sense Fronteres ha decidit intervenir davant la paràlisi i la divisió dels governs europeus. Aquesta ONG acaba d’instal·lar-hi 500 tendes, latrines i dutxes amb aigua calenta per a les més de 2.500 persones que hi malviuen, entre les quals cal comptar uns 200 infants. Una intervenció sense precedents al cor de l’Europa que es vanta en els tractats fundacionals de promoure el respecte a la dignitat humana, la llibertat, la no-discriminació, la tolerància o la solidaritat. Una Europa unificada per no reviure l’horror de les dues guerres mundials i que està empantanegada, embarrancada, encallada en el fang de Dunkerque.

On són les institucions europees? On són els governs? On és l’Agència Europea d’Ajuda Humanitària i Protecció Civil? Metges Sense Fronteres ha decidit que l’emergència, ara, també és a Europa. Una metàfora de l’Europa desorientada, desbordada i que ha perdut transitòriament la memòria. Hi aprofundirem al Planeta de dissabte que ve.