"Només volia dir-te que em sap molt de greu. I que et trobo a faltar [se sent un soroll com de xuclar el nas. Després, una aspiració i un silenci]. Molt, molt [el segon el diu amb un fil de veu]".

[Missatge enviat.]

La Irene camina de pressa pel carrer. Arriba tard a classe de ceràmica i fa massa fred de novembre per romancejar. Quan sent el soroll del missatge entrant, treu el mòbil de la butxaca, però l'hi torna a posar tot d’una i se n’oblida, com cauen en el buit les coses volàtils i les fulles de tardor.

A la nit, a casa, quan agafa l’aparell per trucar a la seva germana, es retroba amb aquell missatge d’un número que no té registrat. És un àudio. Menys de deu segons. L’escolta però no reconeix la veu, no és de ningú seu. És clara, bonica i de dicció perfecta. Sempre li han agradat les veus. Les textures, el que diuen sense dir. Li agrada imaginar-se com és la persona propietària d’aquell so. Amb el temps i les decepcions ha après a no intentar buscar-ne l’origen, a saber com és la persona que hi ha al darrere. Perquè mai concorda la imatge mental construïda amb la real i sempre és millor la que ella ha imaginat.

La Irene és una bona oient de ràdio. Des de petita, quan a casa dels pares hi havia aparells repartits per totes les habitacions. Des de la cuina fins al lavabo. Des que s’aixecava al matí fins que se n’anava a dormir, la ràdio sempre estava engegada. Fins i tot quan la mare anava al mercat a comprar. "Així si venen lladres es pensaran que hi ha algú". Les pors de la mare que han acabat sent les seves, les mateixes. Que li entrin a robar, la soledat, la necessitat d’estar sempre acompanyada. Troba a faltar la mare sencera, també les seves pors.

Potser per això truca a la germana cada nit, abans d’anar a dormir. Parlen una mica i es diuen bona nit. La germana té una veu molt semblant a la de la mare. Alguna vegada, fa anys, havia fet veure que era ella quan trucaven i demanaven per "la senyora de la casa". Van arribar a comprar una enciclopèdia fent-se passar per ella.

A la germana, la Irene, no li diu res del missatge que ha rebut. Quan pengen, el torna a escoltar. Una vegada i una altra. I una altra. L’escolta i pensa en quina història hi deu haver amagada allà dins. A qui van dirigides aquelles paraules, qui és ell. Què és el que li sap greu. Pensa com deu ser aquell noi que es xucla els mocs, compungit, desconegut. Qui hi ha a l’altre costat; de qui no rebrà mai resposta, perquè ara el missatge li pertany, per equivocació, a ella.

Prem el micròfon del WhatsApp. S’escura la gola:

"Hola... Penso que t’has equivocat de persona. Perquè tu i jo no ens coneixem, oi? Em sap greu..."

[Missatge enviat.]

[Missatge llegit.]

La Irene es queda fixada a la pantalla després del "llegit" esperant si l’interlocutor li envia, almenys, un gràcies. Però quan ha passat un temps que creu prudencial torna a enviar-li un altre missatge de veu.

"No ens coneixem de res, però estic segura que sigui a qui sigui que li envies aquest missatge, la persona que toca, vull dir, no pas jo que no et conec de res, notarà que l'hi dius amb el cor a la mà. Perquè aquestes coses se saben només amb com es diuen. I tu parles amb veritat i això arriba. Només volia que ho sabessis. I que em sap greu sentir la teva tristor perquè tot i que no sé qui ets, la tristesa es diu de manera molt semblant amb totes les veus. I jo m’he reconegut en la teva".

[Missatge enviat.]

[Missatge llegit.]

[Escrivint...]

"Gràcies. Em sap greu haver-te molestat. Potser que m’hagi equivocat i no l’hagi enviat a qui havia de fer-ho és un senyal. Encara no tinc clar per a què. Tenia dubtes, però després d’escoltar-te sé que he de fer-ho malgrat tot, malgrat el que vingui. Només puc que donar-te les gràcies. M’has fet sentir una mica menys trist, desconeguda."

[Missatge enviat.]

"Per cert... T'han dit mai que tens una veu molt bonica?"

[Missatge enviat.]

[Missatge llegit.]