Es mira els nens com escuren la sopa a la taula de la cuina. Al petit li han caigut uns pistons damunt les estovalles que arreplega àvid amb els dits menuts i se’ls empassa fent-los passar pel forat de les dents de llet que mai més tornarà a tenir. No és a temps de dir-li que ha d’anar amb compte. Que ha de menjar més a poc a poc i curosament. Que no ha d’engolir com ho fa, sinó mastegar com si fos una cabreta remugant herba mentre compta de l’u al cinc abans de cada empassada. No hi ha estat a temps. I es queda fixada en aquella taca llardosa que ha quedat entre un quadre i un altre de les estovalles velles.

De fons sona la ràdio. Sempre la té engegada només per la companyia que li fa. A vegades, sobretot últimament, ni tan sols sap què hi diuen, però se sent menys sola amb aquelles veus de fons. S’eixuga la mullena de les mans amb la cuixa dels pantalons i deixa anar un sospir que li surt com una mena de gemec. Està molt cansada. No sabria dir si li pesa més el cos o l’ànima, però se sent en bloc feixuga i mal de moure.

"Mama, puc repetir?", li diu el mitjà amb veu d’espinguet que la treu de l’entotsolament.

No sap en quin moment es va tòrcer tot. En quin moment les coses van començar a rodolar cap avall sense cap mena de fre. No sap com regular el patiment i no deixar-se emportar per la desesperació. Sort dels nens, que l’ocupen tant que no la deixen ni tan sols plànyer-se. El ritme de les criatures i el seu món és trepidant i omple tots els buits i tots els dies de la setmana, entre escoles, extraescolars i visites a cal dentista. Que quan no és una càries del petit és la visita programada de l’ortodòncia del gran que van començar quan encara podien permetre-s’ho. I després hi ha la feina. Les traduccions que no paren de sortir-li, per sort. És bona i s’ha guanyat un cert prestigi dins la professió. I aquella editorial sempre la va a buscar a ella perquè saben que és eficient i creativa i prou ràpida per complir els terminis. El problema és que últimament ella no té gaire el cap a la feina, ni tampoc temps. Si no anessin tan justos de diners, demanaria un mes de descans per poder posar ordre a la seva vida.

Si no anessin tan justos de diners i ell no estigués tan trist.

Ja fa un any i mig que va tancar l’empresa familiar que ell dirigia. Un any i mig del concurs de creditors, dels acomiadaments dels treballadors de tota la vida. Un any i mig d’aquell pou cada vegada més profund. Al principi, just després del cop i del bany de realitat, ell pensava que amb la seva experiència i els contactes, podria trobar alguna cosa ràpidament i tornar a tenir prou força per tornar a encapçalar un projecte com el que va heretar de la seva família i que durant tants anys li va donar diners i un cert estatus dins el món empresarial de la comarca. Però no comptava que el món laboral expulsa del mercat les persones que passen la cinquantena o que tenen massa experiència. Tampoc comptava que la gent, quan van mal dades, desapareixen del mapa per la por al contagi o a la malastrugança. Passat el dol va començar a buscar feina: primer era exigent. No s’hi posava per segons quin sou o segons quins horaris que implicaven nocturnitat i cap de setmana. Però a mesura que passaven els mesos i no sortia res, va començar a sol·licitar feines que li suposaven renunciar a la poca autoestima que li quedava. Any i mig ha passat.

Cada vegada sentint-se més menystingut, cada vegada més fora de la roda. I així va ser com va començar a beure una mica, i després una mica més quan no ho havia fet mai. I a tancar-se a l’habitació. I a no parlar amb els nens. Ni amb la dona. I a menjar poc i a no tenir ganes de res.

I era incapaç d’acostar-se a la Rita i demanar-li que l’ajudés, que ell sol no podia. I en comptes d’això l’apartava de la seva vida, del seu costat. Del llit que havien compartit tota la vida. I ella no sabia com consolar-lo o ajudar-lo. Perquè ningú t’ensenya a salvar un ofegat en plena tempesta. I mentrestant, les factures, la hipoteca, els fills. Les traduccions. La incapacitat. La distància. L’abisme. La pena. El forat dels mitjons dels nens sargit sobre sargit perquè no estan per comprar-ne de nous que hi ha coses més importants, més urgents.

Però aquesta nit ha sortit de l’habitació i ha vist la Rita recaragolada dormint al sofà on fa dies que passa les nits. La dona que el va enamorar fa vint-i-tres anys. La mare dels seus fills. Una de les millors traductores del món. L’ha mirada i l’ha vista més gran, com si hagués envellit de cop. Li ressegueix amb el dit la teranyina de les arrugues que li emmarca els ulls. El commou la seva bellesa. Com fa tants anys. L’abraçaria fort i li demanaria que no el deixi caure més avall. Que la necessita. Que farà tots els possibles per sortir-se’n. Que l’estima com no ha estimat mai ningú. Que no sap dir-ho amb paraules, que no sap com fer-ho però que aquella és la seva única veritat.

I es queda adormit a terra, al costat del sofà. Quan la Rita es desperti li demanarà ajuda. Ara sí.