Autor de ‘La masia, un Miró para Mrs. Hemingway’Una de les peces més valuoses de la National Gallery of Art a Washington DC és, sens dubte, 'La masia', una obra de Joan Miró executada entre el 1921 i el 1922. Es tracta d’un dels últims quadres figuratius del pintor, anunci de l’imminent trànsit cap a un estil més madur, simbòlic i esquemàtic (ja evident en obres del 1923-1924 com 'Paisatge català') i, al mateix temps, l’homenatge definitiu de l’artista a la seva estimada residència d’estiu a Mont-roig del Camp. En anys posteriors, sempre que Joan Miró volgués destacar la importància d’un nou quadre, el compararia amb 'La masia'. El petit rètol que l’acompanya ('Gift of Mary Hemingway') indica als visitants més atents del museu que aquesta obra fonamental de les avantguardes del segle XX va propiciar que es trobessin dos creadors d’abast universal, Joan Miró i Ernest Hemingway.

La tardor del 1925 Hemingway va comprar 'La masia' a París, com a regal a la seva primera dona, Hadley Richardson. Per pagar-lo, va recórrer la ciutat demanant a amics o coneguts uns diners (3.500 francs de l’època) que no tenia. Miró el recordava “més pobre que les rates, amb els colzes sempre foradats”. Tant l’un com l’altre lluitaven per fer-se un nom, cadascú en el seu mitjà. Miró començava a ser conegut en el cercle dels surrealistes, i Hemingway, que acabava d’abandonar el periodisme per provar sort amb la literatura, encara treballava en la seva primera novel·la, 'Fiesta'. Poc després d’adquirir el quadre, Hemingway va abandonar la Hadley per una altra americana resident a París, Pauline Pfeiffer, i va haver de renunciar a 'La masia'. Un cop instal·lat a Key West amb la Pauline, Hemingway es va posar en contacte amb Richardson, i li va demanar que li prestés el Miró per cinc anys. La seva ex li va enviar 'La masia' a finals del 1934 i ja mai més el va recuperar. Mort el novel·lista el 1961, Mary Welsh, quarta senyora Hemingway, va heretar el quadre, convençuda que li pertanyia. Quan la Hadley l’hi va reclamar, van arribar a un acord econòmic, i abans de morir, el novembre del 1986, la Mary el va donar a la NGA, un museu de recent creació a la capital dels Estats Units.

Als anys 20, entre Hemingway i Miró va sorgir, més que una amistat íntima, una relació de respecte i admiració mútua que no es va trencar mai. A primera vista, pot semblar que no hi pogués haver cap coincidència entre l’un i l’altre: el novel·lista era un personatge voluminós, extravertit, competitiu, poc disposat a deixar-se conèixer o estimar més del compte, aventurer, alcohòlic, fanfarró i viatger incansable. Miró era molt més baixet, introvertit, sedentari, lleial amb el seu país d’origen i els seus millors amics, estable sentimentalment, i moderat en el consum de l’alcohol o qualsevol altre estímul artificial. Més enllà d’aquestes diferències, però, també poden assenyalar-se abundants punts de trobada entre ells.

Tant Miró com Hemingway renegaven de les grans ciutats, amb l’única excepció de París. Quan eren joves només van trobar la felicitat en les cases d’estiu de les seves famílies: Miró a la de Mont-roig, Hemingway a la vora d’un llac del nord de Michigan. En un article publicat a la revista 'Cahiers d’art', el novel·lista va escriure que 'La masia' li recordava tot el que estimava d’Espanya quan hi era, i tot el que trobava a faltar quan estava lluny. Cal recordar, en aquest sentit, que el 1923 Hemingway va començar a viatjar a la península Ibèrica fascinat per la tauromàquia, que sempre li van atreure més els paisatges rurals de Navarra, Castella o Andalusia que no pas Madrid o Barcelona, i que 'La masia' no deixa de reflectir un món primitiu, arrelat a la terra i a la natura, sotmès a l’implacable efecte de la calor i la llum del sol. Un altre punt de trobada entre ells era la boxa: Miró sempre va intentar mantenir-se en forma i, en els seus anys a París, va boxejar en un gimnàs americà, on en alguna ocasió va intercanviar cops amb Hemingway.

D’altra banda, tant pintor com novel·lista van haver de superar l’oposició familiar per dedicar-se a l’art. Quan tenia divuit anys, deprimit per haver-se vist obligat a estudiar comerç i treballar com a comptable, Miró va caure malalt. Per fi, el 1911, va aconseguir que el deixessin dedicar-se a la pintura, i aquell mateix any, la seva família va comprar Mas Miró, la casa de Mont-roig que anys després inspiraria 'La masia'. Va ser allà on va recuperar la salut, i on, amb la benedicció del pares, va començar a pintar a temps complet, sobretot paisatges rurals del Camp de Tarragona. Irònicament, quan el 1921 va dedicar un quadre a la casa de Mont-roig, va deixar fora de la composició la casa noble on residia amb la família, i només va pintar el galliner, la casa dels masovers i els estris per treballar la terra. ¿Vol dir això que la reconciliació entre el pintor i la seva família mai no va ser completa? Hemingway, per la seva banda, mai no va fer les paus ni amb el seu pare, a qui acusava de feblesa de caràcter, ni amb la seva mare, amb qui sempre va tenir una relació conflictiva. Una última coincidència podria ser un cert sentiment tràgic, que en el cas de Hemingway el va dur a alcoholitzar-se i suïcidar-se (com ja havia fet el seu pare) i que en el de Miró va ser més soterrat però innegable, tot i la seva aparença d’home amable i serè. El 1959, en una entrevista amb Yvon Taillandier, va afirmar: “Tinc un caràcter tràgic i capficat, sóc pessimista, sempre penso que tot acabarà malament”.

Hemingway va visitar la casa que havia inspirat 'La masia' en dues ocasions: el juliol del 1929 hi va anar a passar uns dies amb el pintor en companyia de Pauline Pfeiffer. El novel·lista també hi va anar poc abans de morir. S’hi va presentar sense avisar, quan Miró no hi era. És probable que aquesta segona visita tingués lloc el 1959, quan Hemingway treballava en un article per a la revista 'Life', titulat 'The dangerous summer' [L’estiu perillós].