Esplugues de Llobregat"Aquest edifici és com una fuga de Bach". Anna Bofill ho diu seriosament, i més tard ho explicarà asseguda en un dels bancs d'un dels quatre patis blaus de l'edifici que ella va contribuir a aixecar des del Taller d'Arquitectura. Som al Walden 7, aquesta gran mole de Sant Just Desvern que destaca des de l'autopista i la majoria coneix només per haver-ne sentit a parlar o per fotografies. Fa fresca i l'interior és ombrívol, imponent. No és estrany que alguns comparin l'edifici amb una catedral, potser barroca com el músic, perquè en aquests espais comuns de la planta baixa hi ha una clara –i potser massa òbvia– voluntat de monumentalitat. Però aconsegueixen l'efecte. Imposen, fascinen. Una altra cosa seran després els pisos, que són de diferents tipus però en molts casos acollidors i, sorprenentment, lluminosos.

El Walden és un poble. De fet, hi ha més de 500 pobles a Catalunya amb menys habitants i potser amb menys històries que aquest edifici, que amb els anys –aquest any en fa cinquanta– s'ha convertit en una de les grans fites de l'arquitectura catalana del segle XX. Hi viuen unes 1.100 persones –la població és fluctuant, com passa en tots els pobles– en uns 430 habitatges de diverses mides i formes, però al final tenen en comú que tots estan fets a partir d'una mateixa cèl·lula que es va repetint i combinant. Això és important perquè és el centre del projecte. L'edifici està construït a partir de 1.084 cèl·lules, uns cubs d'uns 30 metres quadrats (de fet, 28,10 m², ja que l'espai restant s'empra per a usos comuns) que eren la unitat bàsica. Els habitatges podien ser d'un, dos, tres o quatre cubs que es combinaven en horitzontal o en vertical, tot i que amb els anys hi ha hagut veïns que han anat adquirint més mòduls per configurar habitatges més grans.

És apassionant llegir les explicacions d'Anna Bofill, compositora i arquitecta que ara acaba de publicar, precisament, un text inèdit d'aquells anys setanta inicials –Hacia la ecomorfología. Entre la utopía y la realidad (Ediciones Asimétricas, 2024)– en què explica el rerefons geomètric i matemàtic de tota la construcció. I també musical. "És una fuga de Bach, perquè està fet amb els mateixos principis de composició que utilitzava Bach per a les fugues i els contrapunts –explica Bofill–. Es tracta d'agafar un motiu, en aquest cas un cub, que es trasllada i forma aquesta escala Walden aplicant-hi simetries [...]. D'aquesta manera, d'un element en fas dos, de dos en fas quatre, de quatre en fas vuit, i així, fent plans de simetria, vas creixent en l'espai".

La simetria és fonamental al Walden, explica l'arquitecte Fernando Marzà, que va ser dels primers que hi van anar a viure el 1975. Tot i que ara ja fa anys que no n'és veí, segueix igualment fascinat per aquest edifici que ha estudiat durant anys i que ens mostra amb delit. No és fàcil d'explicar ni de descriure, perquè està ple de detalls i de perspectives canviants. Insisteix una vegada i una altra que ens fixem en l'eix de simetria entre les dues entrades, la Nord i la Sud, entre les quals hi ha dos grans halls que comuniquen amb els quatre grans patis interiors blaus al voltant dels quals s'estructuren tots els habitatges. L'edifici canvia una mica més a la part central, on l'accés als habitatges deixa de fer-se pels patis interiors i passa a fer-se per l'exterior, per la façana.

