CRÍTIQUES. La dreta italiana li va penjar de seguida l’etiqueta de gauche divine. L’entorn de Berlusconi no li ha perdonat mai la seva fotografia de joventut amb un Iàsser Arafat gairebé a les acaballes. Federica Mogherini sap, des d’abans del seu nomenament, que té detractors viscerals, enemics de conveniència i algun col·lega malintencionat que espera la primera relliscada.
Un Herman van Rompuy en retirada li va fer l’enverinat favor de presentar-la a la premsa com “una cara nova” per a la política comunitària, mentre que al seu successor a la presidència del Consell, l’ex primer ministre polonès Donald Tusk, el definia com “un home d’estat per Europa”. És el preu de ser l’escollida en un sudoku d’interessos que reparteix les quotes de poder comunitari entre socialistes i democristians, entre els països del nord i del sud, sabent que cal deixar un dels càrrecs rellevants a una dona per intentar dissimular els desequilibris de gènere de la política (també la comunitària).
Mogherini, de moment, no ha relliscat. Al contrari, l’aterratge de la jove ministra italiana -a qui s’ha criticat la inexperiència dels seus 41 anys (tot i que en té dos més que el primer ministre Matteo Renzi, lloat per la renovació política que suposa la joventut en una Itàlia d’elits octogenàries)- ha sigut suau, calculat, “amb un control i una cura absoluta dels primers passos”, assegura un veterà de la política exterior europea.
“No és freda, sinó reflexiva”, matisa un diplomàtic italià que la coneix des dels seus anys com a secretària d’internacional del Partit Democràtic.
CÀLCULS. Mogherini va arribar a la seu del Servei d’Acció Exterior de la Unió Europea la primera setmana de novembre. L’edifici, que acull l’aparell diplomàtic dels Vint-i-vuit des de la seva creació, és en plena plaça Schuman, al cor del barri comunitari. Prioritat número u: reunió amb tot el personal.
“Va fer la sensació que escoltava, que s’havia preparat els dossiers, que tenia voluntat de fer equip”, assegura un dels assistents. “La relació amb els col·laboradors ha canviat dràsticament”, diuen. L’ombra de Catherine Ashton -si és que hi era- s’ha esvaït. La italiana va voler demostrar que té l’agenda ben estructurada. La primera trucada telefònica va ser per al secretari d’Estat nord-americà, John Kerry, després reunió amb els comissaris europeus i amb el secretari general de l’OTAN, converses amb les capitals i una trobada amb els corresponsals de sis grans diaris europeus. Mogherini no defuig l’escena política ni la mediàtica. Les primeres 24 hores en el càrrec van ser una declaració d’intencions. El despatx de Mogherini no serà en aquest edifici diplomàtic, gairebé equidistant de la Comissió i el Consell de Ministres. La italiana s’ha traslladat al costat de Jean-Claude Juncker, a la planta noble del Berlaymont, on hi ha l’executiu comunitari. Uns diuen que així perd independència. Els altres, que s’acosta al poder.
DETALLS.Federica va ser la filla aplicada de l’escenògraf i guionista Flavio Mogherini, una de les figures del neorealisme italià, que va treballar amb Pasolini, Rossellini i Vittorio De Sica. L’home de les descripcions minucioses dels ambients d’aquella Itàlia dels anys 50 i 60. Un apassionat dels detalls. Un zel que també ha demostrat la nova alta representant, a més d’intuïció per aprofitar les oportunitats. Mogherini ha respost directament a les acusacions de filorussa que van precedir el seu nomenament. Ha sabut posicionar-se amb agilitat política quan Suècia, França o Espanya s’han mostrat a favor del reconeixement de l’estat palestí. Mogherini s’hi ha apuntat sense esperar a saber si hi havia o no unanimitat entre els Vint-i-vuit (que no n’hi ha). Ucraïna i el Mediterrani -sobretot l’amenaça d’explosió del caos armat que es viu a Líbia- seran els reptes més immediats. La seva tesi sobre l’islam polític potser li servirà de manual en aquests moments convulsos.
“El problema no és Mogherini, el problema és Europa” -assegura un exambaixador italià- perquè “la negociació principal de l’alt representant de la política exterior europea no és amb l’exterior sinó amb les capitals, i això és el més difícil”. Mogherini s’ha de guanyar el respecte interior per poder ser rellevant a l’escena global.
L’obsessió per aquell número de telèfon que reclamava Henry Kissinger per poder trucar a Europa ha quedat totalment obsoleta. El món ha canviat, els actors internacionals es multipliquen i la irrellevància europea s’ha fet més evident. Fa temps que la pregunta ha deixat de ser a qui cal trucar per parlar amb la UE; la pregunta que s’haurien de fer a Brussel·les és qui despenja el telèfon quan la UE truca.
