San Francisco“Fa molt de temps que no dono entrevistes”, diu Tracy Chapman mentre s'asseu al pati del majestuós Hotel Fairmont de San Francisco a principis d'abril, amb una gorra sobre les rastres grises recollides. Durant l'última dècada, la cantant i compositora ha estat gairebé desapareguda però al 2023, Luke Combs va llançar una versió del seu senzill de debut del 1988, Fast car, i tots dos van interpretar un commovedor duet als Grammy de l’any passat.

Malgrat això, Chapman ha estat decididament allunyada de la llum pública, evitant les entrevistes i negant-se a aparèixer als Country Music Awards, on va guanyar el premi a la cançó de l’any, convertint-se en la primera dona negra i compositora negra que guanya un guardó.

Però Chapman, de 61 anys, va accedir a aquesta entrevista perquè vol parlar d’una cosa que li fa especial il·lusió: la reedició en vinil del seu debut, que porta el seu propi nom i que acaba de sortir.

La cantant va vestida amb colors neutres. Durant una hora parla del seu àlbum i moltes coses més, com la seva afició pels quaderns, el seu desinterès per la música en estríming i l'estat actual de l'ombra esquiva que sempre ha perseguit les seves millors cançons: el somni americà. Per ser una persona que s'ha fet més coneguda per la discreció que per les declaracions públiques, Chapman es mostra extraordinàriament càlida i oberta, ràpida i de riure fàcil i amable. És una oradora reflexiva i ponderada.

L'àlbum que porta el seu nom, publicat als 24 anys, va presentar Chapman al món, que la va descobrir com una lletrista poètica i socialment conscient, i com una vocalista commovedora amb una veu de contralt profunda i inquietant. Amb escassos arranjaments, la seva música abordava la injustícia de cara: Across the lines és un relat autobiogràfic sobre la segregació i els conflictes racials; el vigoritzant tema a capella Behind the wall aborda amb duresa la violència domèstica i la indiferència de la policia. L'habilitat de Chapman per donar vida a uns personatges massa humans va evitar que l'àlbum semblés unidimensional o didàctic. Això també ha aconseguit que, gairebé quatre dècades després, aquestes cançons segueixin semblant fresques.

En els darrers anys no li han interessat les gires (no n'ha organitzat cap des del 2009) ni tan sols publicar música nova (el seu disc més recent, Our bright future, va sortir l'any anterior a aquesta gira). Però potser arribarà aquell dia, ja que, com sempre, està treballant en nou material. "Sempre estic escrivint, sempre estic tocant, sempre estic practicant", explica. “Realment és fonamental per a qui soc, i penso en la música constantment”. “Toco i canto, probablement molestant la gent que m'envolta”, afegeix. Quan li suggereixo que probablement la gent al seu voltant està més que contenta de sentir la seva veu, somriu i diu: “Això espero”. Aquests són extractes editats de la conversa.

Quant de temps fa que treballes en aquesta reedició?

— El 2022 vaig escriure una nota al president de la discogràfica per preguntar-li si era una cosa que consideraria. La idea original era que el disc sortís en el 35è aniversari. Però com saps, i qui sàpiga fer comptes ho pot veure, som al 37, i som aquí.

Eres molt jove quan vas crear algunes d'aquestes cançons: 16 anys quan vas escriure 'Talkin' bout a revolution'.

— Vaig començar a escriure cançons quan tenia 8 anys, i era una d'aquelles coses que, sincerament, crec que era al meu ADN. Vinc d'una família musical: la meva mare canta, la meva germana canta, així que la música era al teixit de la meva vida. Però que fos el que alterés el curs de la meva vida, tan substancialment…Vaig sentir que estava en el camí de millorar la meva situació quan vaig poder anar a la universitat. La meva mare sempre va pensar que era molt important que la meva germana i jo anéssim a la universitat. I ens les vam enginyar per fer-ho, mitjançant beques, subvencions i tot aquest tipus de coses. Em vaig llicenciar en antropologia, de manera que havia de guanyar molts diners. El simple fet d'arribar en aquest punt va ser un èxit important per a algú que procedia de la classe treballadora de Cleveland, Ohio.

He llegit que, encara que et van oferir un contracte discogràfic abans d'acabar la universitat, vas dir a la discogràfica: “Espera, deixa que em graduï primer”.

— Sí. En realitat vaig tenir algunes ofertes quan era a la universitat, a Tufts. Actuava al carrer, a Cambridge i al metro, sempre que tenia temps per fer-ho. Algú de Warner Music va deixar la seva targeta de presentació a la funda de la guitarra. Al principi vaig pensar: “Eh, no sé si això és real”. Vaig trucar al número i va resultar ser qui deia ser. I després vaig tenir una altra oferta de l'Argentina, i també la vaig rebutjar. Quan vaig sortir de la universitat, també hi va haver alguns segells de folk. Al final vaig triar una productora propietat del pare d'un company d'estudis de Tufts, Charles Koppelman. Vaig signar amb ells i després van vendre la meva demo a diversos segells discogràfics. Bob Krasnow, d'Elektra, li va donar el vistiplau.

Quan tocaves al carrer, interpretaves algunes de les cançons que apareixerien al teu àlbum de debut?

— Sí. Tocava algunes cançons folk tradicionals, però sobretot tocava les meves cançons originals.

Havies escrit 'Fast car' en aquell moment?

— En realitat no vaig escriure Fast car fins després de tenir el contracte discogràfic. Estava en aquell compàs d'espera en què intentàvem trobar un productor.

