El meu majordom, que és de Fraga i fill de pagès, no vol anar a veure Alcarràs, de la senyora Carla Simón, de cap de les maneres. Jo estic que fumo en pipa perquè si no hi anem no tindrem absolutament res a dir-nos amb ningú, enlloc, durant els propers sis mesos, com a mínim. Alcarràs, li dic, és “el tema”: el tema! Si no anem a veure el film, li recrimino a fregar de la histèria, ens convertirem en pàries socials, en uns empestats.

El meu majordom m’explica que, de jove, va fer tot el possible per sortir, cames ajudeu-me, del camp de mulladeros (que és com en diuen dels préssecs) del seu pare: tirar-se del tractor en marxa, en un dramàtic acte d’autolesió, però també llançar, a tota pastilla, el tractor contra les branques dels arbres o contra els palets de fruita, és a dir, lesionar l’entorn, de cara que el seu pare entengués, d’una vegada per totes, que era un perill per a la hisenda i que, com a hereu, li havia sortit, com diuen allí, totalment sapo. Sapo i una mica marieta, afegeixo. Pos eso, diu.

El meu majordom no pensa tornar al camp que l’ha parit, diu, ni a través de la ficció. Diu que, tot i semblar-li molt bé i bla-bla-bla que hi hagi persones que vulguin repoblar l’Espanya buidada i fins i tot que n’hi hagi que mai no n’hagin sortit i s’aferrin a la mare Terra i entenent també a la perfecció el conflicte d’interessos entre energies renovables impulsades pel morro sideral dels fons d’inversió amb seu fiscal a les Bahames i la producció autòctona i de quilòmetre zero, ell és dels que van col·laborar, i a consciència, a buidar el camp, escapolint-se del seu destí a la mínima oportunitat, per entregar-se, luxuriosament (en dono fe), a la vida asfaltada i urbana. M’assegura que li sembla estupendament bé que hi hagi persones que, després de vendre’s el piset de Vallcarca, abandonin la ciutat perquè se senten ofegades pel capitalisme i vulguin llevar-se, com quan estaven confinats, escoltant el refilar del ocells, muntar una casa rural, fer melmelades i deixar de patir per si un patinet elèctric contra direcció atropella els seus fills. Tot estupendament, diu, però ell ni pensa anar a veure Alcarràs ni pensa anar a veure el seu propi pare al mont.

Diu el meu majordom que l’única fruita que li interessa actualment, tot i que no sempre se la pot pagar (i això em sembla que deu ser una reivindicació salarial velada dedicada a mi que, naturalment, passo per alt), és la taronja pelada amb espasa pels maîtres del Via Veneto.

En lloc del cinema, i per compensar, anem al Macba. Hi fan una exposició de Teresa Lanceta, que és una artista que no coneixíem i que treballa amb tèxtil. El meu majordom, que realment m’està amargant el dia, no para de dir-me que a ell li agraden més les catifes de Nani Marquina i jo intento fer-li entendre, sense cap èxit, que la senyora Lanceta no fa catifes. “I què fa?”, pregunta el corcó. Ni idea, però catifes, no.

Ens adonem que la majoria dels visitants, avui diumenge, són turistes d’origen clarament oriental (japonesos, xinesos, coreans). Miren les obres (és a dir, les “no catifes”) amb molta atenció, llegeixen les cartel·les minuciosament, es fan fotos a la rampa perquè és molt instagramejable, comenten la jugada i, sigui dit de passada, vesteixen estupendament combinant peces preppy amb complements esportius -portadocuments, vambes, gorres i bandoleres- de disseny entre tecnològic i psicodèlic... Amb el meu majordom arribem a la conclusió que, en un futur no gaire llunyà, sabran més sobre l’art conceptual català dels setanta a Tòquio que aquí mateix.

Quan tornem a casa, els senyors Terry i Leo, per tal d’infligir-se la seva dosis de pompa i circumstància diària, estan mirant, a través del YouTube, la cerimònia d’entrega del premi Cervantes a la Peri Rossi celebrada a Alcalá de Henares.

Abans de passar revista a un esquadró amb uniforme de campanya de color verd escarola que a tots els soldats, i sense excepció, els va més just del que seria estrictament necessari per la part del tir dels pantalons -motiu pel qual la parada militar es converteix en una parada de paquets-, Pedro Sánchez rep Felip VI, l’Estalviador. Com que el rei de l’Espanya buidada pel meu majordom i el president són dos mascles de primer ordre, ferms, aguanten la pluja encara lleugera. Sempre més pràctica i, com nosaltres, amb manies de classe mitjana, Letizia Ortiz, la reina, apareix amb un paraigua negre de la mateixa mida que els que s’utilitzen als camps de golf, és a dir, immens, de manera que quan encaixa la mà amb el socialista (o socialdemòcrata, o com es digui) a molt poc ha estat de treure-li un ull al seu àuric marit, que es defensa, suposem que gràcies a tot el que devia aprendre a l’Acadèmia de Saragossa, espolsant-se-la a ella i al paraigua, amb un gest contundent, clarament molest, borbònic. L’escena, però, passa a l’altura del carrer Beata número sis, just al davant de la Clínica Baviera, especialitzada en oftalmologia, que si, a causa del paraigua, hagués saltat algun ull, tenien la solució d’urgència a tocar. Sort que el que portava el paraigua no era Cuixart, ni cap de nosaltres (Pedro Sánchez inclòs), perquè, si no, li tornaven a caure 400 anys per sedició.