Si d’una cosa s’ha parlat en el món del teatre barceloní en l’últim any i mig, pandèmia a part, és d’Antonio Díaz, el Mago Pop. La tardor del 2019 va estrenar Nada es imposible, l’espectacle que el va fer famós a Madrid, amb la venda anticipada més bèstia de la història de l’Estat, amb més de 100.000 tiquets col·locats abans d’hora. I ho feia no a qualsevol lloc, sinó al seu teatre, el Victòria, que va comprar a Tres per 3 (Dagoll Dagom, Tricicle i Anexa). Amb només 33 anys, el Mago Pop tornava a casa per la porta gran, convertit en un fenomen de masses i despertant admiració arreu, no només al sud dels Pirineus. Perquè la seva és la història d’un èxit cuinat des de baix, aixecat des del Teatreneu, del desaparegut Capitol, amb un gran pic al Coliseum i un final esclatant a Madrid, nou heroi de l’escena estatal.

Antonio Díaz és tot energia i ganes. La paraula que més repeteix és il·lusió. Vol menjar-se el món i sap que pot fer-ho. I té, sobretot, els recursos per portar-ho a terme gràcies a la fidelitat d’un públic que hi ha confiat i que s’ha deixat meravellar pels seus trucs, perdonin la paraula, acollonants. Anar-lo a trobar al Victòria, quan està gairebé a punt d’emprendre el vol cap a nous reptes, ens ofereix l’oportunitat de mirar enrere i fer balanç. Per saber com ha arribat fins aquí i què és el que li espera. Ens confessa que pensa tot el dia en l’espectacle que seguirà Nada es imposible i, sobretot, en el seu pròxim desembarcament a Broadway, la Meca del show business i de les nits de llegenda. Serà aviat.

No hem d’oblidar que Antonio Díaz, a més d’artista, també és empresari. Coneix molt bé l’altra cara del negoci teatral, tot el que el públic no veu. I sap que el primer que cal per donar embranzida a qualsevol negoci és creure-t’ho. I ell ha cregut que, des de Barcelona, es poden crear grans espectacles que irradiïn el món. Una mica a la contra de tothom, en un moment, l’actual i el del 2019, en què el pessimisme és la norma. Potser hauríem d’escoltar què pensa.

Vas començar aquest projecte amb molta il·lusió. Un any i mig després, amb la pandèmia pel mig, encara hi és, la il·lusió?

— Sí, la veritat és que sí. En primer lloc, perquè hem tingut molta sort. Hem d’estar agraïts, perquè ha anat tot tal com somiàvem. Ha anat tot rodat, malgrat tot el que ha passat, que ha sigut per a tots... Tenim il·lusió perquè tenim molts reptes i els reptes et mantenen viu. Som conscients que vivim una època difícil, però també sabem que aquesta època s’acabarà... N’estem gaudint al màxim. I l’equip, em sembla, també té molta il·lusió en el projecte. Treballar així dona gust.

Hi estàs bé, a Barcelona? Feia molts anys que no hi passaves tant de temps seguit...

— M’he pogut retrobar amb els amics. Em sap greu no poder estar-m’hi més temps, perquè aquí soc molt feliç.

Alguns deien que el teu espectacle era per a turistes, però ara, sense turistes, tens el teatre ple cada nit...

— Això de l’espectacle per a turistes, per a mi, no és una crítica. Faig un espectacle per a la gent i com més gent vingui, millor. Estem fascinats amb l’acollida que Nada es imposible ha tingut a la ciutat. Marxem a l’estiu, a finals de juliol, i no podem vendre més entrades. Amb el confinament de la primavera passada vam fer targetes regal per a tothom que s’havia quedat sense veure l’espectacle i en tenim moltes més que cadires disponibles. Haurem de tornar un munt d’entrades! Marxar així és una passada. La meva mare sempre em diu: “Marxa bé dels llocs i així podràs tornar-hi”. Marxar així, amb un 100% d’ocupació del primer a l’últim dia, és més del que hauríem imaginat... Respecte al tema dels turistes, el problema és que ara mateix no hi caben.

Tornes de gira?

— Marxem primer a Madrid. I després al West End de Londres i a Broadway, a Nova York. Estem tancant dates allà, perquè els teatres encara no han obert. Serà, si tot va bé, a la tardor del 2022.

L’estiu passat, si no hagués arribat la pandèmia, hauries estrenat ‘Nada es imposible’ a Broadway. Ho havies anunciat i tot.

— Tenim la voluntat absoluta del teatre on anirem que hi fem una temporada completa. Hi havíem d’anar només a l’estiu... Fer una temporada completa a Nova York és un repte increïble.

Als Estats Units ja hi has estat.

— Molts cops. Però a Broadway, mai... El 15 de juny farem una prova al Victòria amb el Broadway edition del Nada es imposible. És el xou que havíem de portar a Nova York l’estiu de l’any passat. L’hem assajat aquests últims mesos i hem decidit estrenar-lo aquí.

¿El dia que trepitgis Broadway no tornaràs?