"Quan surto de casa, a la planta 14, per anar a l'ascensor he d'agafar el paraigua, si plou", diu Natàlia Bravo, presidenta de la comunitat de propietaris del Walden. "No tinc la sensació de viure en un bloc de pisos, sinó en un petit poble amb carrers i vida comunitària que, a més, és molt tranquil". N'està orgullosa, i vol que els veïns també n'estiguin: "Volem tornar a posar en valor el Walden i posar-lo al lloc que es mereix un edifici com aquest". Per això, a més dels actes del 50è aniversari, que encara s'estan acabant de definir i tindran un dels punts àlgids per Sant Joan, tenen previst crear una fundació que pugui gestionar les visites i les peticions de tota mena –de grups, de publicitat, de cinema, de fotografies– per fer coses a l'edifici. Ara s'hi poden fer visites prèvia petició (e-mail: visites@walden7.com), però no donen l'abast de les sol·licituds. Explica que el 2026, quan Barcelona serà capital mundial de l'arquitectura, l'edifici s'incorporarà del tot a les rutes turístiques de la capital. No sé si són conscients del que això pot suposar per als veïns.

Bravo, de fet, fa molts anys que viu al Walden, però hi va arribar, explica, el 1996, un any després que finalitzés la gran restauració que va acabar amb la llegenda negra de l'edifici. Aquesta llegenda que encara té marcat a l'imaginari col·lectiu la idea d'un edifici que queia a trossos i que tenia xarxes per recollir les rajoles de la façana que anaven caient. Això ara és història, però val la pena recuperar-la una mica per situar bé l'edifici en el seu context històric.

Uns primers vint anys conflictius

En el llibre Walden 7 i mig, publicat per l'Ajuntament de Sant Just Desvern el 1995 –i que es pot descarregar gratuïtament a la web municipal–, s'inclou una cronologia exhaustiva d'aquests primers vint anys conflictius de l'edifici. Des de l'explicació de per què es va construir en els antics terrenys de la fàbrica de ciment Sanson fins al complicat procés de l'Ajuntament per evitar-ne la demolició després de la fallida de l'empresa constructora. No és cap broma.

El 1984, la promotora Ceex.3.SA (acrònim de La Ciudad en el Espacio Experiencia 3) estava ja en mans del Fons de Garantia de Dipòsits Bancaris, ja que l'entitat mare de la qual depenia, Banca Catalana –Ricardo Bofill reconeixia i agraïa el suport que va rebre de Jordi Pujol per poder tirar endavant el projecte–, havia estat intervinguda. El conflicte amb els veïns pels problemes de construcció de l'edifici –les obres les va fer Dragados y Construcciones–, que incloïen fissures i filtratges en coberta, així com l'espectacular caiguda de les rajoles, havien començat un any després d'acabar les obres, el 1976, i les assemblees de propietaris d'aquells anys, expliquen, eren un infern.

Els plets i les polèmiques van omplir les pàgines dels diaris –Juan Marsé feia mofa de l'edifici, i el que simbolitzava, a la seva novel·la El amante bilingüe– fins que, després de moltes negociacions, l'Ajuntament de Sant Just es va poder quedar l'empresa i també els terrenys que l'envoltaven, va assumir-ne la rehabilitació i va urbanitzar els entorns per crear més habitatge protegit a través d'una promotora pública. Així, tot aquell immens solar contaminat de l'antiga cimentera que les protestes veïnals van obligar a tancar a finals dels seixanta i que havia adquirit el 1970 Ricardo Bofill per 108 milions de pessetes, va començar una nova vida amb una rehabilitació que va eliminar pràcticament totes les rajoles, va aïllar millor l'edifici i va restaurar i refer el que s'havia fet malbé per les presses en la construcció, els pocs recursos i un excés d'experimentació amb els materials emprats.

