El cel és gris i plou, però des de fa uns mesos, a Brussel·les, es respira la primavera. La renovació de càrrecs que acaba de viure la capital europea ha portat aire fresc al cor del continent. I entre les cares noves, la de Jens Stoltenberg, l’ex primer ministre noruec que ocupa el càrrec de secretari general de l’OTAN des de l’1 d’octubre. Stoltenberg -dues vegades cap del govern- es va fer un lloc a l’esfera mediàtica global com el polític que va saber confortar el seu país després de la matança d’Utoya el 2011. Setanta-set persones van morir quan un militant ultradretà va fer esclatar un cotxe bomba a Oslo i va irrompre després, disparant indiscriminadament, en una acampada estiuenca de les joventuts laboristes noruegues.

EN UN PAÍS POC AVESAT A LA VIOLÈNCIA, exemple de la política de consens dels països escandinaus, allò va ser més que un xoc. Va provocar una catarsi col·lectiva catalitzada en bona part per l’històric clam de “més democràcia i més obertura” que va pronunciar després de la tragèdia l’aleshores primer ministre Stoltenberg. Quan va accedir al poder per segon cop el 2005, el New York Times l’havia comparat amb John Fitzgerald Kennedy. I el mite s’anava fent realitat. “De jove se’l veia com un economista més aviat fred i distant, sense carisma. Però amb el temps va mutar fins a convertir-se en un polític estimadíssim, proper a la gent, sobretot al final del mandat”, explica a l’ARA el politòleg de la Universitat d’Oslo Bernt Aardal. “La gestió de la crisi d’Utoya va ser clau, sobretot en un moment de baixada de popularitat per la crisi econòmica. Ho va fer molt bé, de manera molt personal, emocional i empàtica, fugint de l’esperit de revenja”, analitza Aardal.

I l’empatia no s’assaja. Stoltenberg va ser conscient des del primer moment que ell mateix podria haver mort a Utoya. No només perquè tenia previst de ser-hi l’endemà. Sinó també pel fet que ell va liderar les joventuts laboristes quan estudiava a la universitat. Economista de perfil social, la vocació política de Jens Stoltenberg va començar ben d’hora. Sobretot inspirat per la militància del seu pare, Thorvald Stoltenberg, figura històrica del Partit Laborista noruec i exministre d’Afers Estrangers i Defensa.

“QUAN ERA JOVE SABIA QUE SI ELS RUSSOS ENS ENVAÏEN, els noruecs només calia que resistíssim unes hores, fins que l’OTAN ens vingués a salvar”, diuen que explica Jens Stoltenberg aquests dies als passadissos de l’OTAN quan li pregunten d’on li ve el seu atlantisme. Amb el gegant rus com a veí, acostumat a tractar -i pactar quan ha calgut- amb els inquilins del Kremlin, Stoltenberg sembla la persona indicada per assumir el lideratge de l’Aliança Atlàntica just en el pitjor moment de relacions entre l’OTAN i Rússia per la guerra d’Ucraïna. “El seu estil personal, la seva experiència en la política nòrdica i les seves bones relacions tant amb Merkel i Obama com amb Putin fan d’ell l’home ideal per refer ponts. Però atenció que li agrada construir consensos, però no evita el conflicte”, afirma Bernt Aardal.

Amb una bona situació econòmica, però amb un electorat fatigat de vuit anys de govern d’esquerres, la coalició que liderava Stoltenberg va perdre els comicis l’estiu del 2013. I el seu nom va circular de seguida per liderar algun organisme mundial. La cancellera alemanya, Angela Merkel, va pensar en ell com a candidat a secretari general de l’OTAN, i el president dels EUA, Barack Obama, va estar encantat amb la proposta d’un polític europeu que no havia retallat en Defensa durant la crisi.

“ES VA POSAR EL PERSONAL DE L’OTAN A LA BUTXACA EN QÜESTIÓ DE MINUTS. És un home senzill i afable a qui li agrada treballar en equip i va voler conèixer tothom de la casa així que va arribar”, expliquen dins de la seu aliada sobre el seu aterratge a Brussel·les. Europeista convençut en un país euroescèptic -que ha rebutjat dos cops en referèndum ser membre de la Unió Europea-, Stoltenberg té clar que un tercer no dels noruecs a les urnes -és el que encara ara prediuen les enquestes- tancaria la porta a la UE per sempre més. Per això és més que prudent en aquest camp. Però a Stoltenberg li agrada recordar sovint que Noruega és més de la UE que alguns dels 28 socis que la integren. Forma part del mercat únic, està integrada a l’àrea Schengen i participa en totes les operacions militars europees. És el que a Noruega es coneixia com la “democràcia del fax”, la que aboca aquest país a rebre des de Brussel·les les directives europees que ha de complir (antigament per fax, ara es publiquen a internet), sense opció de negociar-les o dir-hi la seva.