BarcelonaElena Garrido Gaitán (Barcelona, 1980) és doctora en psicologia, acreditada en àmbit clínic i forense. Elabora els informes que serveixen per determinar si la víctima és creïble i si l'acusat és imputable –i pot anar a la presó– i és coordinadora del màster en psicologia jurídica i peritatge psicològic forense a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Per què mata un assassí?

— Per motius molt diferents. La cultura audiovisual ens ha fet creure que hi ha una gran causa que explica per què algú comet un crim, i que un gran investigador ho pot acabar descobrint. Això no és així. En la conducta violenta intervenen diferents motius.

Com decideixes si és o no imputable, si pot entrar a presó?

— Distingim les conductes cognitives de les volitives. Cognitives vol dir que la persona sap el que està passant. Les volitives vol dir que té desig que aquell fet es produeixi. Segons aquestes variables es decideix si una persona és imputable o no. O si és imputable però s’ha d’aplicar algun atenuant. I això és important, no només per la banda judicial, sinó per la intervenció psicòloga posterior. 

Serveix fer teràpia?

— Sí, funciona. Res és la panacea, però totes les estadístiques indiquen que baixa la possibilitat de reincidir tant en els programes que hi ha a les presons com en mesures penals alternatives. Per exemple, homes condemnats per violència masclista que en lloc de fer teràpia entren en un programa. Jo els dic de broma que els han condemnat al psicòleg.

I quina teràpia fas amb ells?

— Treballem sobre el rerefons ideològic de la persona, no sobre la conducta comesa: “Quina concepció tens de la dona i de la sexualitat? Per què reafirmes la virilitat des de l'hostilitat?” I aquest canvi fa que hi hagi unes taxes de reincidència molt més baixes. Ara, malauradament hi haurà un percentatge que sí que reincidirà.

Arribes a empatitzar amb l'agressor?

— No, seria com validar la conducta violenta. Però sí que intentem conèixer la realitat d'aquella persona per veure per què va prendre aquella decisió i entendre com podem ajudar-lo a modificar algunes coses. 

Un altre tòpic: ¿qui comet un crim té un problema de salut mental?

— No, de cap manera. Les taxes de persones que cometen conducta violenta en nom de la salut mental, o de trastorns mentals greus, és baixíssima. El 2 o 3 per cent. 

Per què tendim a pensar-ho?

— És molt més fàcil poder seguir dormint pensant això: “Se li'n va anar l'olla, està malalt”. Com si no hi hagués una història prèvia en aquella persona que anés portant indefectiblement cap a aquella presa de decisions errònia. Això normalment passa perquè com a societat, quan no entenem la conducta violenta, posem el focus en una explicació senzilla de l’autor. I immediatament després el que fem és analitzar la conducta de la víctima. 

Per què?

— Perquè necessitem pensar que si ens passés una cosa similar ens alliberaríem de riscos comportant-nos d’una manera diferent. “Això li ha passat perquè anava sola pel carrer” o “Això li ha passat perquè va conèixer un noi en una aplicació online i va anar a casa seva”. Però el delinqüent ha seleccionat la víctima per molts factors que no són ni les seves característiques físiques ni com anava vestida.

Fas els informes també per dictaminar si una víctima és creïble. Amb què et trobes?

— El que ens trobem habitualment és que els problemes de salut mental amb víctimes funcionen en l'àmbit longitudinal. Això vol dir que el que tu veus avui potser no és el mateix que té demà. Per això de vegades surten víctimes i la gent pot dir: “Mira, se la veu bé”. I un informe psicològic conclou que està molt malament. Això és contradictori? Menteix? No, la seqüela és evolutiva i sabem que la gent evoluciona en el seu patiment.

¿I en els processos judicials se les revictimitza?

— Aquí és on veiem que la psicologia a vegades topa amb el món jurídic. Els tribunals, quan no tenen una altra evidència (proves d’ADN, etc.), necessiten coherència interna del relat. És el que la justícia anomena la credibilitat de la víctima. Això vol dir que les fallades en el discurs han de poder ser explicables. 

I això és possible? 

— És que la nostra memòria no és perfecta. De fet, jo ara mateix tinc dificultats per recordar el camí que he fet per arribar aquí. No et sabria dir si hi havia un cotxe aparcat a la porta. La nostra memòria no està dissenyada per emmagatzemar tot el que percebem, sinó que fa una selecció d'allò que considera útil. I la creença popular és que si un esdeveniment és molt traumàtic, el recordaràs millor. 

I no és veritat.

— No. Varia si en el moment de l’impacte has tingut un xoc traumàtic. És a dir, si el teu cervell —perquè no és una decisió voluntària— decideix quedar-se en la situació i patir-la i viure-la amb el dolor que comporta, és més probable que el record perduri. Però a vegades l’impacte del trauma és tan sever que es produeix un xoc traumàtic. És un fenomen dissociatiu: l'emoció o el pensament decideix marxar de tu, perquè entén que no seràs capaç de suportar-ho. I sovint a les víctimes els marxa la part emocional. Estan vivint la situació però no tenen manera de plorar, no es defensen, tenen la sensació que no poden cridar. El problema és que la justícia necessita el record.

Això li va passar a la víctima de la Manada.

— Sí, i la justícia ha de comprendre la part emocional del fenomen. Perquè el teu cervell t’està dient: “Com que et conec i potser no podràs amb això, t’ho trec temporalment”. Però compte, perquè nosaltres sabem que quan el cervell et treu una d’aquestes parts, quedes a deure. Torna amb el temps. Per això diem que la victimologia s’ha d’analitzar en l'àmbit longitudinal. Perquè un dia pots veure una víctima sortint amb les amigues i amb aparença de fortalesa. I això no vol dir que estigui bé. 

T’has trobat amb moltes víctimes que menteixin?

— No, no. El que acostumem a trobar-nos són persones que poden ser considerades poc creïbles. I això vol dir que no tenen prou contundència en el terreny jurídic, no que el que diguin no sigui veritat.

Has atès també casos de menors abusats a l’Associació Catalana per a la Infància Maltractada. Com hi arriben els infants?

— Tenim molts nanos que no tenen una consciència clara del que ha passat i han de passar per un procés que anomenem resignificar, que vol dir repassar un episodi de la teva vida i donar-li sentit. Això és el que fa que moltes víctimes que han patit violència en la infantesa decideixin denunciar en l'edat adulta. Perquè entenen que el que feia l’avi, el pare o el mestre no era un joc. 

¿I quan l'agressor no és l'agressor del nen, sinó l'agressor de la mare?

— Té un impacte severíssim sobre els infants. Tradicionalment es desvinculava una cosa i altra. Com si un agressor pogués ser un bon pare. Això ja no és així. En termes generals, un maltractador no hauria de poder veure el seu fill.