Adrien Brody torna amb el seu primer amor: la pintura

Primer toca el quadre el verd aiguamarina. Després és el torn del blanc, el cobalt i el rosa xiclet. Una esquitxada de groc seguida de vermell i de negre. Tot això passa en un matí fred dins un estudi que li han deixat a Brooklyn, a Nova York. En un edifici desmanegat de maons ens trobem l’actor Adrien Brody agenollat sobre una tela untant i movent una targeta de plàstic per crear patrons, capes i ratlles. “Jo diria que la pintura va ser el meu primer amor”, assegura. 

Brody, de 48 anys, va guanyar un Oscar fa gairebé dues dècades amb El pianista i ara ha tornat a pintar després d’haver ensenyat la seva obra, a contracor, en dues fires d’art de Miami i Nova York. És fill de pares artistes –la seva mare, Sylvia Plachy, és fotògrafa, i el seu pare, Elliot Brody, és pintor– i es va criar dibuixant i pintant. 

D’adolescent va demanar poder accedir a un programa d’arts visuals en una escola secundària especialitzada en aquests ensenyaments. Tot i que van rebutjar el seu portafoli, el departament de teatre sí que el va acceptar. I deixant de banda els grafitis ocasionals, va abandonar la pintura. 

Després d’un any a la Universitat de Stony Brook, a Nova York, i un semestre al Queens College, va començar a actuar seriosament i va atraure l’interès de directors de Hollywood com Terence Malick, Spike Lee, Barry Levinson, Ken Loach i Roman Polanski. Quan encara era a la vintena, va adquirir reputació d’actor compromès que es preparava constantment, que quan calia es modificava el cos, feia acrobàcies i es menjava un cuc si l’escena ho requeria. “No em proposo fer coses que són difícils”, diu. “No és realment el que busco fer. Però les coses són difícils. I les coses que són significatives tendeixen a ser difícils. No conec el camí fàcil”.

Fa vuit o nou anys, quan no trobava tants papers gratificants, es va retrobar amb un pinzell a la mà. Després d’un any renovant el seu castell a l’estat de Nova York, prop de la ciutat de Syracuse [capital del comtat d’Onondaga], va convidar un amic, el pintor Georges Moquay, per crear una obra original per a una paret. Moquay li va suggerir de pintar-la plegats. 

Brody hi va dibuixar un drac i Moquay va quedar molt impressionat i li va preguntar per què no pintava. L’actor no li va saber què respondre. Així que va tornar a començar, agafant inspiració en els grafitis de la Nova York de la seva joventut. Des de llavors, sempre que té una gravació en un lloc, hi crea un estudi temporal. “Estic obligat a continuar produint”, comenta. 

Aquest matí a Brooklyn l’actor s’ha llevat aviat a casa, al comtat de Westchester. Amb l’ajuda de la seva parella, Georgina Chapman, una dissenyadora de Marchesa, ha empaquetat els materials –teles, acrílics, pintures pastel, aerosols, pinzells– i els ha portat a l’estudi que li ha deixat Bill Hickey, un artista de carrer. “És una mica com recrear tot el que tinc escampat”, diu, arreglant els tubs de pintura. 

Un cop comença a treballar, la xerrameca s’atura. Treballa en una obra amb un crani que havia dibuixat amb carbonet la nit anterior: estén pintura al voltant dels marges, escampant-la amb trossos de paper marró i un pinzell. Agafa una ampolla d’aigua d’una mininevera, l’obre i en beu un glop abans de llançar-la per damunt de la tela, sacsejant-la per fer córrer la pintura. Amb un aerosol pinta una teranyina amb una plantilla laberíntica, i unes taques daurades sobre les quals també aboca aigua. 

Brody treballa amb rapidesa i intuïtivament, agenollant-se i mig tancant els ulls tristos. “No sé què faré”, diu. “Simplement m’agrada fer-ho”. 

La pintura li taca els dits, les sabates i els pantalons de camuflatge. Porta una sabata descordada. Diu diverses vegades que ha acabat, però després d’aturar-se uns segons torna al quadre i el repinta, el taca i torna a repartir-hi la pintura. No coneix una manera senzilla de fer les coses. “Deixaré que s’assequi i després hi tornaré”.

Però no pot deixar-ho córrer. En lloc d’això, desembolica un carbonet i retoca el contorn del crani, repassant-ne cada dent. Fa servir pintura blanca per fer les parts més clares, després pintura negra per enfosquir la resta. També hi aboca aigua. Després esquitxa la tela amb un pinzell negre. “Aquest és el problema: no pots parar”, assegura una hora després d’haver començat. 

Aturar-se no ha anat mai amb ell. Fins i tot durant els seus anys més productius ha fet moltes pel·lícules i ha mantingut una agenda molt ocupada durant la pandèmia. Va ser l’estrella convidada a Succession, interpretant-hi un inversor multimilionari amb una illa privada. Ha protagonitzat Winning time: the rise of the Lakers dynasty, una nova sèrie que estrenarà la HBO; Blonde, una pel·lícula biogràfica de Marilyn Monroe a Netflix, i See how they run, una pel·lícula de misteri. També apareix a Clean, una nova pel·lícula d’Amazon Prime Video que ha coescrit. Brody hi interpreta el personatge principal, un treballador sanitari amb un estricte codi moral i un talent per la ultraviolència, i també n’ha compost la banda sonora. 

No veu la pintura com una disciplina diferent de l’actuació. O l’escriptura. O la música. “Curiosament, estan molt entrellaçades”, diu. “Totes són una extensió de la ment i el cor i les coses tumultuoses que passen a l’interior”. Observa la calavera i la col·loca damunt un cavallet perquè s’assequi. Podria aplicar-hi una mica d’or en pols més tard. O treballar el fons una mica més. Però la peça, troba, està gairebé acabada. Sembla content. “Vull aplicar tota l’energia a les coses que trobo interessants i creatives”, diu. “Em porten una espècie de bellesa, una bellesa turmentada i retorçada al món”. 

Copyright The New York Times