El retorn d’Indiana Jones amb El dial del destí és un dels grans fenòmens cinematogràfics de la temporada. Asseure’s una altra vegada a la sala per retrobar-te amb l’heroi d’aventures que coneixes des de la infància va més enllà de l’entreteniment, sobretot per a les persones que són sensibles als detalls. La cinquena part d’Indiana Jones ens connecta també amb la part emocional de l’experiència d’anar al cinema. Entre A la recerca de l’arca perduda i aquesta cinquena part han passat quaranta-dos anys. L’extraordinària banda sonora de John Williams no només l’associes a l’èpica de l’heroi: et transporta a la vivència de qui et va portar al cinema en les primeres aventures de l’arqueòleg. L’exercici de veure les quatre pel·lícules de la sèrie d’Indiana Jones abans d'Indiana Jones i el dial del destí és un joc enriquidor. Reactiva els records del passat, d’una època, d’una vida familiar, i recuperes una part de la mirada que tenies aleshores i que el temps ha transformat. Recuperar les pel·lícules anteriors et permet detectar amb més facilitat les picades d’ull que els guionistes han anat deixant per tot el film. N’hi ha d’òbvies i n’hi ha de subtils. Detalls en l’ambientació, en els codis cinematogràfics de la sèrie, en els personatges i en els diàlegs. I també et permet veure l’empremta que es deixa en la cultura audiovisual. Veure ara A la recerca de l'arca perduda o Indiana Jones i el temple maleït ens recorda qui érem com a societat. En el tracte que es dona a les ètnies i cultures llunyanes o en el rol dels personatges femenins. Indiana Jones i el dial del destí ens rescabala del sexisme i dels estereotips de les companyes d’aventures de l’heroi. Rectifica el plantejament, ara ja caduc, d’aquelles noies boniques amb sabates de taló i vestides poc adequadament per viure peripècies al costat de Jones. Dones superades per unes circumstàncies, limitades a estimular el sex appeal del protagonista masculí i que sempre necessitaven ser rescatades, fins i tot entorpint o posant en perill la missió principal de l’heroi. Aquesta vegada, és ella qui rescatarà Indiana Jones de la seva decadència i desencant per la vida. La Wombat, la intrèpida fillola d’Indiana Jones, també és arqueòloga i una dona culta com el seu padrí. No té els valors ni el sentit de la transcendència històrica del gran protagonista. Però precisament és gràcies a ella que es podrà explicar tota la càrrega simbòlica que representa Indiana Jones i transmetre'n el llegat. Serà ella qui arrossegarà l’heroi, si us plau per força, a la seva última aventura. Un viatge extraordinari que és un epíleg magnífic per a ell, però també una experiència iniciàtica per a ella.

Indiana Jones i el dial del destí ens parla del temps. Del temps en el mateix argument de la pel·lícula, però també del temps de la sèrie fílmica. I també del temps des del punt de vista filosòfic, com aquella dimensió cíclica que ens embolcalla. “El temps va molt de pressa, però de vegades torna enrere”, avisa Indiana Jones. Per això la reaparició dels nazis i el risc del ressorgiment d’un nou feixisme victoriós no són anecdòtics. Però entrar ara a la sala de cinema i veure Indiana Jones ens parla del nostre temps personal. D’aquests últims quaranta-dos anys. L’experiència et connecta amb qui vam ser i amb qui som ara, com li passa a Indiana Jones. No som herois. Però és inevitable pensar, a la butaca i trasbalsats per la banda sonora, en com ha sigut la nostra aventura.