Historiador i arabista a SciencesPo (París)Daeix és l'acrònim -en àrab- del mal anomenat Estat Islàmic (EI), que no és en cap cas un estat, sinó una màquina de terror. El Daeix tampoc no té res d’islàmic, ja que la gran majoria de les seves víctimes són musulmanes i el seu funcionament totalitari prové més de la dictadura suposadament laica del Baas que de preceptes religiosos.

Es tracta d’antics oficials del règim de Saddam Hussein que, després de la invasió nord-americana de l’Iraq, el març del 2003, van crear el nucli dur dels grups jihadistes compromesos amb la insurrecció armada contra l’ocupant occidental. La mobilització en nom de la jihad no era nova, ja que el mateix Saddam Hussein havia inscrit “ Al·lah akbar” [Déu és gran] a la bandera iraquiana el gener del 1991, quan la coalició internacional creada per alliberar Kuwait es preparava per llançar contra l’Iraq l’operació Tempesta del Desert.

El 2003-2004 els antics comandaments baasistes adherits a la jihad es reagrupen sota l’estendard d’un aventurer procedent de Jordània, Abu Mussab Zarqawi, amb l’objectiu que els crims més monstruosos siguin atribuïts a “estrangers”, i no a iraquians. El novembre del 2004 Zarqawi és nomenat cap de la branca iraquiana d’Al-Qaida. Però després de la seva mort en un bombardeig nord-americà, el juny del 2006, Al-Qaida a l’Iraq es transforma en Estat Islàmic, amb un repartiment de poders inèdit entre un cap d’estat, de nacionalitat egípcia i nomenat per Bin Laden, d’una banda, i un califa iraquià, que era un antic general de la policia de Saddam Hussein, de l’altra.

Aquesta direcció complexa rep cops severs de les milícies sunnites anomenades Moviment del Despertar, sovint formades per antics insurgents antijihadistes, que els Estats Units han tingut finalment bona cura de tractar amb consideració. L’abril del 2010 aquest Estat Islàmic bicèfal és decapitat i es restaura una direcció única a favor d’Abu Bakr al-Baghdadi, un imam iraquià de Samarra, molt ben flanquejat per antics oficials baasistes. Baghdadi s’aprofita de dos esdeveniments per rellançar l’EI: d’una banda, la revolució a Síria, on Baixar al-Assad instiga les xarxes jihadistes a contenir la protesta popular; de l’altra, la política sectària i xiïta del primer ministre Maliki a l’Iraq, que dissol les milícies del Moviment del Despertar i envia la comunitat sunnita a l’oposició.

D’aquesta manera, jugant als dos costats de la frontera entre Síria i l’Iraq, el Daeix s’implanta primer a la ciutat siriana de Raqqa, l’abril del 2013, i després a la metròpoli iraquiana de Mossul el juny del 2014, on Baghdadi no tarda a proclamar el seu califat. A partir d’aleshores el Daeix controla un territori d’una superfície comparable a la de tot Jordània, i hi estableix un règim totalitari, exterminant les minories i esclafant la població amb impostos i multes. L’extorsió es converteix en la primera font de recursos per a l’EI, que s’aprofita també del saqueig dels bancs de Mossul, de l’explotació dels camps de petroli de l’Eufrates, del tràfic d’antiguitats i de la producció de drogues sintètiques.

Passivitat internacional

La passivitat internacional respecte a Al-Assad, incloses les massacres amb armes químiques de l’agost del 2013 a Damasc, fomenta el reclutament de combatents del Daeix per tot el món. La campanya aèria llançada pels Estats Units l’agost del 2014 i posteriorment per Rússia el setembre passat encara agreuja més la situació. Les úniques forces capaces de derrotar el Daeix sobre el terreny són i continuaran sent els revolucionaris sirians, tant àrabs com sunnites, amb el risc de veure com el Daeix s’aprofita de la dinàmica confessional d’una guerra amb els xiïtes o de la lògica ètnica d’un enfrontament amb els kurds. No podem pensar que és massa tard per prendre les decisions correctes contra el Daeix.