Té plena consciència de quan va deixar d’agradar-se. Potser no seria ben bé així l’afirmació: el dia que el seu cos li va crear rebuig va desterrar els miralls de la seva vida. Ho va fer impetuosament però amb la consciència embriaga d’arguments per no haver-hi de pensar més. El que no es veu no existeix. Creu que si no es mira, no la miren. Que si no es veu, no la veuen. Evitar de totes totes que la Medusa la petrifiqui. És prou llesta per no acabar d’empassar-se la seva pròpia mentida.

El que veu i li agrada és el què, no el com. El què és. Una dona autònoma, poderosa, amb una feina d’executiva que li dona un bon sou des d’on gestiona un equip de dotze persones. Ha fet cinc màsters, tres cursos de lideratge, dos d’autoconeixement, un de programa de desenvolupament directiu; un altre de constel·lacions familiars. Ara, n’està fent un de teatre de les emocions. Sap d’organització, de lideratge, d’empatia. Té ull clínic per veure el valor de les marques i el de les persones. Les seves debilitats i les seves fortaleses. Totes les seves potencialitats. Però també tots i cadascun dels grams dels altres, les seves mides, la constitució, la massa òssia; les proporcions.

No mira, no veu. Focalitza a una altra banda on pot reconèixer-se sense passar vergonya. Les seves habilitats. Sap passar-s’ho bé. És generosa, social, extravertida. Té un piló d’amigues a qui cuida, aconsella i els fa de coach. Les diagnostica i els ensenya el camí a seguir. Té claríssim com ajudar-les. Posar-se a la pell de l’altra; ser dins d’un altre cos. Pintar-se les ungles de color vermell cirera permanent. Que senzill que és tot des de les diòptries alienes.

La Mireia està casada amb un home que li admira la intel·ligència i li adora el cos. Les seves cuixes immenses, la seva panxa ovalada, els seus turmells de filaberquí, els seus braços forts. La seva alçada fora de la mitjana. Tota la carn baldera que amaga amb roba ampla i fosca, a vegades feta a mida per la desmesura. Els cent quilos que, pensa, la defineixen massa, molt més del que voldria, i que li coarten l’autoestima, tot i el desig del seu home. La Mireia té una filla de quinze anys a qui li encanta, com a tantes en aquesta edat, mirar-se al mirall. Busca qualsevol reflex que la mostri sencera. Ja fa tres anys que demana que li’n comprin un de cos sencer per a l’habitació. La Mireia sempre troba alguna excusa o altra per postergar-ho. Fins i tot quan se la troba al replà de casa amb la porta oberta de l’ascensor, contemplant-se minuciosament de dalt a baix, no troba que sigui un motiu prou consistent per tornar a admetre miralls a casa. A la nena ja li passarà i la Mireia no vol que agafi obsessió pel cos. Ella que té aquest tipet tan bonic; la cintureta prima, uns malucs ben proporcionats. Una clavícula marcada. Uns dits de les mans de pianista. Uns cabells preciosos rinxolats que han sortit al pare. La Mireia baixa a peu els quatre pisos del bloc on viuen. L’única manera d’esquivar-se el reflex i el judici. 

En el curs de teatre, la Mireia prefereix els exercicis d’escriptura als d’interpretació, d’exhibició. Però enguany toca representació davant del públic i a ella li sobreïxen els nervis de pensar que haurà de mostrar-se davant ulls desconeguts; davant del prejudici. El dia de la funció creu que es posarà malalta, que serà incapaç, que li agafarà un cobriment damunt l’escenari. Un minut abans de sortir amb les seves companyes a escena, sent que li falta l’aire, que la roba l'estreny massa, que el cos li pesa massa. Però les companyes l’empenyen; el professor li diu "Molta merda" i ella surt i fa el seu paper davant de cinquanta persones que l’observen, que l’escolten. Que signen un contracte no escrit per creure’s durant una hora i quart el paper que la Mireia interpreta.

La Mireia, enmig de la foscor, deixa de pensar en el seu cos, el seu volum i vola. Balla, es mou, es desplaça, s’ensenya. Es mostra. Emociona. Quan s’encenen els llums i el públic aplaudeix dret, entén que, per primera vegada en molt de temps, el seu cos no ha estat invisible.

El marit i la nena la miren orgullosos i en els seus ulls s’hi veu reflectida i poderosa. Per primer cop, també, es projecta en el seu nom. Mireia, que significa mirar, meravella i mirall. 

Envia'ns les teves pròpies històries d'amor a aquest formulari

I escolta la banda sonora de la secció a la nostra llista de Spotify