Crítica de cinemaPer preparar aquest article he llegit un munt d’entrevistes amb Sofia Coppola. En totes, ja estiguin fetes fa vint anys, ja siguin d’ara mateix, acaben preguntant-li per la seva relació amb el seu famós pare i com ha sigut créixer al seu costat. I ella, obedientment i sabent que no pot escapar-se’n, contesta gairebé sempre amb la mateixa fórmula amb poques variacions: “El respecto molt i valoro la seva opinió, però jo sempre faig el que sento que és el correcte, perquè és la meva visió i és la meva pel·lícula”; “Crec que som totalment oposats”; “El meu pare sempre m’ha estimulat molt, és molt bo comptar amb el seu suport, però també m’ha insistit que he de tenir el meu propi estil”; “El meu pare és la raó per la qual jo sempre vaig voler dirigir pel·lícules. L’admirava molt quan el veia dirigir, però he de reconèixer que vaig trigar un temps a tenir la valentia d’atrevir-me a seguir els seus passos”.

Podríem continuar recollint declaracions sobre el seu pare, Francis Ford Coppola, per omplir tot aquest espai. En canvi, trobem ben poques referències de la relació de Sofia amb la seva mare, Eleanor Coppola. Curiós, i per desgràcia ben comprensible, que la figura de la mare sigui tan poc rellevant per als mitjans de comunicació. Però això no impedeix que hagi sigut fonamental en la vida de Sofia Coppola. “La meva mare va ser la que ens va fer conèixer, a mi i als meus germans, l’art contemporani, la que sempre ens va animar a ser artistes”; “La meva mare també va tenir un gran impacte en mi. Va fer documentals, va escriure un llibre, feia fotos i sempre ha estat fent coses artístiques. Ella va ser la millor prova que jo podia intentar fer tot allò que em resultés interessant des d’una perspectiva artística”.

La Sofia és la petita dels tres fills del matrimoni Coppola. Es portava set anys amb el seu germà gran, Gio, mort d’una manera tràgica als vint-i-dos anys, quan ella en tenia quinze, i se’n porta sis amb el Roman, col·laborador i amic indispensable en la seva carrera com a directora. La Sofia i els seus germans van viure una infància especial, per no dir anormal. Sempre canviant de país, viatjant a l’altra punta del món, estudiant en platós envoltats de personatges extraordinaris. La Sofia era molt petita quan el seu pare rodava 'Apocalypse now' a les Filipines, on va estar vivint tota la família. Un parell d’anys més tard, la seva mare recorda que un dia, quan ficava la Sofia al llit, la nena li va dir plorant que per què no podien ser normals. No tot era una aventura feliç per a una nena que estava sovint lluny de la seva mare i del seu pare i que, quan els veia, era en circumstàncies sempre extraordinàries. Potser per això la seva carrera és tan autobiogràfica.

No només hi ha molt d’ella mateixa a les pel·lícules que ha fet com a directora, en especial les tres primeres, també a la seva curta carrera com a actriu i l’experiment que va significar el seu primer treball seriós al cinema, la col·laboració amb el seu pare al guió de 'La vida sense la Zoe', a 'Històries de Nova York'. La Sofia, que tenia setze anys, va abocar en aquest petit episodi part de la seva experiència com a filla rica de pares famosos. Aquest intent li va valer moltes crítiques de gent que l’acusava de ser una nena capritxosa i consentida. La seva mare tenia molt clar que aquest era un perill per a ella i es va preocupar tota la vida de fer-li veure que no era un clixé de filla de pares famosos ni ho seria mai. “Quan era petita jo li havia dit sovint: «Tothom espera que siguis una mocosa malcriada. Sisplau, sorprèn-los». Crec que ho va fer”.

