Unes quantes cases i ranxos al voltant d’una oficina de correus, una via de tren de mercaderies, un petit restaurant, una taverna, una botiga d’objectes de regal que obre els dissabtes i l’església. Sobretot l’església. Així és Cat Spring, a Texas, una minúscula població rural situada a mig camí entre Austin i Houston. No és a prop de cap carretera principal i ni tan sols té gasolinera o supermercat. Els seus aproximadament 750 habitants viuen bàsicament de la ramaderia i l’agricultura i, com cal esperar, no estan gaire acostumats a rebre visitants de Barcelona.

Carol Davis, nascuda a Texas i hereva d’immigrants alemanys –com una gran part dels habitants de Cat Spring–, és una de les persones més actives de la petita comunitat. És la propietària del restaurant del poble, que obre cada divendres i dissabte al vespre, i ja fa anys que va decidir fer-se càrrec del Lehmann Legacy Ranch, un ranxo ubicat al costat mateix del poble. A les més de 200 hectàrees de la propietat hi té, entre d’altres, un important ramat de vaques i alguns cavalls, ases i bisons. També hi lloga habitacions a turistes que aspiren a un cap de setmana de tranquil·litat en un entorn natural, i ofereix allotjament a aquells que, volen experimentar el Texas més rural a canvi d’unes quantes hores de feina al ranxo. Qui s’hi podria resistir?

Les jornades al Lehmann comencen a trenc d’alba, acaben amb l’últim raig de llum, i tenen tendència a assemblar-se força les unes a les altres. Només alguns incidents trenquen la monotonia, com un arbre caigut a causa dels forts vents de la nit anterior sobre una tanca que ara caldrà reparar. Els ranxers, en aquest cas l’Armando, tenen una eina especial per reparar tanques. Són una espècie de tenalles multiús que també es poden fer servir com a martell i per tensar el filferro espinós entre pal i pal sense perill de punxar-se.

La mort d’un dels animals del ranxo no és un incident petit. Carregar una cabra de dimensions importants a la part del darrere d’un vehicle tot terreny és més complicat i feixuc del que pot semblar a algú de ciutat, especialment si plou. Cal dur l’animal a una zona boscosa i allunyada, on servirà d’aliment a les diferents bestioles carnívores que habiten el sud de Texas. Així és com em van dir que ho havia de fer, i així és com l’Armando i jo vam procedir.

Tots sabem que a pagès els diumenges també es treballa, sobretot si es tenen animals. Però també és cert que es feineja a un ritme una mica diferent. I, per descomptat, els diumenges són, amb diferència, el dia més important a Saint John, l’església de Cat Spring, dirigida pel pastor Kevin Haug, també de Texas. Hi ha una missa a les vuit del matí però la més concorreguda és la de les deu, potser perquè compta amb cor i la música de l’orgue a càrrec de la Janice, però probablement també perquè, en acabar el servei, tothom s’aplega a la sala del costat per compartir un mos mentre es posen al dia. Són galetes i pastissos fets a casa d’algun dels feligresos acompanyats de sucs i cafès.

Les 'unincorporated areas' [àrees no incorporades] com Cat Spring no tenen ajuntament, ni serveis municipals, ni policia local. A la pràctica depenen d’una municipalitat propera malgrat que, en posseir una oficina de correus, a Cat Spring disposen de codi postal propi. És l’església la que en aquest cas esdevé el centre social de la comunitat i omple el buit administratiu i oficial que deixa la no existència d’un consistori. La parròquia i les seves instal·lacions es converteixen així en el lloc per trobar-se, per xerrar, per queixar-se del mal temps. Del preu de la gasolina no se’n queixava ningú, ja que, quan vaig visitar Cat Springs, feia anys que no baixava a només dos dòlars el galó. Com que la gasolinera de més a prop és a uns 20 quilòmetres, molts tenen alguns barrils a casa amb mànegues manuals per estalviar-se els viatges cada vegada que han d’omplir el dipòsit del tractor.

És de nou l’església –en aquest cas luterana– la que cedeix el recinte durant les jornades electorals o quan s’organitza una donació de sang. També és on es troben alguns matins per fer mitja o on s’apleguen els més joves durant el casal d’estiu que cada any programen. En Kevin, el pastor, conscient del paper central que té la seva organització, prepara amb detall cada sermó assegurant-se de ser proper als problemes del dia a dia de la comunitat. És la part central de cada missa i tothom se l’escolta amb atenció quan baixa de l’altar, calçat amb botes de 'cowboy' i texans com bona part dels assistents. Ell col·lecciona creus cristianes. Tothom ho sap i és fàcil que n’hi regalin de tant en tant, en té de tot el món. Les penja a la paret del seu despatx, on prepara cada servei i atén les consultes privades durant la setmana.

Viure en mig del no-res en una caravana al mig d’un prat té algunes particularitats. Especialment si no es disposa de cotxe propi en un lloc on un vehicle de quatre rodes és un bé de primera necessitat. Quadrar agendes no resultava fàcil, però com a mínim cada deu o quinze dies Skeeter Hagler –fotògraf semiretirat que vivia també al ranxo– em dedicava un matí per anar al Walmart més proper perquè hi comprés els queviures necessaris per a les següents setmanes. Pocs aliments frescos i moltes llaunes de conserva que, un cop buidades, servirien de diana per a una antiga escopeta Daisy de balins. Les escopetes de debò es guarden en un quartet dels estables juntament amb la munició. Les armes de foc en una propietat com aquesta formen part de la normalitat.

Crec que l’Armando i jo vam acabar fent un bon equip. Tinc la sensació que va agrair tenir algú al voltant per poder parlar-hi en castellà, ja que d’anglès anava força justet. El pacaner és un arbre força comú de la zona i de nous no ens en van faltar durant tota la meva estada. A canvi, jo li tenia preparat cafè ben calent quan ens trobàvem cada matí. Abans de marxar i deixar definitivament enrere la vida al ranxo, vaig voler visitar la cabra morta allà on la vam deixar, enmig del bosc. Després d’unes setmanes ja no en quedava res, només algunes restes del seu pèl blanc escampades per terra.