No sabria explicar en quin moment la seva relació es va convertir en una successió de post-its enganxats a la nevera. De tots els colors; sempre de la mateixa mida; dues cal·ligrafies diferents. Els missatges, sempre en imperatiu, majoritàriament en primera conjugació, molts implicaven una acció pecuniària: passar per la tintoreria; recollir l’Àlex del futbol, dimecres; comprar nyoquis frescos; demanar oli a la cooperativa; domiciliar el rebut de les colònies d’estiu; pagar la multa del cotxe abans del segon termini; anar a la reunió de veïns a ca l’administrador de finques; contestar a la Maite pel dinar familiar del cap de setmana. 

Els post-its desapareixien durant uns segons —sense que hi hagués temps perquè l’adhesiu de darrere s'assequés i caigués pel seu propi pes en aquell lloc indòmit de sota la nevera— i eren substituïts per uns altres de la mateixa mida, de diferents colors i amb ordres noves però tan iguals a la vegada. Les mateixes cal·ligrafies arrossegades, cansades, distretes, ràpides. Simplement útils per mantenir la monotonia, la normalitat, l’assossec. Competents per complir el mandat sense haver de racionalitzar-lo; debatre’l o simplement parlar-ne. Una manera adequada de no desviar-se del camí. Pensar, escriure, fer. Els post-its i l’alegria dels seus colors estridents que no donaven lloc a l’error, a poder-se equivocar o oblidar-se’n. Un post-it portava implícit un compliment obligatori.

Els horaris descoordinats amb la Mireia; la vida social a bandes diferents; la falta cada vegada més evident de coincidir a casa; les sèries visionades a destemps, cadascú des del seu perfil; el cansament acumulat per feines que els absorbien més i els demanaven més responsabilitat... Totes les excuses — perquè al capdavall el temps o la seva absència sempre és un excusa per escapar del lloc on ets— convertien la porta de la nevera en una pissarra d’operacions per mantenir la vida més o menys ordenada i no haver de plantejar grans dilemes i driblar, així, qualsevol possible discussió.

“Discutim poc”, deien l'un i l'altre als amics en plena crisi amb un orgull impostat per dissimular la vergonya, l’excepcionalitat. Mai, cap dels dos, va aturar-se a pensar si les paraules es van engolir amb l’esvoranc, o el forat va fer-se a causa dels silencis que pesaven massa.

El dia que el Robert va plantar-se davant la nevera i sent conscient de tot plegat va decidir que ja n’hi havia prou, segurament ja era massa tard, fins i tot per a la pròrroga. Aquell dia, va tenir una mena d’atac de lucidesa: va agafar tots els post-its i amb ells, totes les últimes ordres i les planificacions per a la pròxima setmana, els va estripar un per un i els va tirar al contenidor de l’orgànic. Era una petita venjança cap a la seva dona que sempre li anava al darrere quan llençava les coses en el lloc que no tocava.

"T’he dit mil vegades que els envasos de iogurt es passen per aigua i van al contenidor de plàstics. Osti Robert, sembles una criatura petita!". "I que el que escombres no ho pots tirar a l’orgànic, que va a rebuig!"

 "Però si són cabells teus, que tot en va ple, i una mica de pols! Em diràs que això no és orgànic, tia!"

A consciència va llençar els post-its a l’orgànic, el Robert, amb una ràbia indòmita. Amb la mateixa que va agafar un post-its de color magenta llampant i va escriure-hi amb lletres majúscules: "FER L’AMOR AMB EL TEU HOME" i el va palplantar al mig de l’electrodomèstic. Un paperet solitari enmig de la superfície buida de paraules. Una instrucció en segona conjugació i que, per primera vegada en tant de temps els implicava a tots dos a la vegada i els obligava a no fugir sinó a mirar-se els ulls i potser tornar a tocar-se, si és que encara en sabien el camí. Potser ja era massa tard, però havia d’intentar-ho abans que el vaixell fes més aigües de per tot.

Era el seu crit de socors. Feia dos dies sencers que ell i la Mireia encara no s’havien trobat a casa. Només a la nit, al llit, en aquelles hores de la matinada en què a ell li faltava una hora perquè li sonés el despertador per anar a córrer a la carretera de les Aigües i ella en feia només dues que s’havia ajagut al seu costat després d’un sopar amb les companyes de la feina a una cocteleria nova de l’Eixample dreta. Això també li havia deixat escrit en un post-it: "no m’esperis despert! Arribaré tard".

Però fins i tot els desacords alleugerien en Robert. Sopava al sofà, davant la tele, amb una cervesa a la mà, sense haver de parlar amb ningú. Això un cop l’Àlex ja estava al llit, sopat, esgotat i adormit. S’havia acostumat a aquella mena de rutina, d’accions conegudes sense sorpreses; de vida còmoda, d’aparent normalitat; d’indiferència; d’una mena de calma sostinguda abans de l’hecatombe, l’accident o la tempesta. Quantes parelles convivien d’aquella manera? Quants dels seus col·legues també es creien la seva pròpia mentida?

Eren coses que no s’explicaven i menys als amics. Misèries soterrades. Coses que passen. Ho deien tots els manuals de psicologia; el cinema n’estava ple, de fracassos matrimonials. Dir-ho en veu alta era una manera de donar veritat a allò que ell ja sabia. Però sempre hi havia coses més importants a fer. Els post-its eren urgències i, en canvi, la vida, la vida sempre podia esperar. Fins que era massa tard. 

O fins aquell dia davant la nevera. Fins a l’atac de lucidesa davant de tots aquells paperets de colors plens de paraules. Ell estimava la Mireia, però no sabia en quin moment se n’havia avorrit, o l’havia deixat de tenir en compte en els seus plans. En quin moment havien deixat de riure junts, de parlar de tot. D’enyorar-se. D’esperar-se. En quin moment havien començat a desesperar-se. Quan s’havien convertit només en dos estranys amb un fill i una hipoteca en comú?

Mentre escrivia aquell post-it pòstum, de majúscules i pretensió, va tornar a sentir desig per la seva dona; les ganes de tornar a intentar-ho; el pessic d’enyorança per recuperar allò que un dia van ser. La seva pell, el seu riure, la seva tria. Un únic post-it enmig de la nevera. L’ ànsia d’una resposta.

L’esperaria, damunt les rajoles de la cuina, assegut a terra al costat de la nevera; acompanyat del seu soroll esmorteït constant que semblava que l’escarnís i no, tampoc deixaria que l’adhesiu caduqués.

Envia'ns les teves pròpies històries d'amor a aquest formulari

I escolta la banda sonora de la secció a la nostra llista de Spotify