PERFIL
Diumenge Rar 06/03/2016

Linda, la preferida

Malgrat que els noms de Cindy, Naomi o Claudia sonessin més entre el gran públic, Linda Evangelista va ser la supermodel de les supermodels: la preferida de la indústria de la moda. Repassem els seus 50 gloriosos i camaleònics anys

Ivan Costa
7 min
David Bennett/EFE

“Per què és la meva model preferida de tots els temps? Molt fàcil: la Linda ha sigut i és la gran actriu de les passarel·les. Sap projectar com cap altra un enorme ventall d’emocions, de la mateixa manera que ho faria una gran dama dels escenaris”. La cita és del crític Tim Blanks, però la podria subscriure bona part de la plana major del planeta moda. I és que, enmig d’aquella constel·lació d’estrelles brillants que es va instal·lar al firmament 'fashion' a principis dels 90, abans de l’arribada de Kate Moss, si n’hi ha una de gegant, capaç d’empetitir les altres, almenys en termes estrictament professionals i no només purament mediàtics, és sens dubte Linda Evangelista. Coneguda com el Camaleó de la Moda, la seva inesgotable versatilitat (ha lluït pràcticament tots els estils i colors de cabells imaginables) i la seva brutal capacitat de transformació davant la càmera porten més de 30 anys fent les delícies d’experts i amants d’una indústria que té una de les seves bases establerta, precisament, en la força del canvi.

EFE

Descoberta a principis dels 80, el seu ascens meteòric no arribaria fins a finals de la dècada, quan un dia va acceptar que el perruquer Julien d’Ys li tallés la cabellera per a una sessió amb Peter Lindbergh. Gràcies a aquell nou look de cabells curts estil noi, en només un parell de mesos conqueria les portades de les quatre grans edicions de 'Vogue': l’americana, la britànica, la francesa i la italiana. Era el 1989, el món de la moda avançava com un cavall desbocat cap a aquella frenesia de glamur que passaria a la història com l’era de les supermodels, i Evangelista acabava d’obtenir el seu passaport directe a la glòria. Aquell Olimp que compartiria amb altres noms quasi mitològics com Campbell i Turlington, amb les quals va formar la Trinitat, o Schiffer i Crawford. Totes convertides sense esperar-s’ho en les grans estrelles del moment, eclipsant qualsevol altra celebritat. Llegendes vives del seu temps. Dipositàries de la màgia de tota una època. Vehicles dels somnis de tota una generació, i de les següents...

Linda Evangelista  fotografiada per José Manuel Ferrater

Però com s’ho va fer l’Evangelista per adjudicar-se el rètol més lluent d’aquell cartell estel·lar? Quin és el secret del seu magnetisme aclaparador? José Manuel Ferrater, un dels pocs fotògrafs de casa nostra que pot presumir d’haver treballat amb ella (la va immortalitzar per a una campanya d’El Corte Inglés el 1994), ho té clar: “Era un animal fotogràfic, una bèstia davant la càmera. I la més arriscada de totes. També vaig tenir la sort de treballar amb la Naomi, la Claudia i la Cindy, només se’m va resistir la Christy... Eren totes fantàstiques. Les millors. Es menjaven l’objectiu. Fotografiar-les era com conduir un Ferrari a 300 per hora. Et feien sentir especial, protagonista d’alguna cosa grandiosa. Es notava que aquell era el seu ofici. Hi estaven predestinades. I les més al·lucinants eren la Naomi i la Linda, esclar. No només estava esplèndida amb qualsevol 'look' o pentinat, també era única a l’hora d’encarnar personatges. Tant podia ficar-se a la pell d’una dama sofisticada, com d’una prostituta voluptuosa o una verge immaculada, i ho clavava tot, sempre amb l’elegància més sublim. A més, era una professional majúscula, recordo que va arribar i es va fer el silenci: quan va entrar al 'set' tothom va callar de cop. No passava per un bon moment personal, perquè s’estava recuperant d’un pneumotòrax, però així i tot va saber entregar-se al màxim i la sessió, que estava previst que durés vuit hores, es va poder enllestir en quatre, la meitat. Treballar amb ella era un regal”.

Una altra catalana que també comparteix currículum amb Linda Evangelista és l’exmodel Nastasia Urbano, amb qui va coprotagonitzar una icònica campanya de la marca cosmètica Revlon firmada per Richard Avedon el 1987: “La Linda anava a totes. Jo vaig coincidir amb ella quan encara no havia esclatat la bomba de les supermodels. Encara duia els cabells llargs... Però ja es veia que arribaria lluny. Sabia perfectament el que feia. Aquella sessió no va ser fàcil. L’Avedon era molt excèntric i volia que féssim cara com de trastocades, que dibuixéssim una expressió de persona fora de si, amb els ulls oberts com taronges. Fixa-t’hi, a la foto, i ja veuràs que semblem mig sonades... La veritat és que totes estàvem una mica incòmodes, menys la Linda, que de seguida es va erigir en la preferida. A les altres tres ens tractava amb molta menys consideració. Només la victorejava a ella: “Oh, Linda!” En realitat no sé si ella també es va sentir incòmoda, però en tot cas no ho semblava. Aleshores ja demostrava adaptabilitat. Estic d’acord amb això que diuen que és la gran actriu de les supermodels. I una bona model ha de ser una bona actriu. Depens d’un equip, és cert, i a la Linda li han sabut treure molt de partit, i l’han fet de les millors, però tu també has de posar-hi el teu gra de sorra. Has de saber interpretar el personatge que et demanin, ficar-te en una nova pell. La Linda en això ha sigut molt bona. I més camaleònica que ningú. Única en la seva capacitat de sorprendre i reinventar-se, o de deixar-se reinventar, perquè ella ha permès que altres modelessin la seva imatge cada dos per tres: dissenyadors, maquilladors, perruquers... i no tothom està disposat a prestar-se a això. Mira’n altres d’importants: la Cindy, per exemple... Té moltes qualitats, però la seva aparença gairebé sempre és la mateixa: hiperfemenina i ja està. La Linda, en canvi, pot passar d’un extrem a l’altre”.

