Pugen amb la furgoneta carregada, fins a dalt de tot, just allà on el poble acaba. Al vehicle li costa fer l’últim tram del camí mal asfaltat. Van carregats i és vell. L’embragatge és dur, ell nota la cama esquerra tensionada del joc que ha de fer. Van deixant enrere arbres i cases. Cases amb finestres on es reflecteix la llum del sol de tarda, xemeneies rovellades que prenen vida en forma de fum. L'ombra dels arbres que desdibuixa el capvespre. Fan el trajecte en silenci, escoltant-se la respiració. Sona Home de la Sheryl Crow en una emissora de ràdio. No tenen pressa per arribar enlloc. Fa molt de temps que han deixat de tenir-ne. Podrien avançar lentament de manera perenne si això fos possible. Perquè avançar vol dir moviment, vol dir existència. Vol dir ser-hi. Vol dir tot allò que omple de significat, de possibilitats. El contrari és el res. I tot i que el res farà acte de presència, prou que ho saben, ara no volen dir-se que hi pensen, ni tan sols parlar-ne. Prefereixen deixar-se endur per la bellesa d’un paisatge que no mutarà tan ràpidament com ells.

Arriben a la casa que els hi havien dit. La que dona a la cara nord; front a front amb les muntanyes imponents. S’entreveu neu als pics. Contrasta amb els arbres florits que han vist pel camí i que declaren la guerra tossuda a l’hivern.

És prou d’hora abans per posar-se a fer el sopar, encara són a temps per sortir a donar una volta pel riu. Ella seu al balancí de l’entrada embolicada amb una manta de llana. Somriu de ser al seu lloc del món, el lloc on vol ser. Ell, mentrestant, ho prepara tot, com una litúrgia. Posa les vànoves blanques que fan olor de romaní; treu de l’armariet de la cuina el joc de cafè de porcellana; obre de bat a bat els finestrals perquè entri l’aire fresc que ho ventila tot, tristesa inclosa.

Ella, a fora, el sent xiular i pensa que se sent feliç. Si pogués triaria aquell moment. No en vol cap altre. Nota el pessic quan pensa que enyorarà aquell xiulet. Gairebé de manera simultània, el dubte. Es pot enyorar quan ja no s’hi és o només és el pensament de pensar-ho que provoca l’enyor? Ella sent que no té respostes per explicar el precipici i decideix no dir-li a ell el que se li escorre pel cap perquè tampoc sabria com explicar-l'hi.

Quan ell acaba de feinejar, la recull i van xino-xano cap al riu. Ella camina a poc a poc. No pot fer més de tres passes sense aturar-se. Ell s’adapta al seu ritme com un pigall ho fa amb el seu amo. Ella sent la humitat que se li escola pels ossos i la fatiga. Ell li passa el braç per sota l’aixella. Sosté la seva dona, cada vegada més lleugera, cada vegada més etèria. La força centrífuga del braç l’empeny cap amunt, se sent més àgil, una mica com si volés. Però li diu de tornar, d’anar cap a casa. Està cansada. Pel camí, ell agafa branquillons, pinassa i algun tronc. Li servirà per alimentar el foc que donarà escalfor a tota la casa.

Així passaran els dies. Tal com ella va decidir que fos. Com ell va acceptar. Així és com és. Un lloc escollit, per sentir la vida quan es buida. De dia, la calma, les coses petites. El cafè fet amb cura, ja a mig matí. L’olor del gra torrat acabat de moldre que impregna l’estança. El vapor de la llet calenta. Les converses pausades, les passejades cada vegada més curtes, més curtes, fins que ja no són possibles.

Les nits, la vigília d’ell escoltant la seva respiració pausada, calmada, amb l’aigua sempre a la vora per refrescar-li els llavis cansats. Uns llavis que un altre dia, perden totes les paraules i només es queden de penyora un somriure, cada vegada més curt entre comissura i comissura.

Amb l’insomni, a vegades, ell obre una mica la finestra i deixa que l’aire del Cadí li fregui els dits. Respira profundament i ho guarda dins els pulmons. Sent que aquell oxigen és seu i l’emmagatzema per a quan l’hagi de menester. Aleshores se sent forçut i no voldria que s’acabés mai, ni la nit, ni l’aire escolat per la finestra. Tampoc que ella marxés.

Però ella marxa. Després de les cames, les paraules, el menjar. L’enyor engrunat com a pregunta sense resposta. Mor una tarda de camps de color carabassa i estrelles que comencen a espigolar el cel.

Després del final, ell recull la vànova amb olor de romaní; desa el joc de cafè, tanca totes les finestres, amb biuló i se’n torna, com van pactar, amb la furgoneta buida, lleugera, de baixada, amb la ràdio apagada omplint cada quilòmetre d’un amor veritable, veterà.

És des d’aquell dia que obre la finestra cada nit; perquè l’aire li ompli el buit i els dies que tenen olor de cafè torrat. I somriu.