BarcelonaLes negociacions entre els Estats Units i Europa que haurien de conduir a la signatura del TTIP (Associació Transatlàntica de Comerç i Inversió) no passen pel seu millor moment, com es desprèn de les recents declaracions de Matthias Fekl, el secretari d’estat francès de Comerç Exterior, en què afirmava que probablement cessin aviat i que París no pot signar el tractat en les actuals condicions. Tanmateix, i davant la incertesa que s’aturin, val la pena conèixer-ne els antecedents i també les possibles conseqüències.
Cal remuntar-se a la fi de la Segona Guerra Mundial, de la qual els Estats Units van sortir indemnes, per constatar que les seves produccions industrials van esdevenir excedentàries, especialment després de la ben intel·ligent reconversió de la indústria militar cap a les fabricacions civils. Calia trobar mercats que eren inexistents en aquell moment, tret que es reconstruïssin les economies europea i japonesa afectades pel conflicte armat. Així es va fer amb els crèdits atorgats pel Banc Internacional per a la Reconstrucció i el Desenvolupament i amb productes canalitzats per l’OECE (Organització Europea per a la Cooperació Econòmica) com a fruit del Pla Marshall.
Recuperats els nivells econòmics de preguerra, els Estats Units van voler propiciar les seves exportacions amb la creació del GATT (Acord General sobre Aranzels Duaners i Comerç), una irregular institució situada al marge de l’ONU per impedir la presència de l’URSS com a membre. La tasca del GATT va ser de gran envergadura per afavorir els interessos nord-americans -els únics amb capacitat exportadora- i va aconseguir una reducció de gairebé del 90% en els nivells aranzelaris.
Un cop assolida la llibertat pràcticament absoluta de comerç i desapareguda igualment la Unió Soviètica, el GATT va ser substituït per l’Organització Mundial de Comerç, l’objectiu de la qual, malgrat el nom, s’allunyava del comerç per entrar en la liberalització de les inversions i dels serveis mundials. Un avançat rebuig a aquestes propostes es va poder visualitzar el novembre del 1999 a Seattle amb motiu de la ronda de negociacions de l’Organització Mundial del Comerç de la qual van sorgir protestes de tal dimensió que van permetre parlar per primer cop de les manifestacions "antiglobalització".
En aquest context i tenint en compte també les dificultats que els països anomenats "emergents" posaven al desmantellament de la protecció en les inversions i els serveis, els Estats Units van optar per la tradicional política del "divideix per vèncer", i van proposar una associació amb la Unió Europea, històricament obedient amb els desitjos provinents de l’altra banda de l’Atlàntic. D’aquí van sorgir les negociacions per al TTIP que ara ens ocupen, dissenyades l’any 2007, començades l’any 2013 i dutes amb total secretisme fins fa pocs mesos tant per la Comissió Europea com pels governs dels països comunitaris i pel mateix govern americà. El coneixement dels seus continguts, a causa de les pressions de la societat civil i, ben recentment, de les filtracions fetes públiques per Greenpeace d’alguns dels documents en discussió, han encès progressivament l’alarma entre els ciutadans i alguns mitjans de comunicació. Qüestions com el medi ambient, l’ús de substàncies químiques i pesticides, la salut pública, els drets dels consumidors, la desaparició del principi de precaució, l’accés als mercats públics, la utilització dels transgènics, els drets laborals, la despreocupació ambiental, el no-respecte a les denominacions d’origen i, finalment, el recurs que en casos de discrepància es podrà fer en comissions d’arbitratge internacionals privades en lloc dels tribunals de justícia, han començat a preocupar seriosament les opinions públiques, altrament preocupades per la prèvia signatura, sense gaires discussions, d’un tractat similar entre la Unió Europea i el Canadà, anomenat CETA. Probablement, com ja va succeir amb l’AMI (l’Acord Multilateral d’Inversions), la mobilització social també pren, afortunadament, part en les negociacions.