Tant Urbano com Ferrater estan d’acord, doncs, que determinació, capacitat interpretativa i versatilitat probablement devien ser les tres claus que van catapultar Evangelista. La icona que ha protagonitzat alguns dels moments més emblemàtics de la història de la moda contemporània. La reina de la 'Vogue' italiana rere l’objectiu de Steven Meisel, amb qui ha format un dels tàndems model-fotògraf més memorables. La que va revolucionar les passarel·les de Versace o de Chanel by Karl Lagerfeld, per a qui en una ocasió va arribar a canviar-se 12 vegades de 'look' en una mateixa desfilada... I també la que va pronunciar aquella controvertida frase que marcaria un abans i un després: “Jo no em llevo per menys de 10.000 dòlars al dia”.

“Amb això s’ha de dir que, si realment ho va dir així, va ser poc afortunat”, apunta la Nastasia. “Les tarifes de les models aleshores ja se sabia que eren desorbitades. Era 'vox populi'. Però tampoc no calia dir-ho en veu alta. Jo mateixa vaig cobrar xifres molt elevades. No vaig ser supermodel, però sí 'top'. Pensa que vaig treballar amb la flor i la nata: Avedon, Bill King, Lynch, Hiro, Ritts, Penn, Lindbergh, Meisel... Aquests dos últims, els més associats a la Linda, per cert, tots dos encantadors. Anna Wintour, quan va aterrar a 'Vogue', m’adorava. Em volia de portada. Però l’Avedon, que aleshores era el fotògraf de capçalera i totes les portades eren seves, em tenia mania i per culpa seva en vaig quedar a les portes. Malgrat tot, vaig moure’m en una lliga molt competitiva, però mai se m’hauria acudit parlar en públic dels preus. És més, a vegades, fins i tot m’avergonyien algunes tarifes. Eren prohibitives”. Ferrater creu que “probablement Evangelista es va quedar curta: 10.000, o força més... És cert que cobraven unes quantitats ingents, però si costaven el que costaven, era perquè ho valien. Hi havia una llegenda urbana que deia que quan arribaven a les agències, treien les calculadores i elles mateixes negociaven el seu caixet a l’alça. Es van acabar convertint en empresàries. Elles feien i desfeien, perquè podien”.

Barry Talesnick/EFE

Amb tot, la reputació de les súpers, i la de la Linda en particular, es va veure una mica tacada. Ella mateixa exclamava en un 'backstage': “No sóc fàcil, d’acord?” I anys més tard afirmaria: “Si pogués tornar enrere, faria i diria les coses de manera diferent”. Urbano recorda: “Amb les altres models he de dir que era una mica altiva. No gaire simpàtica. I això que el 1987 encara no era la Linda 'superstar'... No vaig tornar a treballar amb ella. Sí amb la Cindy i la Naomi quan ja eren consagrades. I tampoc no és que fossin càlides com a companyes... Més aviat distants...” Ferrater, en canvi, des de la perspectiva de fotògraf en té un record diferent: “La Linda era un àngel. Adorable. Abans de començar, em van dir que em volia conèixer. Me li vaig tirar a sobre per abraçar-la efusivament, i de cop sento una veueta que exclama rient: «Les ungles!!» Els hi acabaven de pintar i se li havien quedat enganxades a la meva jaqueta!!”

Sigui com sigui, tots dos coincideixen que el de les supermodels és un fenomen irrepetible. “Allò va ser una cosa excepcional. Com ho diuen? Ser al lloc adequat al moment adequat... Doncs això”, conclou la Nastasia. I Ferrater sentencia: “No tornarem a viure un moment com aquell. És com si em preguntes si tornarà el Hollywood daurat: rotundament no. Jo sempre he cregut molt en la poesia, per la seva capacitat de sintetitzar la bellesa. I en allò que vam viure fa 20 anys hi havia alguna cosa de poesia, de glamur del de veritat, del que emana de la sinceritat. Avui la fotografia de moda, com a art, s’està morint. La voràgine del mercat s’està imposant i la creació cada cop és menys lliure. Els editorials són pactats amb les marques. Tot prefabricat. Cada cop hi ha menys lloc per a una transgressió genuïna. I això afecta les models i tots els professionals del sector, que cada cop estan més preparats, però també tenen les ales més tallades. Encara que a les desfilades de certa marca de roba interior sembli tot el contrari. Avui, a la model del moment de torn la desgasten de seguida. Mira la Delevingne, ja s’ha passat al cine... Per algun motiu deu ser. Després de les súpers, hi va haver la Moss i la Bündchen, i para de comptar. I de Linda només n’hi ha una”. La preferida d’Avedon, de Meisel, de Blanks, i de tants altres...

stats