L'origen i el context del Walden

El projecte era insòlit, efectivament. Com a prova, els vestíbuls d'accés als pàrquings estan enrajolats amb poemes de José Agustín Goytisolo, poeta i un dels principals ideòlegs del Taller d'Arquitectura, que dirigia Ricardo Bofill però que, sobretot als seus inicis, era un treball col·lectiu d'un grup heterogeni de gent progressista i idealista –també una mica pija– entre els quals hi havia, depenent de les èpoques, sociòlegs com Salvador Clotas, actrius com Serena Vergano, arquitectes com Peter Hodgkinson, artistes com Daniel Argimon, filòsofs com Xavier Rubert de Ventós i estudiants o joves arquitectes i aparelladors com Joan Malagarriga, Manuel Núñez Yanowsky, Dolors Rocamora, Anna Bofill i Ramon Collado. Cal dir que les obres d'aquells primers moments, incloent-hi el Walden, les firmava Emili Bofill, el pare arquitecte i constructor, que va ser mentor, protector i mecenes de tota la colla.

Goytisolo va publicar un poemari sobre aquella experiència. La primera estrofa del poema Walden diu així: "Quisieron construir / un lugar muy diverso de los ya conocidos / un refugio en el aire / contra la indiferencia y la vulgaridad" I l'última conclou: "De lo ocurrido con aquel proyecto / el tiempo dejará señales en los muros. / Si el sueño fracasó fue porque todo / estaba preparado para que así ocurriera". La utopia i el seu fracàs.

El mateix nom de Walden ja remet a la utopia, a la que va imaginar el psicòleg conductista B.F. Skinner el 1948 a la seva novel·la Walden dos, que a la vegada estava inspirada en l'assaig ecologista Walden o la vida als boscos, publicat el 1854 per Henry David Thoreau. L'autor nord-americà hi descriu els dos anys, dos mesos i dos dies que es va estar en una cabana autoconstruïda prop de l'estany Walden, a Massachusetts. La novel·la de Skinner, però, s'adiu més a la filosofia de l'edifici i és la que es troba en l'origen del projecte, segons explicava Anna Bofill. En aquest cas té el número 7 al costat del nom perquè al seu llibre el psicòleg ja parlava dels waldens anteriors.

La principal utopia del Walden, però, més enllà del nom, era la seva voluntat de reinventar l'urbanisme i l'habitatge per a un tipus de societat que estava en ple procés de canvi. Parlem dels anys seixanta, temps de revolucions de tota manera: culturals, sexuals i també socials pel que fa a l'estructura de la família. També va ser el moment en què van sorgir en el món de l'arquitectura les crítiques al model del racionalisme inspirat en Le Corbusier, i que es va convertir en un estil internacional que es va anar reproduint arreu per fer front a l'augment constant de població –la generació baby boom– i la migració de la població rural cap a les ciutats.

"Nosaltres vam dir que això no ens agradava, els típics blocs dels polígons, aquestes capses de sabates que es posen una darrere l'altra, als polígons, els primers, i també els que han vingut després –comenta Anna Bofill–. La primera experiència va ser el barri Gaudí de Reus, a mitjans dels seixanta. El vam començar amb aquesta idea de plantejar un experiment per veure com podíem donar a aquestes famílies uns habitatges socials que fossin dignes, agrupats de manera agradable, formant una mena de poblat i evitant el típic bloc". Reus va ser el primer pas de tot un seguit d'experiments que denominaven "ciutat a l'espai", concepte que al·ludeix a una organització urbana també en vertical. És a dir, la ciutat a l'espai pressuposava carrers en altura en què hi havia diversos serveis repartits per tota l'estructura.

"Dèiem «S'han de trencar les façanes, no pot ser que totes siguin sempre rectes. No podem tenir aquests passadissos amb porta, porta, porta, porta... Això és com una presó. No pot ser que tots els habitatges siguin iguals, que totes les portes siguin iguals, que totes les finestres siguin iguals... Aquesta repetició és monotonia, no té personalitat, no té expressió, no té res. Hem de buscar una volumetria que trenqui amb tot això, que faci jocs, que el sostre d'un habitatge sigui el carrer per accedir a l'altre...» I tot això ho vam començar ja a Reus", recorda Anna Bofill.