— No em sentiré realitzat fins que no vagi a Broadway. Encara que no vagi bé. Però penso que ho hem d’intentar. Sento que hem tingut molta sort en els últims anys i si no hi anem ens faltarà una cosa de la qual em penediré tota la vida. Això de Broadway té una importància molt gran i, en certa manera, necessito no només anar-hi, sinó que ens vagi bé, perquè jo senti que ho hem aconseguit.

I que serà del Victòria quan no hi siguis?

— Volem portar-hi grans espectacles i, sobretot, grans musicals. Pensem que el Victòria, pel seu escenari, per l’aforament, pot acollir grans espectacles.

Musicals de Madrid? Produccions vostres?

— Encara no podem produir, perquè estem molt abocats en el Mago Pop. Ara que podem, volem anar com més lluny millor. Necessitem posar-hi totes les nostres forces. Per tant, portarem produccions de Madrid, moltes, que no s’atreveixen a venir. Tenen por. Però nosaltres estem convençuts que els anirà bé. De fet, que ens hagi anat bé a nosaltres genera certa confiança. Al final has de fer una aposta, i si no t’ho creus tu no s’ho creurà ningú.

Què has tingut a veure amb el fet que el gegant madrileny Smedia hagi comprat el Teatre Apolo, el teu veí al Paral·lel?

— La veritat és que res. Però estic molt content i els desitjo el millor. És molt bo que els teatres estiguin oberts i que hi hagi grans productores, catalanes, de Madrid, d’arreu, d’on sigui, que facin una aposta. Nosaltres tenim la responsabilitat de fer una aposta. No hem d’esperar només que ens ajudin. Hem d’intentar-ho, almenys.

¿Et sents una mica ‘rara avis’? Tu arribes en una època de fluixera, de tancament de teatres, de moltes queixes de part del sector...

— Em sento molt afortunat. Hem tingut sort. Fa uns dies en parlàvem amb la Pilar, la meva mànager: des del 2013 no hem tingut mai una butaca buida. El 2013 va arrencar el Mago Pop a Discovery Channel, i em pensava que l’embranzida duraria molt poc. Cada any tinc la sensació que toquem sostre, i no passa. Per això tinc tantes ganes de provar sort a fora. Abans que la cosa comenci a decaure.

On acaba la màgia i comença el negoci?

— O on acaba el negoci i comença la màgia? Penso que a mi m’ha anat molt bé començar des de baix de tot. Perquè la màgia és molt cara. Fer un espectacle com jo somiava requereix ajudants, equip, fabricacions, R+D, prova i error. I això és molt car. Al principi, quan no tens recursos, has d’optimitzar el que tens, que ets tu i el teu temps. Si hi inverteixes vint euros és perquè t’ho has mirat mil cops, ho has comparat arreu, t’ho has imaginat al teu cap a veure si pot funcionar o no, i quan ho tens, coneixes a fons aquell objecte. A nivell d’empresari, ha sigut una barreja entre la il·lusió, que sempre és el que m’ha mogut, i meditar molt cada petita decisió.

¿Sempre has pensat en gran?

— Recordo, quan començava, que sempre que prenia una decisió pensava què faria David Copperfield si estigués al meu lloc, si hagués de decidir. M’agrada pensar així: “Què fan els grans?” Quan era petit m’interessava molt mirar les espietes, saber per què una cosa venia i l’altra no. Si hi influïa el teatre, el clima i, al final, veia que el que més influïa era el boca-orella, aquesta RT de contagi: per cada espectador que ve a veure’t, a quants arribes? Amb la màgia ho tenim una mica més fàcil que amb el teatre perquè el boca-orella és més fàcil.

¿És més fàcil fascinar el públic?

— Sí. I els espectacles són fàcils d’explicar. Tu veus una obra molt sofisticada i has de saber explicar-te per arribar a l’altre. Però si tu dius: “Ha agafat això, ho ha posat allà i ha volat...” Això ho explica un nen. Connectes molt bé amb la gent.

¿Pot ser un negoci, fer espectacles en català?

— Pot ser-ho. Depèn de l’espectacle que vulguis fer. A Catalunya som 7,5 milions de persones, prou gent per omplir un teatre cada nit. Hi ha hagut gent que ho ha fet. L’idioma no és el factor diferencial. És cert que hi ha idiomes amb els quals arribes a més gent, però no és tan important com l’espectacle. A mi m’agrada anar a Alemanya i veure-hi espectacles. Si està ben fet, l’idioma m’és igual. Fer espectacles en català és molt important i n’hi ha d’haver molts. En el meu cas, no és la llengua que parlo a casa meva i em costa més.

Al Victòria, el fas servir.

— És la meva llengua i aquesta és la meva terra. Però porto molts anys fent espectacles en castellà i en anglès.

¿Els productors teatrals barcelonins són poc atrevits?

— Jo porto alguns anys, tinc molta il·lusió i encara no he tingut cap cop gaire dur. Potser hi ha empresaris que sí que l’han tingut... La valentia, però, és fonamental, i potser sí que els fa falta, als productors de teatre. Hi ha una relació directa entre la inversió i un possible retorn. És un intangible que suma. Té a veure amb quan vas a veure un gran espectacle i hi ha una escenografia bestial i dius: “Això costa una pasta”. Però no ho farien si no fos per alguna cosa. La inversió és molt important. ¿Que falta inversió en el món del teatre català? Doncs sí. Probablement falten grans espectacles que farien molt de goig.

