Fa tres temporades que el Jordi treballa com a suplent en una entitat bancària d’Arbúcies durant els mesos d’estiu. Cobreix així les vacances del personal fix dos mesos intensos. A ell ja li va bé, perquè cobra un bon sou, un sou d’empleat de banca filtrat per una ETT, però un bon sou al capdavall, que l’ajuda a pagar els seus estudis a la universitat.

És una feina que no li porta gaires maldecaps ni és especialment difícil per a algú que tampoc pensa dedicar-se a aquest sector a la llarga. Bàsicament, fa reintegraments i imposicions; és a dir, dona diners i fa ingressos. També compta les monedes dels comerços de la vora, els diposita als comptes corrents respectius, obre llibretes i quadra caixa. No fa préstecs, ni ven productes, ni fa operacions complexes, que això és cosa del subdirector i de la directora de l’oficina, que es combinen les vacances, un mes cada un. Val a dir, però, que tant ell com el seu company des de l’altra finestreta no paren ni un moment, perquè al final la gent del poble, més aviat gran, venen a buscar els "dinerets" per anar a fer la compra al mercat o a mirar si ja els han ingressat la pensió o simplement a fer-la petar una estona, que el banc i la farmàcia són llocs més concorreguts, segons a quines hores, que la plaça Major.

El Jordi se sap el nom de tots, els tracta amb familiaritat i amb un punt de sornegueria que a ells els encanta perquè els fa riure i alhora els fa sentir especials. Per això la clientela fidel l’han adoptat com el “caixer eixerit i guapo” que ja esperen cada estiu amb candeletes.

Potser per això, cada any, és ell mateix qui demana aquella oficina d’Arbúcies. No en vol cap altra. I tant li fan els tres quarts d’hora que ha de fer cada matí per arribar a lloc i els altres tres quarts d’hora que després necessita per tornar a casa i dinar a tres quarts de quinze abans que la canícula estiuenca l’estaborneixi en una migdiada generosa.

Fa una hora que ha acabat d’esmorzar al bar del costat del banc i porta una bona estona sense aixecar el cap de l’ordinador i amb una cua que arriba fins a la porta de l’entrada. El seu company de fatigues està igual que ell, però va més lent perquè és el seu primer any treballant com a suplent. La Paquita avui està especialment xerradora. Acaba de tenir el seu quart net, del fill que viu a l’estranger, i li ha portat fotografies i tot. Això ha fet que la cua s’acumulés més del compte. A més, és divendres de final de mes, i els pensionistes que tenen domiciliat l’ajut en aquella entitat ja el tenen ingressat. Un darrere l’altre passen per finestreta per comprovar que tot estigui en ordre. Saben fer-ho pel caixer, però el Jordi és tan eficient i amable que el prefereixen a la màquina impersonal del vestíbul. En un moment que el Jordi mira al fons per calibrar la cua que té davant, la veu a ella al final de tot, li fa un salt el cor i li comencen a suar les mans amb els bitllets que està comptant. És la Laura. Des de l’estiu passat que no la veia. S’ha tallat els cabells i està preciosa. Li somriu des de darrere de tot d'una única cua que es desdobla en una finestreta o en l’altra un cop arriba el torn. El Jordi calcula, amb una agilitat mental digna d’una tortuga ninja, els sis clients que hi ha entre la seva posició i la Laura, el temps que ha de dedicar a cadascun d’ells i a les seves peticions, un cop hagi acabat de despatxar el que té ara davant el vidre blindat que, creu, era el més problemàtic de tots. Aquest el nota especialment neguitós i li fa una broma: "Nen! A veure si ens concentrem en la feina, que avui tens el cap a can Pistraus!"

El Jordi nota com se li acceleren les palpitacions, com li costa més concentrar-se, com perd la paciència. Només està pendent de si el seu company va més de pressa que ell despatxant el personal. Mentrestant, la cua avança.

La Laura arriba a la segona posició i el Jordi està a punt d’enllestir el seu client, però si acaba ara, haurà de quedar-se amb l’home que hi ha just davant seu i, per tant, comença a buscar excuses amb el que té en marxa. Que si falta actualitzar la llibreta, que si la setmana passada no va pensar a donar-li el bolígraf de regal per al net a qui l’home va obrir un nou compte.

Fa tres estius —el Jordi ha tornat a aquell moment de fantasia, una vegada i una altra—, que ell va obrir la seva primera llibreta bancària. Va ser precisament a ella i tutoritzat per la directora de l’oficina. El Jordi en va quedar encaterinat i, a jutjar pels somriures, ella també. El segon estiu, ella s’esperava sempre que qui l’atengués fos en Jordi. Quan era el torn, parlaven més del compte, fins que algú de la fila es queixava que tenia pressa.

Aquesta vegada es posen ràpidament al dia. Que com ha anat el curs, que si el nou pentinat li queda tan bé. Que si necessita fer un ingrés i pagar un rebut, que si han obert un nou bar a l’entrada del poble que hi va tota la gent jove del poble. Que com es presenta l’estiu, que quina sort que li hagin tornat a donar aquella oficina, que a Barcelona, les oficines noves ja són obertes i no hi ha els vidres antibales, que a veure si Arbúcies també es modernitzen una mica...

Des de la finestreta del costat, el seu company li demana si el pot ajudar amb un rebut que no li entra. En Jordi li diu a la Laura que un minut, però ella diu que ha de marxar, que ha deixat la botiga de la mare oberta.

La veu com se’n va, mentre paga de mala gana el rebut del company i odia els vidres antibales de les finestretes i la seva poca traça en les inversions a llarg termini.