Com a antecedents del Walden, doncs, hi ha el barri Gaudí de Reus, però també formalment s'hi pot considerar el Castell Kafka de Sitges, l'edifici Xanadú de Calp i, el més significatiu tot i que no es va portar mai a terme, el projecte de ciutat a l'espai de Moratalaz, a Madrid, que va ser prohibit per les autoritats franquistes i era el més utòpic de tots, també pel que fa a la seva estructura comercial, ja que es volien vendre "accions" i no metres quadrats. El Walden, explicava Ricardo Bofill en una entrevista, va ser una manera d'aplicar aquestes idees a una escala més reduïda però controlable, tot i que també ho va considerar un fracàs, entre altres coses perquè la urbanització del projecte es va quedar a mitges.

Un milió de pessetes per a 120 m²

Vist des d'avui, però, és sorprenent la vitalitat que té encara aquella utopia. Sobretot si es té en compte que el Walden era una promoció d'habitatge protegit que, això sí, es va saltar les estrictes normes de les VPO d'aquell moment gràcies als contactes de Bofill.

"El 1975, el meu pis, que eren 4 mòduls, que són 120 m², i un pàrquing, va costar un milió de pessetes", explica Fernando Marzà al terrat de l'edifici, un dels punts àlgids de la visita guiada excepcional que ens fa pel laberíntic edifici. "Era assequible en aquell moment, però això sí, et donaven les coses bàsiques, no hi havia ni terra ni rajoles al lavabo, només la pica i el vàter. Si volies els acabats t'havies d'adaptar a les seves propostes". Això suposava, per exemple, tot un seguit d'innovacions, com interiors escalonats que servien per fer les funcions de sofà o llit, o unes mampares de dutxa que eren alhora una pantalla de projecció. Amb els anys, els veïns han anat adaptant els pisos a les seves necessitats, però alguns han mantingut els dos armaris-llibreria que separen la zona de cuina de la sala i que originalment estaven units per una taula que feia les funcions de menjador i de despatx. Es coneix com la H de Bofill.

"Jo hi vaig arribar cinc anys després, el 1980, i ja em va costar una mica més, però de totes maneres era assequible", explica Miquel Abella, un dels veïns històrics, que com a expert en jazz ha estat un gran activista cultural a Sant Just, que inicialment va rebre l'experiment amb les urpes a punt però després l'ha assumit com a símbol del poble. Bona part del seu pis, també de quatre cèl·lules, que comparteix amb la seva dona, Lola Castañ, està ocupada per discos i llibres sobre blues. És un pis lluminós i còmode, el segon que han ocupat a l'edifici –"Ens vam canviar quan va néixer la filla, perquè ja érem quatre i no hi cabíem", explica–, que havia estat del poeta i arquitecte Joan Margarit. I és que entre els habitants del Walden hi ha de tot, però també hi viuen o hi han viscut personatges coneguts com Carles Santos, Carme Elias, Gabriel Brncic i Carles Segarra, per citar-ne alguns. Tot i que era habitatge protegit, les característiques de l'edifici van fer que hi anés sobretot gent amb estudis, professionals amb ganes d'experimentar coses noves i que més o menys compartien les idees del projecte, la promoció del qual es va fer en gran part gràcies al boca-orella. "Llavors estava molt aïllat, mal comunicat amb transport públic, però en cotxe no hi havia els embussos d'ara i en deu minuts et plantaves a Barcelona", recorda Abella. Ara tenen una parada de tramvia, que es diu Walden, a la porta de casa, i Sant Just ha crescut cap a ells, cosa que ha fet que l'antic polígon guanyés vida.

"Els espais comunitaris interiors, com els patis blaus i els grans halls, no han funcionat gaire", reconeix Marzà, que es mostra orgullós que es mantingui una taula de ping-pong que, diu, va ser una de les seves aportacions, juntament amb Miquel Abella, per fer més amigables aquests espais que ara la nova junta també té ganes de revifar donant-los nous usos. "El cert és que la coberta, on ja des d'un inici els dos dipòsits d'aigua per als bombers es van reutilitzar també com a piscines, i les places exteriors són el més útil per crear comunitat", afegeix. La coberta, amb unes vistes excepcionals a la muntanya i al mar, està plena de racons per amagar-se a llegir i prendre el sol, però no és apta per a gent amb vertigen i és, com tots els edificis molt alts, massa atractiva per als amants dels abismes.