¿Tenir de sobte un contracte discogràfic va alterar d'alguna manera el teu procés de composició?

— En absolut. Fast car es va escriure de la mateixa manera que tota la resta. Simplement tocant, cantant, tard a la nit, d'hora al matí, i simplement treballant en alguna cosa. Em sento afortunada de no haver-me sentit mai pressionada per la discogràfica, els meus mànagers ni ningú per intentar escriure una cosa que fos un èxit.

Sé que llegies molt de nena i que segueixes sent una àvida lectora. Has dit que els escriptors t'inspiraven més que altres músics quan començaves.

— Continuo mantenint-ho. Crec que amb mi s'assumeix que provinc de la tradició folk de la dècada de 1960. Però no era la meva base. No coneixia aquesta música a Cleveland a la dècada de 1970, quan era una jove negra. Senzillament no era al meu radar. Com que era la més jove de la família, mai no vaig tenir el control de l'equip de música. I no tenia diners, així que no sortia a comprar discos. Escoltava la ràdio. Però vaig créixer davant d'una biblioteca pública, i era l'únic lloc on ma mare em deixava anar sola. M'encantaven els llibres. Era la meva segona llar i llegia tot el que podia. M'encantava especialment la poesia. Gent com Nikki Giovanni i Gwendolyn Brooks i Rudyard Kipling.

Pensant en la composició d'aquest àlbum, el llenguatge és molt senzill i directe. Part del poder de 'Fast car' és que qualsevol pot entendre aquesta lletra. Parla d'una cosa universal.

— Algú em preguntava fa poc: com saps quan una cançó està acabada? Hi ha una resposta diferent per a cada cançó. Amb una cançó com Fast car, és narrativa. És una història. I així, una vegada que respons les preguntes sobre qui tracta, què estan fent o on van, i si estàs satisfet amb aquestes respostes, aleshores has arribat al final. I com que és una cançó, també penses en l'estructura de la cançó. Tot i que gran part de l'estructura de les meves cançons és molt poc ortodoxa. En última instància, una cançó ha de tenir sentit. I certament he escrit cançons que no en tenen. [Rialles]

Com va ser, després de tants anys sense sortir de gira, tornar a l'escenari dels Grammy amb Luke Combs, i que la teva actuació fos rebuda tan calorosament?

— En una paraula, va ser genial. Va ser increïble. Va ser un moment molt emotiu per moltes raons. El Luke és una persona encantadora. Abans de decidir-nos a fer-ho, vam tenir una bona xerrada, i tots dos estàvem d'acord en com ho enfocaríem.No recordo la darrera vegada que vaig fer una gira. I quan no surts de gira, tampoc no tens equip. Però el sorprenent va ser que totes les persones a qui vaig trucar perquè m'ajudessin amb això, van aparèixer. La veritat és que plorava quan vaig entrar a la sala d'assajos.

En aquest primer àlbum hi ha una veritable consciència de classe, cosa que no sempre se sent gaire en la música popular nord-americana.

— Hi ha una part de mi que està en tot allò que escric. De vegades, com a Across the lines, és autobiogràfic, però la majoria de vegades no ho és. Soc una observadora. Quan era petita solia explicar aquestes històries a taula. Hi ha alguna cosa en mi que li agrada explicar històries. Vaig créixer en una família de classe treballadora i era molt conscient dels problemes amb què es va trobar la meva mare mentre ens criava a la meva germana i a mi. Hi havia altres persones a la meva família que treballaven en feines manuals quan l'economia industrial començava a fracassar i a esvair-se. Per això el meu jo de 16 anys va escriure Talkin' bout a revolution, perquè aquest era el món que jo coneixia. Que la gent treballadora estava lluitant. Aleshores no tenia consciència de classe.

Reeditar aquest àlbum en aquest moment segueix sent molt rellevant, cosa que de vegades resulta depriment. Però també parla del poder de les cançons.

— Fa poc li deia a algú, quan va expressar una cosa semblant, que hi ha una part de mi que voldria que certes cançons del disc no fossin rellevants en aquest moment. Realment creia que estaríem en un lloc millor, amb més justícia i més equitat i menys violència. Però crec que, entre la noia de 16 anys que va escriure Talkin' bout a revolution i la de 61 que està asseguda aquí amb tu ara, els meus valors són els mateixos. Continuo tenint les mateixes preocupacions. Continuo volent els mateixos canvis. Però sens dubte tinc una perspectiva diferent. Havent crescut a la dècada de 1970 i havent-me beneficiat del moviment pels drets civils, en un moment en què les coses començaven a millorar, crec que la meva expectativa era que seguiríem construint sobre aquesta base.

Escoltes música nova? Hi ha algun artista que apreciïs ara mateix?

— Continuo escoltant música. Ja no n'escolto tanta com abans, i potser ara em posaré antiquada, o algú m'acusarà de ludita, però no escolto música en estríming. Només compro música en format físic. Els artistes cobren quan compres un CD o el vinil. Això és important per a mi. Fins a cert punt, això limita allò que escolto, perquè és un compromís físic sortir al món i trobar coses, però segueixo sortint. No sé si he de destacar algú en particular. Els darrers Grammy em van semblar impressionants, totes les dones joves en tota la seva varietat, fent les seves coses.

Com Chappell Roan?

— Sí, i Charli XCX. No és la música que jo faria, però m'agrada que estiguem en aquest moment en què hi ha un camí per a artistes així, i fins i tot poden tenir èxit.