Hi és sempre arraulida sota una manta vella i llardosa, davant de la joieria del carrer del Cigne, al mercat de la Llibertat. Forma part del paisatge urbà, malgrat que tots els ulls n’esquivin la inoportunitat, la lletjor. Per por, per vergonya, o per contrast pornogràfic amb l’escenari. Les joies lluents, cares, luxoses, darrere el vidre de l’aparador i ella allà davant, sense mirar enlloc. Enmig del tràfec del carrer que va cap al mercat. De les presses, els carros de la compra plens a vessar, l’alegria dels dies que giren rodons. L’olor pulcra dels sabons ecològics; de l’oli d’arbequina de dues entrades més enllà o del cafè d’Etiòpia de la botiga on en venen en gra. A prop dels músics de corda ocasionals, que posen banda sonora i ritme al pas dels vianants. Alguns s’aturen davant dels acords. D’altres aplaudeixen. També hi ha els que s’apunten el número escrit damunt la boina de quadres del contrabaixista per fer un bizum després, potser, si hi pensen. Ella, des de sota la manta, ho contempla tot. Una mica més enllà de la música, de la barreja d’olors, de l’admiració espontània, amb un cartró que diu amb la mateixa lletra i faltes d’ortografia alguna cosa similar al dels altres que són de la seva casta. Just als peus d’ella, a terra, hi ha una capseta de fusta sempre buida. Els guants esparracats, el jersei de llana, de coll alt. El volum tèxtil que amaga un cos prim i una ànima encara més fina, gastada pel temps i el fred. Davant d’ella, però, ningú s’hi atura. És invisible.

Uns quants carrers enfora, prop de la plaça del Diamant, l’Helena viu en una habitació rellogada a una senyora. És una habitació mal ventilada, però prou gran i, a més, el preu que paga li dona dret a cuina. La propietària hi és poc, o sigui que el pis sovint el té per a ella sola, tot i que on està millor és a la seva habitació. Té vint-i-vuit anys i treballa de monitora de menjador en una escola concertada i en temps de festes, com ara, ajuda en una pastisseria del barri fent comandes de torrons i tortells. Té poca cosa, però no en necessita més. Se sent coherent amb el que creu i amb el que vol. Ja fa anys va deixar l’empresa de publicitat on treballava en el departament de grafisme. No li agradava l’ambient, l’excés d’hores de feina, el seu cap abusiu i sense un gram de creativitat. No la satisfeia la vida que portava. Potser ara no és gaire millor i li costa arribar a final de mes, però no ha de retre comptes a ningú. Li agrada la canalla de l’escola; se sent que fa alguna cosa útil, ni que sigui convencent aquells perepunyetes que han de menjar bròquil o explicant-los per què no poden malbaratar els aliments.

Cada dia, l’Helena passa de pressa pel carrer del Cigne per anar a buscar els ferrocarrils a Gal·la Placídia. I cada dia la veu allà asseguda, davant de la joieria. La commou aquella dona menuda de cabells canosos. Li recorda l’àvia; podria ser la seva mare, qualsevol de les dones grans de la seva vida. La regira la idea, la proximitat, la possibilitat. La mira als ulls i voldria fer-se-li visible. Demanar-li si necessita res. Però li sembla pervers simplement qüestionar-ho; insignificant qualsevol pregunta, sobrera qualsevol paraula. No vol ser indiscreta, no vol fer-la sentir malament. Com acostar-se-li sense ferir-la, encara més? Un dia, però, venç la incomoditat, s’hi atura i parlen. Esmicolen les distàncies, es miren als ulls. L’Helena no li demana si necessita alguna cosa, simplement li dona conversa. Un hàbit que es repeteix, primer amb paraules banals, de circumstàncies que surten pels forats de les incisives que ja no té. La dona, la Reina, li diu que es diu, ja l’espera, i des d’aquell primer moment l’Helena sempre s’hi atura. A vegades uns minuts, d’altres, una bona estona. Cada vegada més i més profundament. Se li agenolla al davant i juntes transiten per records, depèn del dia i els ànims de les dues. Quan ja s’han acostumat l’una a l’altra, la dona li explica que era modista, que treballava per encàrrec per a marques importants. "Uns vestits preciosos, de revista". Que ha estat feliç. Que va viure l’amor de la seva vida. "Un home casat i amb fills, però m’estimava a mi. Ell va morir i jo vaig caure en un pou profund que em feia passar a cops de whisky. Estava sola i encara m’hi vaig quedar més. I ara ja no bec, però no tinc res. L’enyoro i m’enyoro a mi, de qui era. Però ja és massa tard i fa fred. I soc vella i em fan mal els ossos". La dona sempre mesura els centímetres de les paraules, no vol foragitar l’Helena amb compassió; li agraden massa les estones amb ella. Hi ha dies que quan l’Helena la intueix més trista o més cansada li pregunta pels vestits que cosia i ella li parla de punts i teles, de vores i patrons i els ulls, a vegades, se li omplen de peixets que neden dins un mar d’aigua fosca.

Un dia l’Helena se li presenta amb un paquet embolicat. "Això és per a tu". Ella desfà l’embalum tremolosa i amb mans nerviüdes. Es posa a plorar quan hi descobreix un cosidor de fusta de dos pisos. Ple de fils de totes mides i colors, tisores, botons, cinta mètrica, didal, agulles de números diversos. La Reina es tapa la boca plena de forats i és incapaç de pronunciar cap paraula.

Passades les festes i quan tot torna a una normalitat traçada pel guix de calç del calendari, l’Helena no torna a veure la Reina, tampoc sap on trobar-la. Sent el buit i l’estrip cada vegada que passa per davant de la joieria. Troba a faltar aquelles estones de veritat. Les costures, els sargits.

L’Helena prefereix pensar-la de tornada cap a Orient, aquell lloc brillant que li va pertànyer abans de tot i que la feia feliç, amb un vestit a mida fet per ella. Tan bonic com si fos de revista.

Envia'ns les teves pròpies històries d'amor a aquest formulari

I escolta la banda sonora de la secció a la nostra llista de Spotify