Estem en un any de casaments. La pandèmia va provocar una cancel·lació global de celebracions de matrimoni que s’han reactivat en massa quan s’han acabat les restriccions sanitàries. I tot d’una, casaments. Quina mandra. Ens comprem vestits i ens empolainem, amb la calorada d’estiu, per anar a les festes que els nuvis preparen amb il·lusió. Ho fan, sovint, amb l’ajuda d’empreses organitzadores que estructuren les festes en funció d’una plantilla predissenyada. Altres nuvis s’ho munten tots sols, seguint patrons que han viscut en casaments que els ha tocat anar d’amics i parents. Tant en un cas com en l’altre hi ha inèrcies que es perpetuen. Són idees que potser hauria sigut millor que no s’haguessin tingut mai. Sense pretendre tocar el voraviu a ningú, és el moment de parlar d’un costum que ja és tradició en aquest tipus de celebracions i que caldria abolir pel bé de tots plegats, de nuvis i convidats. ¿Cal que els nuvis ballin, tant, tota l’estona? Abans només era al final de la festa, amb el vals encarcarat. Ara, en canvi, les festes dels casoris han adquirit un ritual que sembla una tirania. El cas, temut i esperpèntic, s’esdevé cap al final de l’àpat. És el moment en què sona una cançó passada de decibels i la parella acabada de casar s’aixeca de la taula presidencial i comença a passejar-se entre els comensals al ritme de la música. Balancegen el cos i intenten ballar alegrement mentre es mouen pel gran saló buscant mirades i somriures còmplices. Ell ho té més fàcil. Ella, a part de fer equilibris sobre els talons, ha de mirar que la cua del vestit no se li vagi enganxant a les cadires. Com que ho fan agafats de la mà, aixequen el braç que els queda lliure i el branden enlaire per potenciar la seva sobtada desinhibició. A més ball, més alegria. El flamant matrimoni avança a passes petites, repartint somriures a tort i a dret. Però no només reparteixen la seva felicitat estrenada. La dansa-passejada té la finalitat de distribuir regals mentre creen un cert suspens –oh, sí, quina emoció– sobre els convidats que seran afortunats amb l’obsequi.

Els primers homenatjats acostumen a ser els pares, que reben algun objecte simbòlic de l’amor de la parella. Després hi ha un petit homenatge per als avis (si encara n’hi ha). Els germans, mentrestant, ja saben que seran els següents a haver-se d’aixecar de la cadira. I la ballaruga entre taules continua. Per als futurs nuvis, uns ninotets d’uns altres nuvis. I vinga repartir ninotets. Per a les embarassades, un peluix. I som-hi amb els ossets. La dansa absurda pel menjador es fa eterna. Fins i tot per a algun dels nuvis, que, per no esguerrar el cerimonial, ensenya les dents i passa la vergonya com pot. Tu dissimula i avall que fa baixada que el matrimoni potser és això. I, de nou, mitja volta sobtada per enganyar el públic assistent. I tornem-hi. Un altre tomb pel menjador brandant un nou objecte. Els convidats resen per dins per no ser els escollits. Des que el professor de matemàtiques triava a qui li tocava sortir a la pissarra que no passaven tanta por. Quan la parella s’acosta, claven la vista al plat per veure si els nuvis passen de llarg i no es converteixen en protagonistes. I encara queden tres voltes a la sala, un peluix, un pom de flors i tres ninots per repartir.

Posats a celebrar una vida junts, fugiu de les inèrcies imposades des del primer dia sense saber com ni per qui. Bé prou que els anys i la vida ja t’hi porten sense voler.