Què fas de l’amor quan l’amor s’ha acabat? Com gestiones tot allò que hi ha, tot el pòsit, tota la vida viscuda, totes les expectatives, tots els triomfs, totes les derrotes? On col·loques la persona que havies escollit per compartir la vida en un nou escenari incert com tot el que comença?

Com es combat la pena?

En Dídac pensa tot això mentre apila en un racó el munt de caixes que li acaba de portar el camió de les mudances en el pis nou on acaba d’aterrar. No n’hi ha gaires, de capses, però amb el balum de desterrament també hi havia el piano i un parell de prestatges que a l’hora de la veritat se li van convertir en un pes massa farragós quan pensava que era ell qui havia de desmuntar-ho i portar-ho d’un costat a l’altre. No sap si eren més feixucs aquells mobles o el buit que deixaven allà on havien estat fins aleshores i d'on havien estat arrencats. I sent francs, no ha tingut mai gaire traça amb les claus Allen i els tornavisos i és dels que sempre li acaben sobrant peces de les quals és incapaç de recordar l’origen i el destí.

La separació amb la Lídia havia estat parlada, pactada, consensuada. Sentida a parts iguals. Viscuda amb un dolor similar, creu, amb convenciment. Ella és la mare dels seus fills. La seva companya des de finals d’institut. La primera persona en tot. La seva millor còmplice, la seva millor amiga, la seva millor companya de pis. La que encapçala qualsevol de les opcions en qualsevol dels casos. Qualsevol de les tries. Encara ara.

En Dídac, malgrat que ara només pot sentir-se desgraciat, és conscient de la fortuna que ha tingut durant tant de temps. Un temps que no podria assegurar amb certesa si ha estat el mateix que ha acabat erosionant el que ell creia que era una història imbatible. Durant els mesos que han durat les negociacions: la decisió, els pactes, les custòdies, els horaris, l’organització, els psicòlegs, la nostàlgia. La sensació de fracàs. La pitjor d’empassar perquè no hi ha respostes ni certeses per a tantes preguntes.

Durant el procés ell ha posat un peu davant de l’altre. Ha seguit l’ordre establert, ha fet el que havia de fer. S’ha deixat aconsellar. Ha facilitat qualsevol de les gestions. Ha procurat de no pensar massa cap endins. Ha fet tots els tràmits, no ha faltat a cap de les decisions. Ha mirat de mantenir la diplomàcia i la cortesia. Ha intentat pensar amb el cap. Ha volgut mantenir a ratlla la desolació.

No és fins ara, davant d’aquest munt de capses i al costat d’un piano desballestat a l’espera que vingui l’afinador a tornar-li a posar música i, per tant, vida, que és conscient per primera vegada de tot plegat i no pot evitar sentir-se abatut i desconcertat. Sol. En aquell pis buit on ressonen tant les passes com la tristesa. Mentre pensa que en aquell mateix moment, d’un divendres qualsevol al vespre, els seus fills i la Lídia, en un altre barri, s’estan preparant per fer el ritual de la pizza i peli de cada setmana. Sense ell.

Se’ls imagina, cadascú ocupant el seu lloc, ben junts, amb els cabells encara humits per la dutxa i amb un drap de cuina cadascun damunt la falda per no embrutar-se els pantalons del pijama mentre la Lídia els va donant els triangles que fumegen. Per ordre i al mateix temps, perquè els compten un per un i cap en pot tenir més que els altres. En especial els bessons, que fins i tot masteguen alhora per anar al mateix ritme. Tot això ho fan de manera automàtica (són molts anys d’entrenament) mentre fixen la mirada a la tele, abduïts per tot allò que hi passa a un ritme massa trepidant per a un divendres vespre de rendició.

En Dídac se’ls imagina i no pot evitar sentir una punxada a l’estómac. Els tres arremolinats contra un dels reposabraços del sofà, deixant el que fins aleshores era el seu lloc, intacte, a l’espera. I la Lídia asseguda a la butaca, ordenant, servint, netejant, vigilant, posant aigua als gots. Abaixant el volum de l’aparell quan entra la banda sonora a desnivell amb els diàlegs. I potser mastegant a poc a poc el seu tros de pizza, que, després de tot, segur que ja s’ha refredat i que ella menja sense ganes. Se la imagina trista, com ho està ell. I evitant mirar de reüll el lloc buit que hi ha al costat dels nens. I la paret neta de darrere, sense un prestatge immens de fusta d’olivera preciosa, en què en Dídac va invertir el primer sou com a professor a la universitat per posar-hi tots els seus llibres.

En Dídac els pensa amb tot l’amor del món i no sap com ho situarà, tot allò, ni a on. Quant de temps haurà de passar, de divendres a divendres, per no sentir el dolor que sent ara i que li arrenca les entranyes. Agafa el mòbil i escriu un missatge a la Lídia: "Us enyoro. Molt".

Tot seguit l’esborra i marca el número de la pizzeria que se sap de memòria. "Una d’espinacs amb gorgonzola. Ara li passo la nova adreça".