Els veïns, però, també fan servir molt els "carrers" que donen accés als diferents habitatges i que serveixen com a petites terrasses. L'edifici és descrit a vegades com un castell i d'altres com una casba perquè està ple de racons, escales i passadissos, cosa que, sigui dit, és una mica incòmode per a la gent gran. "Al matí, a hora punta, potser et pots trobar cua a l'ascensor, però no és habitual, generalment és tranquil. Si t'hi fixes, amb l'estona que hem estat voltant no ens hem trobat gaire gent", comenta Lola Castañ.

Efectivament, és una de les coses que sobten del Walden. "Potser el més sorprenent és que hi he trobat molta tranquil·litat i que és un lloc molt habitable", explica David G. Torres, crític d'art i un dels responsables, juntament amb el fotògraf Gregori Civera, del Taller d'Arquitectura Bofill, d'organitzar en el marc del 50è aniversari l'exposició permanent que explicarà l'edifici en un dels patis de la planta baixa. "Hi vam venir a viure ara fa deu anys per diverses raons. Una és que jo soc d'Esplugues però vaig estudiar a l'institut de Sant Just, i tenia amigues al Walden. Ja llavors l'edifici em fascinava. Sempre havia pensat que era un lloc que m'agradava molt per viure-hi, i després d'anys vivint a Barcelona la ciutat ens va acabar semblant poc habitable i vam venir".

És una fascinació que cada cop comparteix més gent. La cua d'interessats que esperen per visitar-ho és llarga, però durant anys no ha rebut prou consideració, possiblement perquè, tot i que a França era considerat una estrella, a Catalunya Ricardo Bofill no estava gaire ben vist entre un ampli sector de l'establishment de l'arquitectura. De fet, lamenta Marzà, encara no s'ha fet cap gran exposició sobre el Taller d'Arquitectura, tot i que ell ho va intentar fa uns anys. L'acostament de Bofill a la jet set –el seu fill gran es va casar amb Chabeli, la filla de Julio Iglesias, a la casa estudi que ocupa les ruïnes de l'antiga cimentera, al costat del Walden– i la deriva diguem-ne academicista de les obres dels últims anys, com l'INEFC, el TNC o l'aeroport, han fet que el seu treball no s'hagi divulgat amb el rigor que es mereixeria.

"El Walden és història de l'arquitectura, forma part d'edificis i projectes de convivència mítics com l'Unité d'Habitation de Marsella o el Barbican de Londres", diu David G. Torres. "En aquest sentit, mostren elements d'una convivència i unes maneres de fer que podríem dir utòpics, propis dels anys seixanta o setanta. Però, d'altra banda, solucions com els espais modulars, la convivència familiar en espais que són cuina, menjador i sala, i la comunitat d'habitacles que responen a diferents necessitats són qüestions molt vigents, pertinents, que funcionen i que crec que encara són un model per a molts projectes actuals".

Tanmateix, el que atrapa d'aquest edifici és la seva espectacular bellesa. "El Walden o l'estimes o l'odies, perquè és molt potent artísticament", diu Anna Bofill, de l'obra de la qual ara es pot veure una exposició en solitari a l'ETSAB. "Com s'hi viu? Meravellosament. És una escultura habitada enorme, una gran obra d'art. Si ets sensible a l'art t'hi estàs molt bé, però si només t'ho mires com un lloc per menjar i dormir doncs pots trobar-li milions de defectes". Torres ho reafirma: "L'edifici per dins és preciós: des dels materials fins a les formes, passant pels canvis de llums i les perspectives... Viure en un lloc així també és qualitat de vida".