Efectivament, la Sofia va sorprendre a tothom quan va decidir començar una carrera de guionista i directora en solitari. Però primer va provar de ser actriu. De fet, va aparèixer en diverses pel·lícules del seu pare, abans d’enfrontar-se a la prova de foc que va ser el personatge de Mary a 'El Padrí III'. Aquesta era la seva tercera participació en la saga mafiosa, però de les dues primeres no n’era conscient, era massa petita. Aquí sí, aquí, amb dinou anys, la Sofia sabia que s’arriscava molt acceptant el paper de la filla de la dinastia Corleone. També ho sabia el seu pare, que sempre va dir que els atacs de la premsa a la Sofia eren atacs indirectes a ell i que la Sofia, com a Mary, havia rebut els trets que estaven destinats a ell. Eleanor Coppola dedica un capítol sencer de 'Notas sobre una vida', l’esplèndid llibre sobre la vida oculta (que no fosca) de la família Coppola, a explicar tot el procés de com i per què la seva filla va acabar sent la filla de Michael Corleone. Ella va animar-la a fer- ho. “Sé que el pare mai t’hauria triat si no cregués que ho faries bé”. I recorda: “Moltes persones benintencionades em diuen que estic permetent una mena de maltractament infantil, que ella no està preparada ni entrenada per al que se li està demanant, i que acabarà rebent garrotades dels crítics, cosa que podria perjudicar-la durant anys. He vist que de vegades la Sofia se sentia valenta i animada, i volia fer-ho, i que altres vegades estava cansada i se sentia profundament desgraciada”. L’experiència va ser molt útil entre altres coses perquè la va decidir a enfocar la seva carrera cap a un terreny que li interessava molt més: la direcció.

L’any 1998 va començar a preparar la seva primera pel·lícula. L’Eleanor ho va viure molt de prop: “Ahir va ser l’aniversari de la Sofia. Va fer vint-i-set anys. Està maca a la seva manera imperfecta. Ajunta les celles mentre escolta concentrada els consells que li dóna el Francis i els apunta en una llibreta de cuir vermell que ell li va regalar per Nadal. El mes vinent dirigirà la seva primera pel·lícula. És una producció de baix pressupost amb un guió que ha escrit ella mateixa a partir de la novel·la 'Les verges suïcides'”. Sense saber-ho la Sofia començava una trilogia sobre el pas de l’adolescència a la maduresa. Una estranya successió de personatges femenins desubicats en el temps i l’espai, dones que semblen estar avorrides però que, en realitat, estan fora de lloc: les adolescents suïcides d’una petita ciutat americana; la jove esposa abandonada de 'Lost in translation'; i la pobra Maria Antonieta quan arriba a la cort de Lluís XVI. Torno a Eleanor Coppola, que va filmar els 'making-of' de les pel·lícules de la seva filla, per explicar el que uneix aquests films aparentment tan llunyans: “Les tres pel·lícules de la Sofia han tractat d’una noia que és diferent del món i la cultura en què es troba. La Sofia potser té una mica de totes aquestes dones. Ella va ser d’alguna manera una princesa al regne del Francis. Als platós del seu pare la tractaven com l’adorada filla del cap. No se la veia com una persona que sentia i pensava amb identitat pròpia i percepcions agudes. La Sofia ha treballat intensament per sobreviure i fer-se a ella mateixa, i en créixer ha sabut reflectir les seves experiències en les pel·lícules”.

A poc a poc la Sofia ha aconseguit que no la mirin com una privilegiada i una protegida pel fet de ser qui és. Ha construït una sòlida carrera, amb un Oscar al millor guió original per 'Lost in translation'. Ha après que no cal prendre’s massa seriosament ni els èxits ni els fracassos i ha continuat la seva indagació d’un món que coneix molt bé, el del cine i el de la família. Amb 'Somewhere' va tornar a les relacions pare famós - filla petita, però no amb la mirada posada en el seu propi retrovisor sinó en un mirall molt més ampli fet de moltes experiències de gent que coneix. Amb 'The bling ring', va incidir en l’altra cara d’aquest món a partir d’un fet real, el robatori a cases de famosos, en què els adolescents que entraven es dedicaven més a robar les vides que no pas els objectes dels propietaris. El seu últim treball, 'A very Murray Christmas', és un preciós regal nadalenc entorn de Bill Murray fet amb amor i sensibilitat per celebrar el Nadal.

La Sofia segueix preguntant-se coses, a ella mateixa, al seu important pare, a la seva fonamental mare. Ha perdut la por i sap que ha tingut uns mestres extraordinaris. Però toca de peus a terra: “Porto una vida comuna i corrent, però sé perfectament com és ser una celebritat. Conec les dues cares de la moneda. Sé que hi ha una mirada glamurosa sobre el que és la celebritat i també sé quina és la realitat de ser-ho. Recordo que quan era petita em cridava l’atenció com hi havia tanta gent que se sentia atreta per la fama i els famosos. Fins i tot un nen pot adonar-se de com se’ls reverencia a la nostra societat”. Ella ha deixat de reverenciar-los.