Com es pot fer perquè aquesta vitalitat teva contamini els teus veïns?

— M’encantaria. No perquè fos de part nostra, sinó perquè la ciutat ho celebraria molt. Recordo que, quan vaig arribar a Madrid, el primer cop, també arribava El rey León, i el fenomen que va suposar. Va ser molt positiu per a tothom. La gent que no cabia aEl rey León venia a veure’m a mi. Jo estava al teatre de davant i era l’alternativa low cost, cosa que va fer que el meu primer any a Madrid fos gloriós. Era més barat i la gent entrava i ens descobria... La gent pensa que la competència, en el teatre, és dolenta. Però és el millor que ens pot passar, que en una ciutat hi hagi una avinguda amb deu o onze ofertes... Si vas a veure un espectacle i et fascina, tornaràs al teatre. El pitjor que et pot passar és que hi vagis i no trobis raons per tornar-hi.

¿Els polítics d’aquí han vingut a veure’t?

— Sí, han vingut.

¿I han entrat al camerino?

— No.

Quina relació tens amb el teixit creatiu de Barcelona?

— Tinc molta relació amb músics. I amb actors. Vaig estudiar a l’Institut del Teatre i hi vaig fer molts amics. Conec bastant la realitat. He passat per molts teatres, pel Teatreneu, per tots els Balañá, pels grans, pels petits, he fet gires per Catalunya, he anat a la Mostra d’Igualada, he estat a tot arreu. Conec molts programadors. Pel que fa als artistes, hi ha gent que m’interessa molt, com el Guillem Albà o els Hermanos Oligor. Recordo el seu Las tribulaciones de Virginia per a 40 espectadors, la sensació que vaig tenir de fascinació, de dir: “Per això m’agrada el teatre, perquè pots quedar meravellat amb un espectacle petit i, alhora, per un gran musical milionari”. M’encantaria que Barcelona estigués viva, plena de propostes i de valentia, no només en les propostes, sinó que també hi hagués espai per a coses grans.

¿Hi ha un Antonio Díaz d’abans i un de després de passar per Madrid?

— Sí. M’encanta observar. A Madrid s’inverteixen molts diners i es fan grans musicals, amb molt de risc. Perquè tu fas una inversió milionària i t’arrisques que no vingui ningú. Pots perdre tots els diners en una setmana. Però si et va bé, és brutal... A Madrid, a més, hi ha molts fons d’inversió que aposten pel teatre, i això hi ajuda.

Dius que potser no seràs mai el millor mag del món, però que t’agradaria tenir el millor espectacle de màgia del món. Com es fa, això?

— Sento que anem per bon camí. Es tracta de fer molta i molta feina i ser perseverant i envoltar-te de gent molt bona. Sense un gran equip és impossible. I, per descomptat, cal inversió. I, per sobre de tot, ganes de somiar.

I has de tenir molt bones idees...

— Ara estrenarem el Broadway edition i hi tenim tots els jocs que, fa quatre anys, quan vam estrenar Nada es imposible, volíem que l’espectacle tingués. Els proves i no surten, i vinga i vinga, a seguir provant. I hores de taller... N’hi ha molts en què hi has invertit una barbaritat i no els acabes fent mai. Al principi, si invertia en alguna cosa, hi insistia i hi insistia, i això és el pitjor que pots fer. M’agrada molt tenir una idea, pensar com la posaria en escena i provar-la. El públic és qui acaba decidint si funciona o no. Tenim la sort que fem moltes funcions i, de vegades, sense que ningú ho sàpiga, posem un joc nou. Mirem la reacció de la gent: si té potencial, continuem; si no, no. Fer proves amb públic és el millor, perquè hi ha coses que funcionen molt bé dins el teu cap i, quan les portes a escena, veus que no van. També passa a l’inrevés, que dubtes amb un joc i, quan el proves, veus que funciona molt bé.

¿Haver passat per l’Institut del Teatre creus que és el que marca la diferència entre el Mago Pop i la resta de mags? Segur que vas fer de Hamlet...

— I La gavina! Passar per l’Institut del Teatre va ser fonamental. Perquè no és que sigui tímid, sinó el següent. Soc patològicament tímid. Des de petit que era molt fort tècnicament perquè li dedicava més hores que ningú. Però tenia un problema a l’hora d’ensenyar el que sabia fer a la resta, perquè em posava molt nerviós. L’Institut del Teatre em va servir per trobar el meu personatge, cosa que és fonamental, perquè darrere d’un mag hi ha d’haver un personatge que funcioni en el directe, i després em va ajudar molt a l’hora de formar companyia. Saber com funcionen els festivals, com es ven un bolo... Vaig tenir professors molt bons i molt bons companys. Va ser una època xula.

¿No t’han trucat perquè hi facis de profe?

— No, no... Ara mateix no podria fer-ho, però quan sigui més gran m’agradaria molt.